Pregunta teòrica - 2 (amb l'enfocament)

 Ball robat de Joan Oliver - Pregunta teòrica 2:

Després d'haver llegiT Ball robat de Joan Oliver i d'haver analitzat els triangles amorosos que s'hi descriuen, comenteu el fragment següent de Feliu Formosa. (L'adjectiu "wildeà" es refereix al dramaturg anglès Oscar Wilde).

"Els personatges de Ball robat lluiten per evadir-se d'ells mateixos i viuen literalment exasperats en no aconseguir-ho; la realitat d'una convivència impossible se'ls imposa. Ball robat és una comèdia on el diàleg té molt pes, però en aquest cas l'enginy (wildeà, diríem) és aplicat a penetrar d'una manera cruel dins de la buidor i la manca d'estímuls de la vida matrimonial burgesa. [...] Uns mots de l'intel·lectual Cugat ens donen la clau del món on se situen aquestes relacions entre els dos sexes: "És l'individu qui salva el nostre món i l'empeny. I l'individu, en principi, està contra tot i contra tothom, com un eriçó." Els tres matrimonis de Ball robat, després de deu anys de convivència, han arribat a una situació curiosa: el desig d'evasió els ha menat a enamorar-se d'un "individu" d'una altra parella. Aleshores, després de produir-se el descobriment brutal d'aquesta situació, tots plegats conclouen que aquest enamorament no canvia res ni pot canviar-ho. No hi ha, doncs, adulteri, i això contribueix a accentuar el clima de frustració que queda flotant en baixar el teló del darrer acte." (Feliu Formosa, dins De Joan Oliver a Pere Quart, Eds. 62, l'Escorpí, 13, Barcelona, 1969, p. 69).

Analitzeu el contingut del text i comenteu-lo en relació a les parelles de l'obra. Busqueu reaccions concretes dels personatges, frases dels diàlegs que corroborin la interpretació que en fa el també dramaturg Feliu Formosa. ¿Quina visió de l'existència es desprèn al final de l'obra?

NOTA: Escriviu un text ben pensat i argumentat. Utilitzeu la informació que teniu en el llibre electrònic Ball robat de Joan Oliver de l'aula i la introducció de l'edició recomanada de Francesc Foguet.

RESPOSTA EXTENSA

Feliu Formosa, traductor i poeta, analitza Ball robat posant especial èmfasi en dos eixos principals: els personatges i els seus anhels, i la circumstància vital que encarnen.
Tots dos factors esdevenen claus per comprendre la resolució final del conflicte a l'epíleg; i són transmesos al lector a través d'un llenguatge efectiu i personal que Joan Oliver modula amb mestratge per dotar a cada personatge d'un caràcter rellevant.

