Comentari de text: acte 3 (amb l'enfocament)

Comentari de text. Fragment de l'acte III. Escena entre l'Eulàlia i l'Oriol. Pàgines 120-123. Teniu el text a l'aula.

Seguiu l'esquema següent:

1. Situeu el fragment en l'obra: escena o escenes prèvies que permetin entendre el fragment, la posició de cada personatge: l'Eulàlia i l'Oriol.

2. Coneixent el personatge de l'Eulàlia, que es presenta en l'acte II, argumenteu si un matrimoni entre ells els podia haver fet feliços. Reproduïu algun fragment que demostri el que dieu d'aquesta escena o de l'acte II.

3. Conclusió. Tenint en compte que som a l'últim acte de l'obra, ¿quins aspectes centrals de les relacions es repeteixen ara? ¿Quines altres preveuen el final?

PROPOSTA DE COMENTARI

Som a l'acte tercer de l'obra. A hores d'ara tots els personatges excepte la Núria i l'Oriol (que ho fan progressivament en aquest acte), ja s'han desvestit enterament. El lector ja n'ha percebut els seus matisos.

En el primer acte, assistim a la confessió de Mercè a Cugat, en què la revelació de la seva estima per l'Oleguer propulsa la desfeta del seu matrimoni. L'advocat esdevé el pessic d'esbargiment que usa la Mercè per escapar dels dimonis que la turmenten: el fracàs d'ésser una dona incompleta sense fills duts al món; i l'autopercepció de muller incompresa per un marit particular que viu al marge de l'anhel d'èxit i de l'estatus social.
L'Oleguer, advocat, home de negocis i marit de l'Eulàlia assumeix l'admiració de Mercè de manera passiva, juganera; la pren com una píndola que enalteix, una mica més, el seu preuat ego. La seva dona, retirada a casa i destinada a cuidar dels fills, adverteix amb frustració que l'amor ineludible que sent per ells no és una força suficient per fer-la victoriosa. L'equació no està completa. El seu marit absent i remot mai no la té en consideració; troba insensat dedicar temps als assumptes del cor i la ment. Ell escollí amb compromís un camí vital dirigit a l'assoliment de l'èxit en la seva activitat professional; la resta, el matrimoni i els fills, són qüestions merament contractuals; circumstàncies pròpies de tot home adult. Estar casat i forçat a mantenir econòmicament la descendència, més que un desig, són imposicions de la societat del moment.

En Cugat, avergonyit per la confessió que li ha estat revelada, i mogut pel neguit que el porta a pressuposar que serà jutjat públicament com un banyut consentidor, emprèn camí cap a casa de l'Oleguer per debatre la qüestió. Allà el rep l'Eulàlia, feliç de poder-lo entretenir una estona. Ella també necessita parlar. És durant la conversa que estableixen tots dos, quan Joan Oliver presenta nítidament les insatisfaccions i cabòries de la dona, qui pareix haver-les dut damunt l'esquena, sense planys ni laments, durant la darrera dècada.

L'Eulàlia és el personatge més assenyat i prudent de l'obra. És una dona considerablement submisa que encarna a la perfecció el paper imposat per a les dones als anys cinquanta. Muller que es manté a l'ombra del seu marit, mai no intervé en els assumptes d'aquest (massa complexos per a ella, no els comprendria). Allunyada de qualsevol probabilitat d'escurçar distàncies entre ella i el marit, es dedica a les tasques menys antipàtiques de la llar (apareix cosint roba a l'acte segon i es pressuposa que té servei a casa). Com a tercera ocupació, s'encarrega de la cura i l’educació dels fills, per a qui té plena devoció. Sembla que l'Eulàlia ha triomfat rotundament en la tasca; té uns fills prodigi (Cugat: <<[…] els seus dos fills, que són dos magnífics exemplars, dues rotundes victòries de l’antropologia [...]>>, pg. 570) .

