Unitat 2
| Sitio: | ESCOLA D'ADULTS |
| Curso: | Moviments Migratoris IOC |
| Libro: | Unitat 2 |
| Imprimido por: | Gast |
| Día: | jueves, 5 de marzo de 2026, 18:57 |
Descripción
Apunts de la unitat 2
Del camp a la ciutat
El 1800 el 88% de la població europea vivia en el món rural. L’any 2000, el 70% de la població europea vivia en ciutats. Aquest canvi tan profund s’ha realitzat a partir d’un moviment migratori constant de gent que marxava de viure al camp per establir-se a les ciutats.
Com hem vist al primer lliurament, el creixement de població i la migració del camp a les ciutats està vinculat a la industrialització. L’aparició de fàbriques a les ciutats i la construcció de ferrocarrils va suposar una demanda de mà d’obra molt alta.
Mentrestant, al món rural, cada vegada hi havia més població degut a que la mortalitat era cada vegada menor. Així, gran part de la població rural es van veure obligats a marxar de casa seva per anar a buscar feina a les ciutats. Una part d’aquesta gent és la que va emigrar a Amèrica. Però una altra gran part va emigrar cap a les grans ciutats europees.
Aquest procés va començar a finals del segle XVIII i s’ha anat produint, en diverses onades, fins fa trenta anys.
La situació al sud d'Espanya
Fins als anys 50, la població espanyola era formada majoritàriament per pagesos pobres. Aquest grup era especialment nombrós a la meitat sud de la península.
El sistema d’explotació agrària que existia al sud de la península és conegut com a latifundisme.
Uns grans propietaris tenien immenses extensions de terres. La majoria de pagesos no era propietari de cap tros de terra, sinó que treballava a les finques d’aquests grans propietaris.
El tipus d’agricultura era de secà i extensiva (blat, oliveres). Això feia que la necessitat de mà d’obra no fos permanent, ja que és un tipus d’agricultura que en no necessitar rec, no necessita que se la treballi a diari. Així doncs, els pagesos sense terra només tenien feina unes quantes setmanes a l’any. La resta de l’any sobrevivien com podien. Alguns llogaven petites parcel·les als propietaris per a tenir-hi un hort, altres llogaven parcel·les per a tenir-hi poc bestiar...
Aquest sistema provocava que una gran part de la població visqués al límit de la pobresa. Així mateix, l’agricultura extensiva no generava grans beneficis que després poguessin ser reinvertits en indústria o desenvolupament local. Per tant, el latifundisme a la pràctica condemnava aquests territoris a no poder desenvolupar-se. Era un sistema que només beneficiava a molt pocs: aquells grans propietaris que podien viure de les rendes generades per les seves finques.
Una reforma agrària fracassada
Aquesta situació de desigualtat entre pagesos pobres i grans propietaris va generar una forta tensió social. Cada vegada era més generalitzat, especialment entre els grups polítics d’esquerres i republicans, la idea que era imprescindible fer una reforma agrària.
Una reforma agrària és un seguit de lleis que pretenen canviar qui és el propietari de les terres per tal que aquestes siguin més productives i permetin que en pugui viure més persones. En el cas del sud d’Espanya, la voluntat era expropiar les terres dels latifundistes i repartir-les entre els pagesos que les treballaven per tal que aquests les fessin més productives i poguessin millorar les seves condicions de vida.
Amb l’arribada de la República a Espanya, el 1931, les demandes d’una reforma agrària s’intensificaren, i el govern aprovà una reforma agrària el 1933 que satisfeia parcialment les demandes dels jornalers. Això provocà la reacció dels latifundistes, que passaren a animar i a finançar les conspiracions per acabar amb la República.
La Guerra Civil esclatà per moltes causes. Al bàndol feixista s’hi aplegaren tots aquells que estaven en contra de les polítiques de la República. Els empresaris que veien com els obrers cada cop guanyaven més drets; els catòlics que veien com l’Església havia perdut el seu estatus de religió de l’estat; els espanyolistes que veien malament que Catalunya tingués una autonomia… i els latifundistes que veien com amb la reforma agrària es posava en perill el seu patrimoni.
Per contra, a les files de la República hi combateren aquells que la seva vida havia millorat o les seves idees havien avançat amb la República. Entre tots aquests hi havia molts jornalers que defensaven les millores aconseguides amb la reforma agrària i que volien aconseguir encara un major repartiment de les terres, sota el lema “La terra pel qui la treballa”.
Andalusia i Extremadura, les dues principals regions latifundistes, caigueren en mans del bàndol feixista des del principi de la guerra. S’hi aplicà una repressió salvatge contra els republicans i, en especial, contra els jornalers.
