Unitat 3

L'arribada d'immigrants a Catalunya als anys 60

Un creixement urbà sobtat

Durant la primera meitat del segle XX, la població de Catalunya va passar de 2 a 3 milions de persones, sobretot per l'arribada d'immigració aragonesa i murciana durant la segona meitat dels anys 20. D'aquests tres milions d'habitants, un vivia a Barcelona. La capital de Catalunya era l'única gran ciutat del país. Als anys 30, cap altra ciutat tenia més de 50.000 habitants (que és la població actual de Mollet del Vallès). Zones que avui estan completament urbanitzades, fa 70 anys eren zones agrícoles: el Baix Llobregat, el Vallès Occidental.

L'arribada, en pocs anys, de centenars de milers de persones procedents sobretot del sud d'Espanya va suposar un creixement accelerat de les ciutats. Si fins aleshores Barcelona era una ciutat envoltada per un entorn rural i per quatre ciutats mitjanes, a partir d'aquell moment va aparèixer una gran àrea metropolitana que en conjunt englobava més de tres milions d'habitants. Aquest creixement sobtat de la població va provocar l'extensió de noves indústries al voltant d'aquestes ciutats i la construcció de nous barris.

Les condicions de treball

La immigració a Catalunya als anys 60 va venir a treballar en els llocs de treball generats per la indústria i els serveis. La recerca de treball no va ser cap problema per aquelles famílies que anaven arribant. Com que a les empreses on començaven a treballar necessitaven encara més mà d'obra, molts d'ells avisaven els seus parents que encara vivien al sud d'Espanya per a que vinguessin a Catalunya a treballar. D'aquesta manera es va gestar el fenomen migratori i això explica perquè en molts barris o carrers de Catalunya, la gent que hi viu té els origens familiars al mateix poble d'Andalusia.

Els homes començaven a treballar sobretot en tres sectors. Un era la nova indústria que s'anava expandint: la SEAT, la metal·lúrgia, la indústria química... L'altre fou el sector de la construcció. L'arribada d'immigració i l'arribada de turisme van crear una gran demanda d'habitatge. El tercer sector fou el del turisme.

Les dones que es van incorporar al mercat de treball ho van fer principalment com a treballadores de la llar -serveis de neteja a domicilis, botigues o fàbriques-, o també en sectors industrials com el tèxtil.

El règim franquista era un règim que no respectava els drets dels treballadors. Els sindicats de treballadors estaven prohibits -se'ls obligava a afiliar-se a un sindicat oficial on també hi havia els amos-, les vagues també. La legislació laboral contemplava menys drets que a la mitjana de països europeus. A més, la impunitat per a l'empresariat si se saltava aquestes lleis era molt gran.

Les condicions de treball d'aquesta nova immigració eren dures: llargues jornades laborals i salaris ajustats. Tot i així, aquestes condicions de treball eren millors que les que la immigració tenia en els seus llocs d'origen. Ara tenien un salari tots els mesos de l'any que els permetia anar vivint.

Com que el treball era abundant, es va generalitzar la realització d'hores extres. Així és com moltes famílies van aconseguir estalviar per a poder-se comprar primer un habitatge i després un cotxe. El preu a pagar van ser jornades de treball inacabables també en cap de setmana.

Amb el pas del temps, però, els treballadors van començar a prendre consciència que haurien de tenir més drets i millors condicions de treball. Va ser així com van començar les reivindicacions laborals. La classe treballadora s'organitzaria a partir de 1964 a les Comissions Obreres, que tot i ser un sindicat il·legal tenia capacitat per a organitzar vagues exitoses que acabaven fent cedir la patronal i el franquisme. Així mateix, també es van començar a organitzar els partits d'esquerres. El PSUC, el partit comunista de Catalunya, seria el partit més votat en els nous barris obrers a les primeres eleccions després de la dictadura, el 1977.

