L3AM1_Els paisatges i les formacions vegetals

ELS PAISATGES I LES FORMACIONS VEGETALS

Vocabulari relacionat amb els formacions vegetals

Alzina: Espècie més característica i més extensa del bosc perennifoli mediterrani. És resistent a la sequera i s’adapta a quasi totes les condicions climàtiques i a qualsevol tipus de sòls. La bellota serveix per alimentació del ramat.

Bosc caducifoli: Constituït per arbres alts, amb tronc  recte i fulla gran que cau a la tardor. Consta de poques espècies que es reuneixen formant-hi grans masses i un bosc molt dens. El sotabosc és d’ambient ombriu per les grans copes dels arbres que impedeixen que la llum arribi al sòl.

Bosc perennifoli: Constituït per arbres de mitjana altura, amb tronc no rectilini, gros i rugós, i fulles perennes, amb arrels molt extens en superfície i profunditat per captar l’aigua. Les branques formen copes globulars i amplies, que projecten ombra sobre el sòl per mitigar la insolació i l’evaporació. És un bocs obert, amb arbres separats entre si on la llum penetra amb facilitat.

Clisèrie: És un gràfic que representa l’escalonament de la vegetació en funció de l’altura.

Coníferes: Arbres resinosos, com el pi i l’avet, de fulles aciculars (com les agulles)  i fruits agrupats en cons (pinyes).

Endemismes: Formacions vegetals pròpies i exclusives de determinades zones, que abunden sobretot  a les Illes Canàries (pi canari,  drago, violeta del Teide)

Eucaliptus: Arbres de creixement ràpid i aprofitament econòmic (cel·lulosa i pasta de paper), amb els quals s’han repoblat grans extensions a Galícia i cornisa cantàbrica, i que contribueixen a l’acidificació i empobriment dels sòls. Prenen amb facilitat en cas d’incendi (espècie piròfita).

Faig: Espècie del bosc caducifoli, de creixement molt lent, que tolera malament la calor i molt bé el fred, i requereix molta humitat, per la qual cosa és un arbre de muntanya, que s’adapta a sòls silicis i calcaris.

Garriga: Matoll  mediterrani sobre sòls calcaris, resultat de la degradació del bosc per l’acció antròpica, format per arbusts i matolls de poca altura, poc densos, que deixen zones sense cobrir, on apareix la roca. Entre les seues espècies destaquen el timó (“tomillo”), el romer (“romero”) i l’espígol (“espliego”).

 Landa: Vegetació densa d’arbusts i de matoll que apareix com degradació del bosc caducifoli, formant-hi el sotabosc. Les espècies més abundants són els bruc (“el brezo”), l’arboç (“el madroño”) i la ginesta (“la retama”).

 Laurisilva: Bosc molt dens i humit, compost  de més de 20 espècies propi de del Illes Canàries.

 Lixiviació: Procés d’arrossegament, per l’aigua de pluja, dels materials superficials del sòl. La seua intensitat depèn del volum de les precipitacions. Si són massa intenses pot empobrir el sòl.

 Màquia: Matoll  mediterrani sobre sòls silicis, resultat de la degradació del bosc per l’acció antròpica, format per arbusts de més de 2 metres d’altura, molt densa i quasi impenetrable. Destaquen la jara, el bruc (“el brezo”), el llentiscle (“ lentisco”) i la ginesta (“la retama”).

 Pi: Formació vegetal secundària que s’adapta a condicions extremes de fred, calor, humitat i aridesa, i a qualsevol tipus de sòls. Ocupa amplies zones com resultat de l’acció antròpica que valora el seu ràpid creixement i l’aprofitament econòmic de la resina i de la fusta. És una espècie piròfita que contribueix a propagar el foc.

 Pradera: Vegetació herbàcia que ocupa grans extensions de terreny als paisatges oceànics.

 Roure: Espècie del bosc caducifoli, de creixement lent, que tolera menys el fred que el faig i exigeix menys humitat, per la qual cosa es localitza a cotes més baixes. S’adapta bé als sòls silicis.

 Rupícola: Planta que viu sobre les roques. Característic de la vegetació de muntanya.

 Sotabosc: És la vegetació dels estrats inferiors d’un bosc, que inclou arbusts, matolls i vegetació herbàcia.

 Surera: Espècie del bosc mediterrani que necessita hiverns suaus, certa humitat (> 500 mm anuals) i sòls silicis.

 Vegetació estepària: Matoll format per herbes baixes i arbusts espinosos, baixos i discontinus, que deixen al descobert sòls pobres. Les principals espècies són el margalló (“palmito”), l’espart  (“esparto”) i l’espàrrec (“espàrrago”). És pròpia de les zones semiàrides del SE peninsular i de la vall de l’Ebre, on la sequera impedeix el creixement d’arbres.

 Vegetació esclerofil·la: És caracteritza per les fulles dures i coriàcies (de consistència semblant al cuir), constituïdes per un teixit de cèl·lules amb una membrana molt grossa (esclerènquima), gràcies a la qual s’adapten bé a la sequera. Pròpia del clima mediterrani.

 Xeròfila: Vegetació adaptada a les condicions extremes d’aridesa, amb fulles dures amb espins. És pròpia del clima mediterrani, sobretot del subdesèrtic o estepari, i de les zones baixes de les Illes Canàries.