Tema 2 (A). El relleu i les aigües a Catalunya
El relleu i les aigües de Catalunya
- El relleu
Catalunya té una gran varietat de formes de relleu, on predominen, però, les muntanyes. Tenint en compte les seves característiques comunes, els geògrafs han estructurat aquesta varietat de formes en tres grans unitats de relleu.
https://sites.google.com/a/xtec.cat/catalonia/els-pirineus
Els Pirineus són la més important unitat de relleu que hi ha a Catalunya. Tenen aproximadament uns 435 km de longitud, dels que a Catalunya corresponen 250 km. És al llarg del període Terciari i, més concretament, amb el moviment Alpí quan
té lloc la formació d'aquesta serralada. Degut a les característiques de la seva formació, la disposició actual dels Pirineus presenta una franja central de roques ígnies i metamòrfiques corresponents al sòcol primari,
que forma el Pirineu Axial , flanquejada a banda i banda per la cobertora replegada de roques sedimentàries del Secundari i Terciari, que forma el Pre-Pirineu.
És a la seva part central on es registren les cotes més altes: Mont Perdut(3.355 m) Posets (3375 m) Aneto (3.404 m). A partir del cim de l'Aneto, s'allarga cap a la Mediterrània fins enfonsar-se
en aquest mar pel Cap de Creus.Aquest és el tram dels Pirineus que separen i fan frontera entre Catalunya, França i Andorra. A prop del mar s'alça el cim del Canigó
(2.800 m) encara que al vessant rossellonès. El mateix que l'alçada es redueix a mida que s'apropa cap al mar, amb l'excepció abans dita del Canigó, també l'amplada va disminuint, des d'uns 150 km a la part central fins uns 10 km a la serra de l'Albera,
al seu extrem oriental.
ANETO
https://montanasegura.com/subir-al-aneto-con-seguridad/
Origen i situació:
Les Serralades Costaneres o Sistema Mediterrani són una de les tres grans unitats de relleu de Catalunya (recordem que les altres són els Pirineus i la Depressió Central).
Estan situades a l'orient de Catalunya i agafen una direcció nor-dest-sudo-est, paral·lela a la costa.
Les Serralades Costaneres són les restes del gran massís Catalano-Balear que, després de l'emersió del Pirineu, tancava el gran golf marí terciari pel sud-est.
A les darreries de l'orogènia alpina la major part del massís se submergí i només restà emergida aquesta franja de terreny, plegada i fracturada.
Dues fractures paral.leles facilitaren l'ensorrament d'un bloc intermedi per on penetrà l'aigua tot formant un petit i estret golf, que, poc a poc, s'anà reblint i acabà constituint la Depressió Prelitoral.
Es per això que geòlegs i geògrafs han distingit tres subunitats perfectament definides: les Serres Prelitorals, les Serres Litorals i, entre ambdues serralades, la Depressió Prelitoral.
La Depressió Prelitoral és una fosa tectònica delimitada per dues línies de falla principals. La ocupen les comarques de la Selva, el Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona.
Les Serres Prelitorals són les més interiors i és aquí on es troben els cims més alts. De nord a sud:
- les Guilleries,
- el Montseny,
- Sant Llorenç del Munt,
- Montserrat,
- el bloc del Gaià,
- les Muntanyes de Prades,
- el Montsant i la serra de la Llena,
- les serres de Colldejou i Llaberia,
- la serra de Tivissa,
- la serra de Cardó,
- les serres de Cavalls i Pàndols,
- el massís dels Ports i el Montsià.
Les serres Litorals o de Marina són de menor altitud i molt erosionades per l'acció dels rius.
De nord a sud:
- el massís de les Gavarres,
- el Puig de Cadiretes,
- el Montnegre,
- el Corredor,
- Sant Mateu,
- Collserola
- i el massís del Garraf.
Un dels trets geològics més característics de les Serralades Costaneres és la gran diversitat de materials de totes les eres geològiques que les constitueixen.