Les condicions de vida

Les famílies immigrades a Catalunya es trobaven, com a primer problema, amb el fet d'haver d'aconseguir un habitatge. Com que l'arribada de població immigrada fou molt massiva, bona part d'aquestes famílies hagueren de viure en barraques. Aquests barris de barraques es construïren al voltant de les grans ciutats industrials i no tenien cap tipus de servei.

Ja als anys 50 s'havien començat a construir els primers barris d'habitatges de protecció oficial, però aquests eren totalment insuficients per atendre la demanda. Així mateix, la immigració també es va assentar en molts nuclis històrics de poblacions. Diverses famílies compartint un pis es va convertir en una forma habitual de residència els primers mesos que aquestes vivien a Catalunya.

El 1962 van succeïr dos fets que van obligar el govern franquista a actuar per a millorar les condicions de vida d'aquesta població. Per una banda, la vaga dels miners a Astúries -les vagues eren il·legals i perseguides en aquella època- i la creació d'un sindicat il·legal va alertar el govern sobre el nivell de malestar entre la classe obrera. De l'altra, l'octubre de 1962 unes fortes pluges van provocar greus inundacions al Vallès. A l'àrea de Terrassa més de mil persones van morir en una riuada quan l'aigua torrencial es va endur les barraques en les que vivien.

Tot això va impulsar el govern franquista a dur a terme una política de construcció d'habitatge públic per a poder donar allotjament a totes les persones que vivien a Catalunya. Serà així com naixeran molts barris de blocs de pisos que existeixen a l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquests barris tenien habitatge, però el govern franquista els va construir sense cap servei bàsic. Per exemple, l'any 1971 Santa Coloma de Gramenet no tenia cap ambulatori. Aquesta situació no canviarà fins a l'arribada dels primers ajuntaments democràtics el 1979.

Per a millorar les condicions de vida, van aparèixer les Associacions de Veïns. Aquestes entitats van ser el veritable gèrmen de la vida comunitària en aquests barris. Gairebé tots els serveis que hi havia als anys 80 en els barris de nova construcció s'havien guanyat a través de la lluita de les associacions de veïns. Una lluita que prenia formes com aquesta: la manca de transport públic al barri de Torre Baró de Barcelona era justificada per l'ajuntament dient que un autobús no podia circular per aquells carrers empinats i sense asfaltar. Els veïns van "segrestar" un autobús i el van fer circular per tot el barri, demostrant que les excuses de l'ajuntament eren mentida. Amb accions com aquesta es va guanyar des de la instal·lació de semàfors fins a la construcció d'escoles.

La qüestió de la identitat

Tot i que el procés migratori dels anys 60 es produeix dins del mateix estat, com que es produeix entre territoris de llengua diferent, posa damunt la taula la qüestió de la identitat.

Als anys 40, el 90% de la població de Catalunya tenia el català com a llengua materna. La victòria franquista de 1939, però, havia iniciat una persecució contra el català. Estava prohibit en la vida pública, no s'ensenyava a les escoles i es pretenia que el seu ús es reduís a l'àmbit familiar. Les institucions d'autogovern havien estat dissoltes i els ajuntaments eren simples delegacions de la dictadura als municipis. Tot això impedia que es disposés d'eines adequades per a fer polítiques d'integració durant el franquisme.

L'arribada en pocs anys de centenars de milers de persones que no tenien el català com a llengua pròpia, posava un interrogant sobre el futur d'aquesta llengua. Així mateix, el fet que aquesta arribada s'establís en nous barris provocava el risc de crear comunitats aïllades i per tant que es generés una fractura social.