L'Eulàlia és una dona dolça i discreta. En cap moment de l'obra no aixeca la veu, ni discuteix amb impetuositat. Regala paraules dolçament i fa ús de la raó i la lògica per provar de resoldre els conflictes. Però tot i la seva polidesa i serenor aparents, és una dona decebuda, que viu amb amargor les desil·lusions de la vida a la qual optà. Així ho manifesta a en Cugat; s’ofega en la solitud i el fracàs <<[…] De vegades el diable m’inspira idees malignes i em dic: […] t’hi refugies (en l’amor pels fills) per defensar-te de la terrible soledat del teu cor… per obidar el tristíssim fracàs del teu amor de dona...>> pg. 578-579.

Després de la intensa, però breu trobada entre tots dos, l'Eulàlia marxa cap a casa de la seva amiga Núria, amb la finalitat d'iniciar, juntament amb la Mercè, els preparatius del sopar de parelles que celebraran en honor als deu anys de casats del grup d'amics.
Quan l'Eulàlia hi arriba, es troba amb un imprevist que no li ha estat comunicat: la Núria ha de marxar una estona a ca la modista, per acabar d'ajustar uns detalls del vestit que durà a la festa. El marit d'ella, amic de joventut de l'Eulàlia, xerrarà una estona amb aquesta fins que la Núria torni a casa.

L'Eulàlia es troba amb un Oriol ferit però desitjós de tornar a fer vida corrent. S'ha trencat la cama, tot i que ell està convençut (i així ho manifesta a crits impetuosos) que aviat podrà tornar a caminar.
Fill d'industrials; l'Oriol no té horaris fixos de feina. Les fàbriques familiars tenen un rendiment satisfactori; no té la necessitat de ficar el nas en els assumptes econòmics. No l'atrauen massa, tampoc.

Com a bon burgès, ocupa el temps amb activitats que li són plaents. Practica esport com a via d'escapament i entreteniment, per tal d'encarar-se a la solitud forçosa que pateix: el seu fill estudia a l'estranger i amb la seva muller les desavinences són evidents.
Però l'Oriol amaga un secret que el pertorba fèrriament: estima l'Eulàlia des de temps remots.
De ben jove, després que perdés la seva mare, l'Oriol passava les tardes d'estiu amb una colla d'amigues. L'Eulàlia era una d'elles. I ell, d'entre totes, l'escollí: <<[...]tu, […] eres la que més m’atreia[...]>> pg. 120. Mai no havia pogut desempallegar-se de l’embriaguesa de l’amor adolescent: <<[...]Quan hi penso encara m'esgarrifo i recordo que [...] em moria de terror i... de felicitat>> pg. 121.

D'ençà que havia perdut temporalment la mobilitat a la cama, l'Oriol, a qui tothom titllava d'home banal i ensopit, sense gràcies, talents ni aspiracions particulars, s'havia submergit en un estat reflexiu etern. Rememorava les il·lusions i anhels de la seva joventut, es capficava en l'amor no correspost del passat, analitzava a consciència el matrimoni amb la Núria, provava de donar resposta als errors que havia comès...
A causa d'aquest clima intern de commoció, es fa evident que quan l'Eulàlia entra en escena i es troba cara a cara amb l'Oriol, aquest frisa per tenir-hi una conversa; ja fa temps que es conté. Refusant compartir tals reflexions amb la seva muller, sembla que després d'uns mesos d'autocompediment, l'Oriol es troba disposat a sincerar-se amb l'estimada.
Després de fer-la seure, no requereix massa temps per introduir en la conversa el record d'aquell estiu d'infantesa a la platja de Santa Cristina i del petó robat a l'Eulàlia que ella prengué càndidament.
Aviat però, l'Oriol, es desfà de tota reminiscència agradable i percep dolgut l'escena. Viu la història amb total vigència (encara compta els dies que fa d'aquell esdeveniment), i sent amb més amargor que mai, el refús de la dona. Aquesta, l'escolta amb passivitat, vestida de serenor i seny: ella no n'és conscient de la magnitud de l'assumpte.
L'Oriol parla amb un evident anhel, i com si volgués manifestar convincentment que tots dos haurien estat feliços, planteja amb cruesa que el seu matrimoni amb la Núria <<[...]va ser un error absolut!>> pg.122.