La meitat septentrional dels sistemes muntanyosos, aproximadament des del riu Llobregat cap al nord, es formada, quasi exclusivament, per materials antics, de l'Era Primària; mentre que a la meitat sud hi
predominen els materials secundaris i terciaris, més recents. Al fons de la depressió intermèdia trobem materials terciaris i quaternaris, provinents de l'erosió del muntanyam proper i que han anat
reblint la fossa tectònica des del moment de la seva formació, en el Període Terciari superior.
Estructura geològica
La diversitat de materials té les seves conseqüències en l'estructura del relleu.
A la meitat nord, el rocam és constituït majorment per granit i esquistos, ambdues roques pertanyents al sòcol rígid de la serralada.
En produir-se l'orogènia alpina, aquestes roques es resistiren a plegar-se i s'esquerdaren donant lloc a una estructura de fracturació, que és la que predomina en aquest sector, sobretot en la part més oriental.
Hi ha blocs deprimits, com els de la Selva i el Gironès, per on passen les principals vies de comunicació cap a França, i altres enlairats, com el del Montseny o el de les Gavarres. Així, doncs, en el sector septentrional de les Serralades Costaneres hi conviuen dues estructures: una
de
plegament, molt antiga -herciniana-, considerablement desgastada i que sovint dóna formes molt aplanades -les peneplanes- per raó de la llarga erosió a què han estat sotmesos aquests massissos des del moment de la seva emersió.
Un exemple clar de peneplana és el Pla de la Calma, al Massís del Montseny; també el suau modelat dels cims de les Guilleries ens indiquen un nivell de peneplanació, disseccionat per l'acció dels rius.
L'altra estructura que es dóna és la de fracturació, molt més recent -data de l'orogènesi alpina- que afectà els massissos hercinians mitjançant dos sistemes de falles, entrecreuats, que desnivellaren blocs enormes.
A
la meitat meridional de les Serralades Costaneres, on els materials més
abundants són els sedimentaris, sobretot secundaris, l'estructura del
relleu és, bàsicament, de plegament, amb algunes fractures que es produïren en les últimes fases de l'orogènia alpina i que aixecaren uns blocs, com el de les Muntanyes de Prades i n'ensorraren d'altres, com la depressió de Móra.
Collserola ( Serralada Litoral)
La Depressió Central s'estén entre el Prepirineu i les Serralades Costaneres, obrint-se cap a ponent, per
on enllaça amb la Depressió de l'Ebre com a la seva perllongació oriental. Des d'un punt de vista físic, és una successió d'altiplans d'entre els 800 i 1.000 metres que van perdent alçada (fins els 100 metres) cap a l'oest fins arribar a la
Depressió de l'Ebre.
Limitant aquestes alçades, s'estenen conques d'erosió que han anat excavant els rius en trobar-se materials tendres del tipus argiles i margues
(El Pla del Bages o la Conca de Barberà). Formació i principals materials La Depressió Central és constituïda per materials recents, del terciari, que es dipositaren en el gran golf marí que delimitava el massís pirinenc i el massís catalano-balear.
D'aquesta fase de sedimentació marina trobem gresos, calcàries i margues gris-blavenques
(aquestes dues últimes allí on la sedimentació és més tranquil·la) i conglomerats (en els grans cons de dejecció dels rius pirinencs i catalano-balears).
L' evaporació va produir la concentració de sals (sòdiques, potàssiques i guixos). Una vegada dipositades les sals i reduïda la superfície d'aigua, s'inicia una fase de sedimentació continental que dóna com a resultat un rocam constituït per
capes de gruixària variable de conglomerats, gresos, margues i calcàries (tots ells secundaris i terciaris) i argiles rogenques quaternàries.
Erosió
Els materials que conformen aquesta unitat de relleu pateixen una lleu erosió (inclinació cap a la Depressió de l'Ebre) degut a haver-se format amb posterioritat a l'orogènia alpina.