Tots els partits polítics i sindicats que s'oposaven a la dictadura franquista van tenir clar que era molt important assegurar que la immigració s'integrés a Catalunya i que la societat no es dividís en dos grups: autòctons i immigrants. Aquesta oposició va llançar la idea que "és català tothom qui viu i treballa a Catalunya". Aquesta idea integradora serà assumida per totes les associacions socials, esportives i culturals, especialment per aquelles que els propis immigrants van formar

La nova administració sorgida després de la mort de Franco, governada per aquests partits que s'havien oposat a la dictadura, permetrà implementar un seguit de polítiques per a fer realitat la integració de la immigració. Els ajuntaments democràtics tindran un paper fonamental en la millora de les condicions de vida dels nous barris construïts als anys 60. Asfaltaran els carrers, hi portaran el sistema de clavegueram, construiran ambulatoris i escoles... Tot això es farà gràcies a l'autoorganització i pressió veïnal de la gent que vivia en aquests barris. Juntament amb això es generalitzarà l'ensenyament en català. Aquesta demanda sorgí en molts casos de famílies procedents de la immigració, i la primera escola en aplicar la immersió lingüística l'any 1983 va ser l'escola Roselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, gràcies a l'organització d'un grup de pares d'origen immigrat.

Als anys 80 i  90 Catalunya era una societat amb les mateixes diferències socials que els països europeus. La meitat de la seva població tenia com a llengua materna el català i l'altra meitat tenia com a llengua materna el castellà, però progressivament una immensa majoria de la població acabà dominant totes dues llengües, fet que ha facilitat enormement la integració.

Un dels indicadors que mostren el grau d'integració d'un procés migratori és el dels matrimonis mixtes. Que hi hagi un índex elevat de casaments entre persones de família autòctona i persones de família immigrant demostra que prèviament tant autòctons com immigrants han compartit espais de socialització. En el cas de la immigració dels anys 60 això ha estat en bona mesura així.

Dona i immigració

Què és la societat patriarcal?

La divisió dels humans en dos sexes (home i dona), també es tradueix en el diferent paper que cadascun d'aquests sexes té en la societat. Des de fa milers d'anys la dona ha ocupat un paper social subordinat a l'home. Tot allò considerat important o rellevant socialment ha estat fet per homes, mentre que les dones s'encarregaven de tot allò secundari i de les feines de la llar.

És el que es coneix com a patriarcat o societat patriarcal. Aquest tipus de societat es basa en el que es coneix com a divisió sexual del treball. És a dir, els rols diferents que fan homes i dones a l'hora de desenvolupar feines.

Els treballs no remunerats de reproducció (criança i educació) i cures (assistència a malalts) van restar en mans de les dones. Dins els treballs remunerats, la dona acostumava a fer aquells treballs auxiliars o de poca importància. Així mateix, quan ha desenvolupat treballs similars als desenvolupats pels homes, la remuneració rebuda per les dones ha estat sistemàticament inferior.

Aquest sistema, tot i que ens sembli evident que és injust, s'ha pogut perpetuar durant milers d'anys i continua existint avui en dia. Això ha estat possible perquè gràcies a tot el sistema de valors generats per les institucions socials (família, religió, estat, sistema econòmic) s'ha considerat que aquesta situació era "normal". No ha estat fins que es va començar a posar en dubte que això fos "normal", que no van començar a trontollar els principis del sistema patriarcal.

La lluita per la igualtat

Fa més de cent anys que es va començar a qüestionar que el sistema patriarcal fos "normal" i que això derivés en canvis en la societat. El moviment feminista va reivindicar la igualtat de l'home i la dona en tots els àmbits. Un dels primers cavalls de batalla va ser aconseguir que les dones tinguessin dret a vot. Un altre cavall de batalla va ser aconseguir que les dones treballadores poguessin conquerir drets socials i la igualtat salarial amb els homes.

En aquells països on la reivindicació feminista ha coincidit amb la conquesta de drets socials i la separació entre religió i poder polític, ha estat possible poder reduir aquestes desigualtats.

La discriminació, però, no només es basa en aspectes legals. Sistemàticament els llocs de responsabilitat són ocupats per homes, les feines que acostumen a fer les dones estan més mal pagades, la dona és tractada com a objecte en molts anuncis publicitaris, nens i nenes continuen jugant a jocs diferents que perpetuen els valors masclistes... A dia d'avui, la desigualtat i la discriminació de la dona es continua donant en tots els països, tot i que de maneres diferents.

