CATALUNYA: RECURSOS NATURALS, MEDI AMBIENT I   PAISATGE

Elements naturals

Elements antròpics

(paper de l’ésser humà)

Les roques - litologia

Demografia

El relleu - geomorfologia

Economia

Les aigües- hidrologia

Sociologia

El sòl - edafologia

Urbanisme

La vegetació - botànica

història

La fauna - zoologia

Naturals

-  no han estat modificats per l’acció humana.

Humanitzats

-   afegeix a la natura elements propis de  l’acció humana modificant el conjunt

La transformació territorial de Catalunya en els darrers 150 anys ha generat que la població i l’activitat econòmica s’hagi concentrat a les àrees urbanes, que necessiten energia i

aigua per funcionar i, a la vegada, generen residus, aigües residuals i problemes amb la qualitat de l’aire. Aconseguir que la xarxa urbana de Catalunya funcioni i, al mateix temps,

redueixi els seus impactes sobre el medi ambient és un dels grans reptes ambientals del país.
A continuació analitzarem breument l’estat actual dels tres grans vectors ambientals: l’aigua, l’aire i els residus.

Respecte a l’aigua, cal plantejar-se que ens trobem en un escenari de canvi climàtic. Segons els informes dels experts, la Mediterrània serà un territori cada cop més àrid.

La repercussió del canvi climàtic sobre les precipitacions serà que aquestes tindran una clara tendència a disminuir alhora que augmentaran els episodis torrencials, és a dir,

que plourà menys i, en ocasions, plourà molt i en poca estona, per tant, l’aigua serà més difícil d’aprofitar. Consegüentment, l’aigua cada vegada serà un bé més escàs que caldrà

gestionar millor.

En aquests moments la demanda d’aigua a les conques internes de Catalunya es distribueix de la forma següent: l’ús domèstic se’n porta el 47,2%, l’industrial un 22,6% i l’agrícola

i ramader un 30,2%.

Per aconseguir que totes les demandes siguin satisfetes, els grans reptes de la gestió de l’aigua són els següents: segons l’economista Pedro Arrojo –considerat un dels pares de la

nova cultura de l’aigua–, el que cal fer és, en primer lloc, diversificar l’origen de l’aprovisionament de l’aigua, és a dir, aprofitar les aigües superficials, les subterrànies i les del mar a

partir de plantes desalinitzadores. En segon lloc, cal reutilitzar les aigües de les depuradores per traslladar-les aigües amunt i poder-les tornar a utilitzar com a aigua potable. En darre

r terme, cal preveure interconnexions entre xarxes de distribució per poder fer front a situacions d’emergència. A part del subministrament, l’aigua utilitzada en usos domèstics i industrials

genera aigües residuals. Segons dades del 2000 a Catalunya hi havia 246 depuradores en funcionament, però fins el 2015 no es preveu que totes les aigües residuals siguin depurades.

Pel que fa a la qualitat de l’aire, cal tenir present que l’actual model energètic fonamentat en el consum de combustibles fòssils així com el model de mobilitat fonamentat en l’ús del cotxe

privat provoquen l’emissió diària d’una gran quantitat de gasos i partícules en suspensió a l’atmosfera. Per controlar la qualitat de l’aire hi ha una xarxa de vigilància i previsió de la

contaminació atmosfèrica amb més de 200 estacions per tot Catalunya. L’Administració també impulsa altres tipus de mesures, com la reducció de la velocitat màxima dins l’àrea

metropolitana de Barcelona que es va posar en marxa el 2008.

