TESTIMONI D’UNA MARE Dimarts 14 d’abril del 2020
Hola a totes i tots. Sóc mare d’una alumna d’aquest institut, la Marta Pérez de 3rA.
Com a mare de la Marta, m'agradaria compartir amb vosaltres la meva experiència d'aquest moment que vivim, un moment i una situació que no havíem viscut abans i que ens indueix a sentir molta por i, sobre tot, molta incertesa. No sabem que passarà, quan acabarà, ni si tornarà tot a la normalitat o al que ens pensaven que era la “normalitat”...
A nivell personal, m'ha tocat viure-ho de molt a prop, ja que he hagut de lluitar amb aquest virus des de l'hospital degut al meu empitjorament de la malaltia. Vaig ingressar a l'hospital de Can Ruti durant 5 llargs dies.
Va ser molt dur saber que les proves havien donat positiu. Vaig sentir molta por. Em van passar pel cap mil coses, la majoria missatges que havia sentit a la televisió, comentaris de la gent, missatges catastrofistes......
La primera pregunta que em va venir al cap va ser: me’n sortiré?
Em trobava davant d'una situació que tots els professionals desconeixien, no sabien com reaccionaria el virus en el meu cos.
Vaig confiar en els professionals, vaig seguir el tractament experimental i vaig intentar ser el màxim de positiva possible.
Però també m'enfrontava a una altre situació dura, l’aïllament. No poder veure a la meva família, no tenir contacte amb ningú dels meus. Això em va costar molt. Però he de dir que, tot i que en el primer moment et sens sol, després, gràcies als missatges de whatsapp i vídeo trucades... em vaig sentir molt acompanyada per la família, els amics, les companyes de feina i un munt de gent que cada dia m'animava a seguir. Això em va donar força i va ser una part molt important del tractament.
No podré oblidar el tracte i l'acompanyament que vaig rebre per part dels professionals: les infermeres i metges. Van estar en tot moment al peu del canó, amb molta entrega, molta alegria i sobre tot molta comprensió. Ells i elles, que venien sempre amb tot aquell vestuari, que no els permetia treballar còmodament: amb la mascareta, els guant, la bata, les ulleres.... i malgrat haver de treballar d’aquella manera, sempre tenien paraules amables per dir-me i per alegrar aquella dura situació.
Gràcies, doncs, a tots i totes els/les professionals sanitaris/es, que van fer que la meva estada a l'hospital fos mes fàcil.
Espero no oblidar mai tot això i d'aquesta experiència aprendre i millorar com a persona.
Crec que és una reflexió que tots i totes, a nivell individual i com a societat, hauríem de fer.
Que tot això que està passant, tanta gent que ens està deixant.... que tot això no sigui per no res. Que ens serveixi per valorar allò que tenim, la vida que, sense adonar-nos acabem vivint, només mirant i sense veure. Que tot això ens ajudi a prendre consciència de lo meravellós que és sentir i escoltar a qui tenim al costat; la nostra família, els amics però també a tot aquell que viu a prop nostre i fins i tot a qui no hem vist mai, a qui no coneixem.
Hem de ser més conscients, hem de sentir i valorar el que ens dona la vida i gaudir-ne d’aquest regal que no te preu.
No hi ha res pitjor que valorar les coses quant sentim que les perdem. No hauríem d’arribar a fer-ho quan es donen aquests moments tant difícils, però som així.
Aprofitem el que està passant per obrir els ulls i valorar les petites coses del dia.
Segur que tot això ha de ser per millorar i evolucionar com a persones.
Endavant!
Tot anirà bé! Perquè tot té un sentit si ho sabem i ho volem escoltar.
Gràcies!
Rosa Fortuny