Per tant, tenint en compte que el fenomen migratori té un impacte social molt gran, la manera com aquest fenomen afecta les dones també està relacionat amb les discriminacions a les dones que continuen existint a dia d'avui.

Les dones durant el franquisme

Durant la Segona República, entre 1931 i 1939, els drets de les dones visqueren avenços significatius. Es va reconèixer el matrimoni civil, el dret de les dones a tenir la pàtria potestat dels fills, es va suprimir el delicte d'adulteri i es va reconèixer el dret al divorci.

També s'obligava l'estat a regular el treball femení. Es van prohibir les clàusules d'acomiadaments per contraure matrimoni o quedar-se embarassades. Es va establir una Assegurança Obligatòria de Maternitat i es va aprovar l'equiparació salarial per homes i dones.

En l'àmbit de l'ensenyament, es van autoritzar les escoles mixtes i la coeducació. També es van abolir les assignatures relacionades amb el treball domèstic i amb la religió. Les dones van començar a accedir a la universitat. L'analfabetisme femení es va reduir i es van crear escoles noctures per a les treballadores.

El 1937 Frederica Montseny es convertia en la primera dona ministra i va promoure la despenalització de l'avortament.

Amb el triomf del cop d'estat feixista, tots aquests avenços es suprimiren. El franquisme creia que el paper de la dona havia d'estar subordinat al del marit, i que la seva tasca s'havia de reduir a l'àmbit domèstic. Aquesta visió retrògrada del paper de la dona es veia reforçada pel fet que l'Església catòlica va tornar a recuperar el seu estatus de religió oficial.

D'aquesta manera, amb l'elaboració de les noves lleis franquistes, a partir de 1939 es van conculcar els drets de les dones. Algunes de les mesures van ser:

Dones immigrants

El paper de la dona en els moviments migratoris és fonamental -pot semblar obvi, però cal recordar que són el 50% de la societat-. Aquest paper, a més, és molt divers. En els diversos moviments migratoris dels darrers cent anys, podem trobar els següents models:

Dones que emigren amb la família i no fan treballs remunerats. Es queden a casa, fent el treball de cures i reproductiu (cuidar els nens, netejar la casa, cuinar). Aquest perfil acostuma a estar molt invisibilitzat per la societat en general.
Dones que emigren amb la família i fan treballs remunerats. De la mateixa manera que les dones autòctones, les dones immigrants que treballen acostumen a suportar una doble càrrega laboral: fan la feina de casa i fan una jornada laboral.
Dones que emigren soles i fan treballs remunerats. Dins aquesta tipologia trobem també diverses casuístiques. Dones amb o sense fills. Dones que emigren amb els seus fills o bé els deixen al seu país a càrrec d'altres familiars (també dones: àvies, tietes).
Dones que es queden al seu país a càrrec dels fills mentre els seus homes emigren a un altre país a treballar i enviar part del sou a la seva família.

Les dificultats afegides

Si en els processos migratoris des de països pobres cap a països rics, els immigrants acostumen a patir més dificultats de tot tipus que la mitjana de la població autòctona, en el cas de les dones a aquestes dificultats cal afegir-hi una discriminació doble per la seva condició de dones.

Aquestes dificultats afegides es donen principalment en dues àrees:

Salaris i llocs de treball pitjor remunerats que en el cas dels immigrants homes. Les feines fetes per dones immigrants són més mal remunerades que les que fan homes immigrants. Així també, els sectors que ocupen les dones immigrants (cures de persones, neteja de la llar, comerç, hosteleria...) tenen pitjors condicions laborals (pel que fa a tenir contractes legals que molts dels sectors que ocupen els homes immigrants.

Major dificultat per integrar-se. El xoc cultural entre la situació de subordinació de la dona en el seu país d'origen i en el país d'acollida es tradueix sovint en una menor socialització de la dona immigrant que no pas de l'home immigrant. Menys relacions socials, menys presència al carrer, invisibilització dels seus problemes, menor comprensió de la llengua del nou país, etc. El resultat és una major dificultat per a integrar-se.

Immigració i classes socials

Què és la societat de classes?