Però tal com l'Eulàlia s'expressa i els mots que empra per dirigir-se al seu amic, sembla que ell mai no li suscità res més enllà de la inherent simpatia en l'amistat de dos nens entremaliats: <<Eren jocs d’infants...>> pg. 121. Ella manté en el record la imatge d'un amor d'infantesa, innocent, divertit, però sense gaire transcendència. L'Oriol mai no fou el seu objecte de desig. I això possiblement es degué a la seva extrema timidesa o al fet que ell fou, i encara és, massa com ella: tots dos endinsats en la recerca d'un amor amb garanties.

És en aquest matís de la història on l'enginy irònic d'Oliver es posa en relleu: l'Eulàlia i l'Oriol són dos personatges honestos, bondadosos, que somnien amb l'amor correspost, fidel i perdurable en el temps; però que en les seves eleccions han escollit una parella oposada al que són: l'Oleguer, home egocèntric per a qui les relacions a la llar no suposen cap via d'excitament ni emoció vitals; la Núria, dona vibrant de caràcter ferm i vigorós que sovint actua impulsivament i que menysté al seu marit al qui considera insubstancial.
Sembla, doncs, ara més que mai, que els pols oposats s'atragueren als inicis. Els individus de caràcter serè trobaren inicial vivacitat al costat de dos personatges decidits, potents i resoluts.
Pressuposar, doncs, que la possible relació amorosa entre l'Oriol i l'Eulàlia, hauria estat satisfactòria és una tasca, si més no, arriscada. Probablement l'Oriol hauria satisfet el seu objectiu vital: sempre estimà l'Eulàlia i els seus anhels amorosos mai no tocaren límits delirants; somnià sempre amb una realitat matrimonial tangible ( <<[...]serenitat, [...] (gaudir d’) una força pacífica compartida>>. Amb la figura de l’Eulàlia com a muller seva, hauria experimentat la culminació dels seus anhels d’infància. Hauria estat espectador privilegiat del merescut final feliç de tot primer amor.

Però no s’ha de descuidar el paper de l’Eulàlia, qui, en aquesta escena imaginària, hauria exercit les mateixes funcions que l’han fet caure en la percepció de fracàs.

Ella ja és coneixedora de la serenor a la llar, a casa ni tan sols discuteix amb el marit; ell mai no malbarataria forces en això. Per tant, si mai pogués arribar a existir una revolta desgavellada del personatge, aquesta seria, de ben segur, fruit del trencament amb la imposició d’encarnar el paper de muller ideal.

Tant l’Eulàlia en l’acte segon, com l’Oriol en l’acte tercer, situen en escena a Cugat, tot comentant que ella estigué a punt de casar-s’hi quan eren joves (Eulàlia a Cugat:<<Al capdavall, tant em podia haver casat amb tu com em vaig casar amb l’Oleguer […].>> pg. 588, Oriol a Eulàlia: <<[...]Durant un temps et va fer goig en Cugat.>>).

