EL CONFLICTE ÀRABO-ISRAELIÀ

Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se

en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus.

Activitats

1. En aquests dos textos podem veure les promeses que va fer el govern britànic a àrabs i jueus els anys de la I Guerra Mundial.

Les contradiccions mereixen un comentari.

Promeses britàniques als àrabs

"Pel que fa a les regions que es troben a l’interior de les fronteres propostes (és a dir, els territoris àrabs de l’Imperi otomà, excepte l’actual Líban), jo estic autoritzat a donar-li les següents garanties:

1. (...) la Gran Bretanya es presta a reconèixer la independència dels àrabs i a sostenir-la, en totes les regions situades en el territori reclamat pel cherif de La Meca.

2. La Gran Bretanya aportarà la seva garantia als Llocs Sants contra tota agressió exterior (...).

3. La Gran Bretanya oferirà als Àrabs els seus consells i els ajudarà a instal·lar els governs apropiats."

 Carta de Mac-Mahon , Alt comissari anglès a Egipte, al cherif de La Meca, 24 d’octubre de 1915

Promeses britàniques als jueus

"El govern de Sa Majestat considera favorablement l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu, i emprarà tots els seus esforços per a la realització d’aquest objectiu essent clarament entès que res no serà fet que pugui atemptar  els drets civils i religiosos de les col·lectivitats no jueves existents a Palestina, ni als drets ni a l’estatus polític què els jueus gaudeixen en altres països."

 Carta del ministre d’exteriors britànic Balfour a lord Rotschild , representant de la Federació sionista, novembre de 1917.

  Per tal d'entendre la situació fixeu molt bé i intenteu respondre a aquestes preguntes per tal d'assegurar-vos que s'ha entès bé

  • Quines eren les col·lectivitats no jueves a Palestina quan es va escriure la carta de 1917?
  • Explica les contradiccions entre les dos promeses.
  • Ha portat la situació de Palestina a conflictives?
  • Com es troba aquest problema actualment?

 Per si vols llegir les respostes

  • Quines eren les col·lectivitats no jueves a Palestina quan es va escriure la carta de 1917?

Fonamentalment els palestins, que eren la majoria de la població. Els palestins eren musulmans, però també n'hi havia molts cristians (ortodoxos,

maronites, catòlics, etc.).

  • Explica les contradiccions entre les dos promeses.

Si el territori de Palestina, una vegada desaparegut l'imperi otomà, quedava sota jurisdicció d'una independitzada monarquia àrab, era impossible

convertir-lo, al mateix temps, en "una llar nacional per al poble jueu". Aquesta incompatibilitat es feia més palesa pel caràcter confessional que amb

tota seguretat tindria qualsevol dels dos estats.

  • Ha portat la situació de Palestina a conflictives?

Des del primer moment el món àrab no va acceptar la implantació de l’estat d’Israel a Palestina. El repartiment del territori i la creació de l'Estat

d'Israel (1947/48) provocarà una llarga sèrie de guerres entre el nou estat i els veïns estats àrabs. El seu naixement ja va ser l’inici de la Primera guerra

entre àrabs i jueus. Israel va sobreviure i fins i tot es va expandir Desprès vindrien tres guerres més sempre favorables a Israel. Però es crearia una

situació de conflictivitat permanent que ha arribat als nostres dies.

  • Com es troba aquest problema actualment?

Actualment el territori palestí s'ha quedat reduït a Gaza i Cisjordània. Als Acords d'Oslo palestins i israelians, sota la pressió dels Estats Units, es van

reconèixer mútuament, però si bé aquests territoris tenen una certa autonomia, sota l'Autoritat Nacional Palestina, encara no tenen sobirania plena.

El govern israelià d’Ariel Sharon, malgrat que es tractava d’una coalició entre la dreta i els laboristes, estava poc identificat amb els Acords d'Oslo i,

per tant, amb la retirada israeliana de Gaza i Cisjordània (on es troben molts assentaments jueus).

Una nova i greu intifada manté obert el conflicte, complicada com a conseqüència dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, la cruenta invasió del

Gaza i Cisjordània per l’exercit jueu

i la construcció d’un mur de separació.

La mort de Yasser Arafat ha obert un nou període que permetia ser una mica més optimista. El recent triomf de Hamas a les darreres eleccions

a Palestina ha tornat a complicar la situació. Un govern de coalició entre Hamas i Al-Fath, molt enfrontats,  va intentar posar-se d’acord sobre un

possible acord amb Israel. Finalment la franja de Gaza ha quedat sota control de Hamas i Israel l’ha atacat provocant grans destruccions.  

 

2. Fixeu-vos en aquests mapes de la zona i aneu resseguint el procés

Fixeu-vos en la Declaració de Balfour

 

Població Palestina i jueva a la zona a compartir  

 

  La creació de l’Estat d’Israel el 1947, l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va establir un pla per a la divisió del territori de Palestina en dos estats, que posteriorment es coneixerien com Israel i Palestina, quedant Jerusalem com a ciutat sota el mandat internacional. Els països àrabs i els líders de la comunitat àrab a Palestina van rebutjar el pla, donant lloc a la Guerra d'Independència d'Israel, que va acabar amb la victòria dels jueus i la proclamació de l'estat d'Israel (maig de 1948-gener de 1949).

 

La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). La nomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Situació social de la zona i fixeu-vos bé...  El 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.

 

I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan. Un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants. Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’ Hezbollah.
 

 

 

Darrera modificació: dimecres, 7 de juny 2017, 14:34