Unitat 2

El fenomen de l’emigració del camp cap a les zones industrials entre 1950 i 1970 va ser un fenomen europeu. Això succeí bàsicament per dos motius:

Subdesenvolupament agrícola

A tot el sud d’Europa, la població rural continuava essent com a mínim la meitat de la població. El latifundisme també existia al sud de Portugal i al sud d’Itàlia.

Així mateix, altres zones tenien una estructura de la propietat molt fragmentada. Moltes famílies tenien petites parcel·les que amb prou feines els donaven per viure. Això passava, per exemple, a Galícia o a Grècia.

La gran massa de pagesos pobres al sud d’Europa va trobar una sortida en l’emigració cap a les ciutats. Passar dels treballs agrícoles a les fàbriques i a la construcció.

Recuperació econòmica

Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, Europa era un continent devastat. Al cap de 15 anys, però, la situació mundial va permetre una ràpida recuperació econòmica. El creixement industrial va suposar un creixement de les ciutats. L’aparició de la societat de consum va disparar la producció de béns.

El pes que després de la guerra havien guanyat els sindicats i els partits obrers van forçar als estats a convertir una part d’aquest creixement en serveis socials (educació i sanitat per tothom, prestacions d’atur, jubilacions, habitatge públic). Així naixia l’estat del benestar. Aquests nous serveis van reforçar encara més el creixement de les ciutats.

A banda de les migracions internes (del camp a la ciutat dins del mateix país), es produí també una gran migració dels països del sud d’Europa cap als centres industrials europeus.