El fet que tots dos ho tinguin tant present i en parlin seguidament en l'obra evidencia que aquesta opció mai no fou una suposició desgavellada; sinó una probabilitat tangible que hagués pogut esdevenir autèntica.
Però el que resulta més enlluernador d'aquesta qüestió és el fet que sigui l'Eulàlia qui en parli.
En l'acte tercer, l'Oriol rememora amb deliri els seus intents passats de seduir l'Eulàlia. Aquesta tendència en rememorar la història i elevar-la a la categoria de felicitat (<< (la felicitat consisteix a) […] recordar-la… o a enyorar-la!>> pg.121), semblen ser una estratègia inconscient de l'home per provar de fer encendre, per última vegada, una flama d'amor robust en l'Eulàlia: que ella finalment l'estimés esdevindria l'acte més just i honorable; el seu amor infinit, viscut i patit en secret, finalment seria recompensat.
Però, en l'escena, l'Eulàlia en cap moment no incorpora nous matisos a la història, ni tan sols s'envalenteix a exposar els seus sentiments d'infància; no reitera, no ressalta; no viu la història. Ella simplement es limita a assentir, i s'escarrassa a treure ferro de l'assumpte. Davant el sofriment d'Oriol, sent llàstima i tendror. El seu regal són unes breus paraules amables: <<Exagerat! [...] Oriol, ets meravellós!>> pg. 121.

D'acord a aquesta anàlisi, és deduïble que l'Eulàlia hauria estat més feliç amb en Cugat: amb ell hauria abandonat el paper preestablert de dona de casa; ell refusa les convencions imposades, no hauria estat cap inconvenient viure amb una muller revoltada. Això l'hauria atret especialment. L'Eulàlia hi hauria pogut conversar sense temors a ser menystinguda; ell hauria complementat les seves dolces intervencions amb afanys i meditacions íntimes. Ella hauria gaudit dels seus llibres, i mai no haguera sofert per la falta de projecció social; no sembla sentir-se especialment atreta pels grans esdeveniments.

L'Oriol, doncs, no sembla encabir-se dins el prototip de la dona. Tot i que l'Eulàlia descobreix en ell noves inquietuds i tints d'evident maduresa que celebra (<<Com has canviat, Oriol! Els teus amics et tenen per un home lleuger, alegre, quasi infantil...>>) aquests han estat fruit innegable de la consecució d'episodis vitals amargs que s'iniciaren amb el refús amorós de la dona. Si en una petita fracció de segon l'actual cruesa de l'Oriol arribés a atraure ara l'Eulàlia, aquesta mai no seria garantia d'un matrimoni feliç entre tots dos: si haguessin fos parella des de la joventut, ell no hauria experimentat aquesta metamorfosi, hauria restat sent l'home tímid i banal, sense gaires inquietuds ni aspiracions vitals. És la desgràcia d'un amor no correspost el que l'ha mantingut viu i ha enfortit el seu caràcter.

Però tot això, al cap i a la fi, no deixen de ser meres suposicions. És difícil predir condicionals literaris.
L'única certesa que pot ésser extreta dels embolics de Ball robat, és la fèrria intencionalitat de l'autor de reforçar la figura d'uns individus destinats al fracàs, que conscients de la seva crua situació ineludible, proven d'evadir-se'n maldestrament, sense garanties.
Aquesta conclusió és fruit de certs patrons que es repeteixen des del primer fins al darrer acte i que en reforcen la idea: un d'ells és el desig de les dones de fugir de la submissió al marit. Totes se senten atretes per personatges que, aparentment, desprenen major vivacitat que les seves parelles. Aquesta casualitat permet descobrir que totes elles cerquen una merescuda renovació. Fugen de la immobilitat imposada a les dones, i es llancen a la recerca de risc i moviment; volen ser esbojarrades. És el cas de la Mercè i la Núria. La primera somnia amb el fervor de conviure amb un home reputat. Per a la segona, la seva set de revolta es basa en el refús d'un marit passiu sense professió ni projecció, dedicat a l'esport i a la vida còmoda. La Núria cerca l'excitació de viure al costat d'un home bohemi, d'un escriptor renegat. Està assedegada. En Cugat li sedueix la ment.
L'Eulàlia, per la seva banda, sembla cercar una revolta personal moderada. Sempre fidel a la seva prudència i assossec, podria arribar a combregar amb l'assumpció del paper de dona de la llar, sempre que un marit vigorós i ric intel·lectualment, la tingués en consideració. Per tant és acurat afirmar, que, en certa mesura l'Eulàlia anhela la ruptura de convencions; no vol complir amb el seu paper perquè així s'espera, sinó que reclama un reconeixement a la seva feina, de la mà d'un home que l'estimi per ser qui és; i no pas provinent d'un marit que la consideri conseqüència directa de l'amor com a contracte.
Altres patrons recurrents a l'obra són els consegüents. Tal com ja s'ha esmentat amb anterioritat, Joan Oliver il·lustra tres personatges que reben les inclinacions alienes passivament, mentre els altres les exposen fèrriament. Cap d'ells però, no s'oposa a la fantasia.
Per als segons, el fet de proclamar les seves inclinacions esdevé un simple acte d'evasió psicològica: cap d'ells no consumarà l'adulteri. Ningú, tampoc, no pretén separar-se (Eulàlia: <<[…] Separar-vos? No ho pots fer!>> Oriol: <<No, no ho puc fer ni ho faré. Seria inhumà[...]>>).