Aixó fa que, juntament amb l'alternança de margues i argiles i gresos, calcàries i conglomerats, el seu paisatge es dibuixi com un tipus de relleu dissimètric en costes (relleu "en cuesta"), on les capes més dures, desguarnides
totalment o parcial de les més tendres per l'erosió, esdevenen extensos planells de pendent suau pel cantó inclinat (cap a l'Ebre) mentre que pel
cantó oposat a la inclinació, la capa dura es resol en un abrupte graó,
d'acusat pendent, fins i tot, a vegades, acinglerat (Plana de Vic,
Conca d'Ódena o la Segarra).
En
aquells punts de la Depressió Central on els cursos d'aigua han trobat
potents masses de materials tendres (margues o argiles), s'han obert
amples conques d'erosió amb petits turons com a únics relleus sobresortints. Els vessants d'aquests turons margosos presenten un aspecte profundament abarrancat, molt característic, amb absència total de sòl i vegetació (bad-lands).
- La Plana de Vic,
- el Pla del Bages,
- la Conca d'Òdena,
- la Conca de Barberà,
- la Conca de Gandesa
- i el Pla de Lleida són les més importants.
A excepció del Pla del Bages i el de Lleida, les altres ocupen una posició perifèrica a la depressió i en la seva excavació participen rius de les Serralades Costaneres.
En
el centre de la Depressió, els materials són recents (argiles sobre les
quals s'han dipositat els materials al·luvials (Plà d'Urgell)). Aprofitant la feblesa d'aquests materials els rius pirinencs han obert amples conques, en les quals s'han encaixat les terrasses quaternàries.
A la part septentrional de la Depressió Central, les últimes empentes orogèniques de plegament alpí afectaren els materials i es produïren tota una sèrie de plecs suaus, orientats generalment d'oest a est.
Ja hem dit abans que per tota la Depressió Central hi ha mostres de relleu diferencial, però precisament a la perifèria (i pertanyent a altres unitats de relleu) és on es troben els millors exemples:
- els relleus conglomeràtics de Sant Llorenç de Munt,
- Montserrat,
- Montsant
- i les serres de Turb o de Comiols, són casos ben clars de materials durs aïllats per l'erosió.
Unitats estructurals
D'est a oest la Depressió Central queda estructurada en:
- La plana de Vic, oberta en margues gris-blavenques per l'acció conjunta dels rius Ter i el Congost
L' altiplà del Lluçanès que enllaça amb el Baix Berguedà, la conca del Cardener, i el Solsonès - L' altiplà del Moianès enllaçant amb l'altiplà de la Segarra pel pla del Bages (obert per l'acció de buidatge dels rius Llobregat i Cardener)
- La conca d'Òdena, oberta per l'acció del riu Anoia, es troba entre les serres pre-litorals de Montserrat, el Bloc del Gaià i l'altiplà de la Segarra
La conca de Barberà, oberta pel Francolí es troba entre l'altiplà i les muntanyes de Prades - Les Garrigues cap el sud-oest.
El Pla d'Urgell i el més deprimit de Lleida obert pel Segre i Noguera-Pallaresa enllacen la Depressió Central amb la de l'Ebre.
El Pla de Bages, dins la Depressió Central, amb Montserrat al fons.
Josep Renalias - Treball propi
Les aigües
(les aigües)
La hidrografia catalana es caracteritza per un nombre elevat de cursos fluvials si bé de dimensions modestes i de cabals força irregulars. El relleu muntanyós i fracturat del país, juntament amb les particularitats climàtiques, han condicionat
aquests trets essencials. La xarxa de rius s’aboca, a la seva pràctica totalitat, a la mar Mediterrània encara que, la manera com ho fa, contribueix a definir la divisió més destacada des d’un punt de vista territorial. Tanmateix la presència
d’aquests rius i de les seves valls riberenques ha estimulat la humanització del seu entorn; així, el poblament ha tendit a concentrar-se al seu redós per tal d’aprofitar-ne els recursos.