Finalment, i respecte als residus, cal esmentar que segons dades del 2000 Catalunya genera més de 33 milions de tones de residus, que poden classificar-se en quatre categories:

municipals, industrials, dejeccions ramaderes i residus de la construcció. Des del 1995 la Junta de Residus té en marxa un Programa de Residus que es fonamenta en la recollida selectiva,

la valoració dels productes reciclats i la reducció dels materials que enviem als dipòsits controlats o a les incineradores. Com que, segons dades del 1999, la fracció orgànica representa el

38% dels residus municipals, els equipaments més implantats són les plantes de triatge i compostatge per permeten valorar la fracció orgànica a partir de la creació de compost.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Josep Gordi Serrat. Universitat de Girona

Per risc natural entenem qualsevol situació o esdeveniment físic extrem on es produeix un alliberament d’energia o matèria que ocasiona danys a la població i a tot allò que aquesta

població valora. Els riscos naturals derivats del cicle hidrològic, com les inundacions i les sequeres, constitueixen els principals riscos naturals a Catalunya. Però també altres riscos

naturals d’origen geofísic com les allaus de neu, les esllavissades de terres, els esfondraments o els terratrèmols hi tenen una presència rellevant.

Les inundacions han afectat històricament dues grans àrees: els Pirineus i els Prepirineus i el litoral i el prelitoral català. Concretament, es defineixen com a zones d’alt risc

d’inundació a Catalunya el baix Ter, la Bisbal d’Empordà, Girona, el baix Llobregat, el delta del Llobregat, la riera de Rubí, el Riu Ripoll, Tarragona, Balaguer, Lleida i Tortosa,

així com les rieres litorals de la Costa Brava, Maresme i el litoral de Tarragona. Alguns dels episodis d’inundació més catastròfics esdevinguts a Catalunya durant el segle passat

han estat els d’octubre de 1907, que afectà principalment les conques de l’Ebre i el Segre; el d’octubre de 1940, a les conques del Fluvià, la Muga i el Ter; el de setembre de 1962

, a les comarques del Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, i el de novembre de 1982 que afectà sobretot les comarques pirinenques.

La mateixa gran irregularitat general i variabilitat interanual elevada de les precipitacions en el clima mediterrani és l’origen d’episodis de sequera que afecten periòdicament de

forma moderada i a vegades rigorosa la major part del territori català. Alguns dels episodis més rellevants es van esdevenir entre 1944 i 1950, els anys 1973, 1985, 1988-89 i 2007-08.

A Catalunya hi ha dues importants zones sismogenètiques. En primer lloc els Pirineus, que és la zona més activa, amb dues subzones diferenciades: al voltant de la població francesa

d’Arette (als Pirineus occitans) i el vessant sud dels Pirineus orientals (que inclou la regió d’Olot). En segon lloc tenim el sistema litoral català (des del sud de Girona fins prop de

Tarragona). La dels Pirineus és la que presenta els terratrèmols d’intensitat més gran, com la sèrie sísmica que tingué lloc al segle XV i que va afectar especialment les comarques

del Ripollès, Garrotxa i Selva.

L’esfondrament de formacions rocoses amb important presència de guixos i sals sovint ocasionen processos de dissolució i esfondrament de cavitats, com passa a alguns punts de

les comarques del Pallars Sobirà, Alt Urgell, Berguedà, Pla de l’Estany o Garrotxa. En el cas de les formacions carbonatades, l’evolució és molt lenta i a vegades difícilment perceptible,

tot i que els camps de dolines són perfectament visibles en alguns punts de Cerdanya, Vall d’Aran, Berguedà i Garraf.

La concentració geogràfica d’esllavissades de terra es dóna sobretot a les àrees de muntanya de pluviometria més elevada i té una estreta relació amb els grans episodis d’inundació

que afecten les capçaleres de les conques fluvials catalanes, com les d’octubre de 1940, setembre de 1962 i, especialment, novembre de 1982.

Per últim, el risc d’allaus de neu es localitza als Pirineus, especialment, i per aquest ordre, a les comarques de la Vall d’Aran, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Ripollès, Cerdanya,

Pallars Jussà, Alt Urgell, Berguedà i Solsonès. Les tres primeres són les que concentren un major risc d’afectació als edificis i vies de comunicació.

© Institut Cartogràfic de Catalunya
© Autor del text: Anna Ribas Palom. Universitat de Girona