Unitat 3

Les famílies immigrades a Catalunya es trobaven, com a primer problema, amb el fet d'haver d'aconseguir un habitatge. Com que l'arribada de població immigrada fou molt massiva, bona part d'aquestes famílies hagueren de viure en barraques. Aquests barris de barraques es construïren al voltant de les grans ciutats industrials i no tenien cap tipus de servei.

Ja als anys 50 s'havien començat a construir els primers barris d'habitatges de protecció oficial, però aquests eren totalment insuficients per atendre la demanda. Així mateix, la immigració també es va assentar en molts nuclis històrics de poblacions. Diverses famílies compartint un pis es va convertir en una forma habitual de residència els primers mesos que aquestes vivien a Catalunya.

El 1962 van succeïr dos fets que van obligar el govern franquista a actuar per a millorar les condicions de vida d'aquesta població. Per una banda, la vaga dels miners a Astúries -les vagues eren il·legals i perseguides en aquella època- i la creació d'un sindicat il·legal va alertar el govern sobre el nivell de malestar entre la classe obrera. De l'altra, l'octubre de 1962 unes fortes pluges van provocar greus inundacions al Vallès. A l'àrea de Terrassa més de mil persones van morir en una riuada quan l'aigua torrencial es va endur les barraques en les que vivien.

Tot això va impulsar el govern franquista a dur a terme una política de construcció d'habitatge públic per a poder donar allotjament a totes les persones que vivien a Catalunya. Serà així com naixeran molts barris de blocs de pisos que existeixen a l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquests barris tenien habitatge, però el govern franquista els va construir sense cap servei bàsic. Per exemple, l'any 1971 Santa Coloma de Gramenet no tenia cap ambulatori. Aquesta situació no canviarà fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics el 1979.

Per a millorar les condicions de vida, van aparèixer les Associacions de Veïns. Aquestes entitats van ser el veritable gèrmen de la vida comunitària en aquests barris. Gairebé tots els serveis que hi havia als anys 80 en els barris de nova construcció s'havien guanyat a través de la lluita de les associacions de veïns. Una lluita que prenia formes com aquesta: la manca de transport públic al barri de Torre Baró de Barcelona era justificada per l'ajuntament dient que un autobús no podia circular per aquells carrers empinats i sense asfaltar. Els veïns van "segrestar" un autobús i el van fer circular per tot el barri, demostrant que les excuses de l'ajuntament eren mentida. Amb accions com aquesta es va guanyar des de la instal·lació de semàfors fins a la construcció d'escoles.