A l'hora de compondre un llenguatge tan vàlid i particular, l'autor fa ús de la seva singular inventiva; titllada per Formosa, d’enginy wildeà. Analitzem-ho.
Existeixen dues vies mitjançant les quals es pot associar efectivament l'obra de Ball robat al dramaturg Oscar Wilde.
En primer lloc és evident la similitud en el tractament dels personatges de tots dos autors: aquests són presentats en desgràcia còmicament. La ironia, l'humor i la burla, ràpidament es tornen eines tallants que esbocinen amb cruesa les realitats individuals. Tota l'existència la conté ''un sol instant''. La Núria viu de nou tota una vida sencera en el seixanta segons que dura la conversa telefònica amb en Cugat, a qui troba inesperadament a l'altra banda de l'aparell. L'evident joc de seducció s'inicia i es desfà en pocs segons. Ella però, s'ha alçat fins al pinacle de la joia més absoluta.
Situació similar és la que viu la Mercè amb l'Oleguer. Enfonsada en la resignació d'haver esdevingut una dona incompleta, sense fills, i refusada per un marit peculiar; les inofensives reunions amb l'advocat, fan bullir en petites fraccions de temps, l'efervescència d'una dona que assumia haver perdut la fam de viure.
En tots sis personatges s'hi descobreix un recòndit amagatall on tenen soterrats recança i penediment; els oprimeix una dura revelació: fracassaren en escollir la seva parella.
La cruesa de la seva circumstància és el que empeny el dualisme constant dels personatges que es mouen a les palpentes entre l'eufòria efervescent d'imaginar-se amb l'amant, i la cremor del penediment de fer-ho (anticipant-se a qualsevol culminació). A causa d'aquesta dinàmica els personatges es tornen volàtils; criden, ploren, riuen, bramen, reneguen... Canvien el seu registre àgilment; viuen i escenifiquen les seves emocions sense censura: és l'única via d'escapament tangible. L'autor dibuixa aquestes sortides de to amb la finalitat de remarcar-ne el patetisme. Amb la seva inventiva i enginy cremant dibuixa còmicament les misèries humanes de la classe burgesa: ells també pateixen certa condemna.
Formosa recupera en la seva anàlisi, una de les intervencions més esclaridores de Cugat a l'obra. A través d'ella fa emergir a la superfície l'home sorrut, que, insatisfet amb la vida, i amb grans ideals que ha desestimat pel camí, ha proclamat decidir viure amb un únic objectiu en ment: l'assoliment del refinament de si mateix i la correspondència fidel dels seus actes amb els seus valors morals.
Cugat, l'home escèptic i paradoxalment el més sensible i viu intel·lectualment de tots, semi alter ego d'Oliver, ha desestimat viure i feinejar per als altres, fins que la Mercè desfà la situació convencional en què viuen. Fa de la resignació, la seva fortalesa: s'endinsa en la tasca d'escriptor, una ocupació que no l'apassiona especialment, però amb la qual reconeix sentir-se moderadament realitzat. De retruc i a conseqüència d'aquesta actitud narcisista vers la vida, lluita per empassar-se el mantra que s'ha imposat: el que mou el món és el mateix individu. Un ha de viure per si mateix. És imprescindible ser egoista, l'egoisme no és res més que ''el motor de tota vida orgànica''.
El seu marcat egocentrisme no és potser res més que l'assumpció forçosa d'una actitud severa envers la vida, com a resultat de la incapacitat d'encarar incessants desil·lusions i fracassos; aquests darrers possiblement subjectius, a causa d'exorbitants auto imposicions passades.
Aquesta és la raó de ser d'en Cugat. Amb l'emissió de mots durs, crus i severs, no exhibeix massa més que l'assaig forçós d'assumir-los com a seus, per tal d'evitar encarar la desesperació exasperant de no haver estat capaç d'assolir satisfactòriament les tasques que la societat li mana.
També és essencial ressaltar, com a segon eix, l'agudesa d'Oliver en el domini de la llengua i en la seva capacitat constructiva de perfils psicològics. El llenguatge tallant és el fil conductor màgic que entrellaça emocions inconnexes i reaccions desproporcionades per vestir-les de sentit i d'humanitat.
L'evasió momentània és el tercer eix de l'obra. Aquesta no esdevé res més que un inofensiu joc curt i penós: no hi ha comodins ni jugades màgiques; la possibilitat de guanyar no és res més que un miratge, una utopia inabastable.
Així i tot, alguns encara hi juguen de manera activa i fervent. Són al límit de la seva paciència, es revolten moguts per l'impuls de cometre una trapelleria, contra la percepció de covards que els altres tenen d'ells (Mercè), s'alcen com a individus aferrats al passat més nítid que mai, reclamant-ne justícia (Oriol) o fugen del paper que els hi ha estat imposat per tal d'endinsar-se en mons seductors i intel·lectualment estimulants (Núria). Els altres tres personatges reben les insinuacions passivament (Eulàlia, Oleguer,Cugat) i les prenen amb distinta devoció. Ells no presenten el mateix grau de fogositat que els primers, però s'adapten còmodament a la circumstància fins que la funció arriba a la seva ineludible cloenda.
Aquest és el lamentable "ball" que els oprimeix i els té els peus presos amb grillons. L'única salvació factible? Aprendre a ballar sense plany. De vegades movent-se pausadament, sense pensar, deixant-se portar pels petits esquitxos d'ínfimes reminiscències; d'altres, agafant embranzida i movent els peus embogida; fent rotacions i canvis de parella; perdent el ritme fins on els límits de les cadenes ho permeten. I entre pas i pas, música i música, fer parada en el núvol de la fantasia per reprendre les forces i la dansa amb pas ferm, i tornar a giravoltar en un ball funest que és infinit.

Aquest exercici l'ha realitzat una estudiant del curs de l'IOC.