La xarxa hidrogràfica catalana, des d’un punt de vista geogràfic però també administratiu, es divideix en dos grans vessants que comprenen el 98% del territori. D’una banda hi ha els rius del vessant oriental, que està format pels cursos fluvials
que neixen a Catalunya i desguassen a la mar Mediterrània entre els Pirineus i el delta de l’Ebre; també hi ha els barrancs litorals que drenen la serra de Montsià. Són les conques hidrogràfiques internes, amb una superfície de 16 411 km2 (el
51,15% del territori). Aquest àmbit és competència exclusiva de la Generalitat i la seva gestió està encomanada a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En segon lloc, hi ha els rius del vessant occidental que recull les aigües tributàries de
la conca de l’Ebre. La conca de l’Ebre, a la part catalana, aplega 14 987 km2 (el 46,71% del territori). Com a cas singular s’ha d’afegir la capçalera de la Garona, curs pertanyent al vessant atlàntic que drena la Vall d’Aran (l’1,73% del territori).
En darrer terme s’ha d’esmentar la part catalana de la conca del Riu de la Sénia, limítrof amb el País Valencià (el 0,42% del territori). La part catalana de la conca de l’Ebre, juntament amb la Garona i el Riu de la Sénia, conformen les conques
hidrogràfiques intercomunitàries. En conjunt, una extensió de 15 676 km2 (el 48,85% del territori). En aquestes conques, la gestió és compartida amb els organismes de conca als quals pertanyen, ja siguin la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre
o la del Xúquer.
A les conques hidrogràfiques internes, gairebé la meitat de la seva superfície l’ocupen les dues conques més extenses: la del Llobregat (4 957 km2) i la del Ter (2 955 km2). Són rius que, respectivament, neixen a les serres prepirinenques i
pirinenques, més elevades. Recullen les aigües de la major part dels territoris situats al sud dels Pirineus i a l’oest de les serres prelitorals. És a prop de les seves desembocadures al mar on es dibuixen les planes al·luvials més significatives.
Els altres rius de les conques internes, tant els que s’originen a la part més oriental dels Pirineus (el Muga, el Fluvià) com els que drenen el vessant oriental de les serres prelitorals (la Tordera, el Besòs, el Foix, el Gaià, el Francolí)
tenen una longitud força inferior i les seves conques són més modestes. Complementàriament, una porció apreciable de la façana costanera està drenada per rieres que neixen en les serralades litorals, molt properes a la costa. El seu recorregut
és curt encara que amb un pendent acusat producte del fort desnivell que han de salvar en tan poca distància.
Pel que fa a l’Ebre, els seus afluents o subafluents catalans de major entitat són la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Segre. Es tracta de tres rius de llarg recorregut, amb capçaleres extenses que neixen a la zona axial dels Pirineus;
tot seguit drenen les elevacions prepirinenques. El Segre s’endinsa a la depressió central on, mitjançant rius menors com el Sió, el Riu Corb o el Riu de Set apleguen les seves escorrenties. Val a dir que el Segre, gràcies als seus afluents
de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana, és el principal col·lector intern del país i comprèn la pràctica totalitat de la conca de l’Ebre a Catalunya. Al curs baix de l’Ebre hi conflueix un seguit de tributaris poc cabalosos amb
origen a les serralades prelitorals i litorals, com el Matarranya, el Riu de Siurana, el Riu Sec i el Canaleta.
S’ha de tenir present que al territori adscrit a les conques internes de Catalunya hi viu el 92% de la població del país. Tot i això, la demanda de recursos hídrics d’aquestes conques suposa el 34% de la del conjunt català. Això s’explica pel
fet que les demandes més elevades, que són per a ús agrícola, es concentren al sector pertanyent a les conques intercomunitàries, bàsicament als regadius del Segre i del baix Ebre. La seva demanda hídrica suposa, segons l’ACA, al voltant del
55% del total català. Per tant, hi ha un clar contrast entre la preferència d’usos de les dues conques i la distribució del seu poblament.