Amb la instauració de l’estat franquista, el 1939, els latifundistes recuperaren els seus privilegis i continuaren mantenint en condicions al límit de la pobresa als jornalers. Aquests havien perdut el dret a protestar i a organitzar-se, i havien patit una dura repressió.
La migració de 1950 a 1970: un fenomen europeu
El fenomen de l’emigració del camp cap a les zones industrials entre 1950 i 1970 va ser un fenomen europeu. Això succeí bàsicament per dos motius:
Subdesenvolupament agrícola
A tot el sud d’Europa, la població rural continuava essent com a mínim la meitat de la població. El latifundisme també existia al sud de Portugal i al sud d’Itàlia.
Així mateix, altres zones tenien una estructura de la propietat molt fragmentada. Moltes famílies tenien petites parcel·les que amb prou feines els donaven per viure. Això passava, per exemple, a Galícia o a Grècia.
La gran massa de pagesos pobres al sud d’Europa va trobar una sortida en l’emigració cap a les ciutats. Passar dels treballs agrícoles a les fàbriques i a la construcció.
Recuperació econòmica
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, Europa era un continent devastat. Al cap de 15 anys, però, la situació mundial va permetre una ràpida recuperació econòmica. El creixement industrial va suposar un creixement de les ciutats. L’aparició de la societat de consum va disparar la producció de béns.
El pes que després de la guerra havien guanyat els sindicats i els partits obrers van forçar als estats a convertir una part d’aquest creixement en serveis socials (educació i sanitat per tothom, prestacions d’atur, jubilacions, habitatge públic). Així naixia l’estat del benestar. Aquests nous serveis van reforçar encara més el creixement de les ciutats.
A banda de les migracions internes (del camp a la ciutat dins del mateix país), es produí també una gran migració dels països del sud d’Europa cap als centres industrials europeus.
El creixement industrial de Catalunya
Catalunya havia viscut un procés d’industrialització des de finals del segle XVIII. Això l’havia anat convertint, durant tot el segle XIX, en una societat cada vegada més industrial i més urbana. Tan a finals del segle XIX com a finals dels anys 20, Barcelona ja havia viscut l’arribada de moltes persones procedents d’altres indrets de l’estat espanyol que venien a treballar en moments de creixement econòmic.
Després de la Guerra Civil, Catalunya i l’estat espanyol visqueren quinze anys d’estancament econòmic i penúries socials. Però Catalunya va poder aprofitar el creixement econòmic europeu per a obrir nous sectors industrials i revitalitzar els ja existents. Així, aparegué el sector de l’automòbil -simbolitzat per la fàbrica SEAT- i el sector químic, que en pocs anys tingueren un gran creixement. El turisme fou també un altre gran focus d’atracció que aparegué als anys 60. Els europeus aprofitaven el seu creixement econòmic per a viatjar, i l’estat espanyol els oferia una destinació molt barat i amb atractius de sol i platja immillorables. Tot aquest creixement econòmic també esperonà el creixement del sector de la construcció.
La demanda de mà d'obra que això va generar no es va poder completar amb la gent que ja vivia a Catalunya. Alhora, la situació de pobresa i manca de treball als camps del sud d'Espanya persistia. Per tant, es va generar un gran flux migratori de més d'un milió de persones que van passar de viure dels pobles del sud d'Espanya a les ciutats catalanes, i de treballar al món agrari a fer-ho a la indústria i la construcció.
La crisi de 1973 i la fi del procés migratori
L'any 1973 el sistema capitalista va entrar en una profunda crisi. L'augment sobtat del preu del petroli va fer entrar en crisi el creixement econòmic de la indústria occidental, que es basava en el fet que el combustible era molt barat. La capacitat de creixement i de consum es va estancar perquè havia tocat sostre.
Amb la crisi va aparèixer l'atur. Després de 20 anys de plena ocupació a nivell europeu, de sobte no hi havia feina per a tothom. L'atur va arribar el 1973 i de forma més o menys acusada, ha perviscut fins avui.
Amb aquesta crisi econòmica, el procés migratori es va acabar. Durant els vint anys de creixement, les persones sense feina podien marxar a països on es necessitava la mà d'obra. Ara, però, aquests països no només no necessitaven la mà d'obra, sinó que tenien també molts treballadors a l'atur.
Els apunts en dades
En les següents pàgines trobareu un seguit de mapes i gràfics que il·lustren algunes de les coses explicades en aquests apunts.
Els latifundis sobre un mapa
La repressió franquista
Quanta població va deixar de treballar a l'agricultura?
L'èxode del sud d'Espanya: el cas d'Extremadura
Quanta gent va emigrar del sud d'Europa?