Tots ells, als seus particulars confessors, revelen el seu secret amb la finalitat de desempallegar-se de la càrrega emocional que suposa mantenir-lo sota censura. La seva confessió, però, és feta amb certa rigidesa: és un alliberament parcial.
Els crits, les protestes, les innocents fantasies amb els altres, les revoltes momentànies són gemecs ofegats per l'opressió del matrimoni imposat. Són minses rebel·lions fetes amb el propòsit de prendre aire. Són petits triomfs de rebuig temporal a les formes preestablertes.
Fins i tot en el cas de l'Oleguer, qui refusa consumar amb l'amant per evitar distreure's del seu únic camí, la feina, reconeix sentir-se atret per les gràcies d'una dona, sempre que no sigui la seva.
Tot i no ser-ne conscient, ell mateix rebutja el paper preestablert de les mullers insulses dedicades a les feines de la llar, que, en assumir-ne el paper, són ràpidament desproveïdes d'encant, coneixença i enginy.
Si l'Eulàlia no hagués estat la seva dona, de ben segur s'hi hauria sentit fortament atret. Sembla que totes les qualitats d'ella hagueren estat reduïdes a la nul·litat en el moment en què esdevingué muller.

En aquest punt, havent manifestat tots, les seves agries decepcions, sembla existir només una sortida airosa tangible (la consumació de l'adulteri i la separació han estat descartades): és necessari que els personatges posin damunt la taula les seves insatisfaccions, i després de fer-les públiques als seus cònjuges, prenguin embranzida per continuar resistint la vida a què són destinats.
Inflats com a globus a punt d'explotar, els cinc personatges restants, prenen l'embravida de la Núria a l'epíleg, per fer públics els seus desenganys sense cap tipus de mesura ni engany.
Després de l'espectacle, i conscients del patetisme de l'escena, de manera sobtada, tots sis semblen reconèixer abruptament en els seus cònjuges, reminiscències d'allò que els havia enamorat.
I deixant en l'aire les confessions que restaran curosament sota clau per sempre (cap d'ells no les farà emergir de nou a la superfície) prenen la mà les seves parelles i se'n tornen a casa.

Han gaudit d'un ínfim moment de rebel·lió. Ni el coratge ni valentia momentanis per esbocinar la seva vida amb paraules, no són potència suficient per rompre-hi decisivament. Això comportaria renúncia i deshonor. Cap d'ells no n'assumirà el risc.

Text i referències citades:

Totes les cites de l’Eulàlia i Cugat pertanyents al primer i segon acte són extretes del llibre:  Joan Oliver, Obres Completes – Teatre Original, Volum 2, Secció Ball robat, Acte I i II, Edicions Proa, 3º edició, Barcelona, 1974.

Aquest comentari l'ha realitzat una estudiant del curs de l'IOC.