Per al conjunt dels rius catalans cal fer esment del seu recorregut perpendicular en el sentit que, per regla general, prenen un trajecte nord-sud que difereix obertament de l’orientació predominant oest-est dels sistemes muntanyosos. Per tot
plegat, els rius estan obligats a obrir-se pas entre les muntanyes i a descriure congostos prou espectaculars com els de Mont-rebei (Noguera Ribagorçana), Collegats i Terradets (Noguera Pallaresa), les Guilleries (Ter), el Cairat (Llobregat),
la Riba (Francolí) o el pas de Barrufemes (Ebre), entre altres.
Les variacions estacionals i interanuals de la precipitació a Catalunya impliquen la possibilitat de la no-coincidència temporal entre l’oferta i la demanda dels recursos hídrics (per abastaments urbans, industrials, hidroelèctrics i regadius,
bàsicament). Aquest fet ha potenciat l’emmagatzematge dels cabals en èpoques de major disponibilitat per tal de suplir les demandes. A Catalunya, els embassaments se situen principalment als trams de capçalera i trams mitjans, i en regulen fortament
el règim hidrològic. La progressiva construcció d’aquestes obres hidràuliques al llarg del segle XX ha redundat en un aprofitament molt intens d’alguns rius en els quals es pot constatar, perfectament, com s’esglaonen les preses al llarg del
seu curs (la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, el Segre o el Ter, especialment).
Tot i que a Catalunya els estanys naturals no tenen una gran profusió en el territori, s’han de prendre en consideració els prop de 500 d’origen glaciar, d’extensió reduïda, que esquitxen sobretot els Pirineus occidentals. S’hi han d’afegir
els estanys càrstics com el de Banyoles, el més conegut del país, els endorreics com el d’Ivars d’Urgell o de Sils o les llacunes litorals a sectors com els deltes de l’Ebre i del Llobregat o dels aiguamolls de l’Empordà.
Les aigües subterrànies a Catalunya gaudeixen d’una rellevància destacada tant en l’abastament d’aigua potable com en el subministrament de la indústria i de l’agricultura. Segons l’ACA constitueixen al voltant del 35% del total dels recursos
hídrics utilitzats i s’estimen superiors a 900 hm3/any. A Catalunya s’han diferenciat 49 àrees hidrogeològiques 23 de les quals ubicades a les conques internes i 26 a les conques catalanes de l’Ebre. Són macrounitats bàsiques que abasten els
diferents aqüífers del territori que són de diferent naturalesa: de tipus porós o granular (materials no consolidats), de fissurats i càrstics (materials consolidats), i de mixtos, que tenen permeabilitat per porositat i fissuració. Pel que
fa als aprofitaments subterranis a Catalunya, són especialment destacats a la façana litoral on hi ha aqüífers, com al Llobregat, a la Tordera o al baix Ter, entre d’altres. Tenen un paper preponderant en l'abastament de Barcelona i la seva
àrea d’influència, al Maresme i a la Costa Brava.
© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: David Pavon Gamero. Universitat de Girona
Riu Ebre al seu pas per Tortosa
https://www.flickr.com/photos/angela_llop/13800069585
La xarxa hidrogràfica
La xarxa hidrogràfica d'un territori la formen el conjunt de les seves aigües superficials (rius, rieres i llacs).
Sanejament d’aigües residuals
El sanejament de les aigües és un procés clau per garantir la
qualitat de l’aigua i per tant, la salut i la preservació del medi.
D’aquí la importància de retornar al medi (als rius i al mar) l’aigua
que hem utilitzat en condicions òptimes.
Les estacions depuradores d’aigües residuals i pretractaments que
funcionen actualment a Catalunya garanteixen un adequat retorn al medi
de les aigües prèviament utilitzades i eviten el deteriorament de les
masses d’aigua, principi bàsic de la Directiva marc de l’aigua. L’actual
xarxa permet tractar els cabals d’aigua residual del 98% de la població
de Catalunya.