Les societats no són un conjunt d'individus iguals. Les societats s'estructuren internament en diversos grups socials. Alhora, aquests grups estan jerarquitzats: uns manen per damunt dels altres.

El que determina com s'estructura internament la societat són les relacions de poder i riquesa. A l'època romana les societats s'estructuraven d'una determinada manera, a l'època feudal, d'una altra. En les societats industrials, aquestes s'estructuren a través de classes socials. És el que es coneix com la societat de classes.

En la societat de classes, la pertinença a una classe social està determinada pel lloc que s'ocupa en el procés de generació de riquesa. Els mitjans de producció és tot allò que genera riquesa (fàbriques, terres, bancs, diners). Això genera la següent divisió en la nostra societat:

La burgesia és la classe social alta. Són els propietaris o grans gestors dels mitjans de producció.

La petita burgesia i els professionals liberals són les classes socials intermitges. La petita burgesia són aquells propietaris de mitjans de producció senzills (botiga, taller). Els professionals liberals són els metges, arquitectes, enginyers, etc.

La classe treballadora és la classe social baixa. Són la mà d'obra, els que treballen per a la burgesia a canvi d'un sou. Els aturats són considerats també membres de la classe treballadora.

El concepte de classe alta, intermitja o baixa fa referència a la seva ubicació en la piràmide social. La piràmide social és una forma de representar els grups socials ordenats per les capacitats de poder i riquesa, de major a menor.

La piràmide social d'una societat de classes és la següent:

La immigració, a quina classe social pertany?

L'arribada de nova població a una societat també impacta en la piràmide social d'un país. Els immigrants, quin lloc ocupen en aquesta piràmide?

En els moviments colonials, com els que hem estudiat al primer lliurament, la població nova que arriba es situa a la piràmide social per sobre de la població autòctona. En un moviment colonial, qui emigra és la població pobra del país ric, que se'n va a viure al país pobre per colonitzar-lo. Actualment aquesta situació es dóna només en algunes zones del planeta amb greus conflictes bèl·lics(per exemple, els colons israelians a Palestina) o amb població indígena desprotegida (per exemple, la colonització de l'Amazones).

El procés migratori actual es basa essencialment en l'emigració de població de països pobres cap a països rics. En aquest cas, que és el que ha viscut Catalunya al llarg del segle XX, la població immigrada que arriba passa a situar-se a baix de tot de la piràmide social. En tractar-se de gent pobra que ha vingut sense recursos a la recerca d'una feina assalariada, passen a formar part de la classe obrera. En els primers anys d'arribada, aquests immigrants són la part més pobra de la classe obrera, ja que vénen a ocupar els treballs més mal pagats. Amb el temps, si el procés d'integració funciona, aquesta immigració s'anivella amb la resta de la classe treballadora i els seus fills passen a tenir opcions d'ascens socials. En canvi, si el procés d'integració no funciona, apareixen situacions de conflicte social.

Què possibilita, però, l'èxit d'un procés d'integració?

Sobretot, el bon funcionament de l'ascensor social. La possibilitat de millorar a través del treball i l'estudi les pròpies condicions de vida demostra que la societat ofereix igualtat d'oportunitats. Això genera drets i deures compartits entre el conjunt de la població. Les diferències culturals poden provocar conflictes puntuals, però les situacions realment conflictives es produeixen sempre degut a la manca de perspectives de millora per a la classe treballadora.

Què és l'ascensor social?

És la possibilitat que algú millori la seva situació social a través del treball i l'estudi. Per a que existeixi l'ascensor social, és imprescindible que l'administració ofereixi formes efectives d'igualtat: un sistema educatiu igual i per a tothom, inversions socials, accés als serveis bàsics per a tothom, pagament d'impostos segons la riquesa, etc.

En el següent article trobareu diversos exemples de com ha funcionat l'ascensor social a l'estat espanyol:

http://elpais.com/diario/2010/08/11/sociedad/1281477601_850215.html

El classisme i les actituds de rebuig a la immigració