PREGUNTA TEÒRICA  2

EL PASTOR

1. Des del principi, el pastor fa de guia de la Mila, li dona la benvinguda i l'orienta arreu. Analitza la relació entre el seu ofici, el do i domini que té de la llengua i relaciona aquestes idees amb el concepte d'Artista modernista seguint els conceptes que tens al llibre electrònic sobre el Modernisme. Tingues en compte les pàgines 249-250 (final capítol 12 de Solitud) per respondre aquesta pregunta que té dues parts:

- Relació entre el pastor i la Mila.

- Relació del pastor amb l'artista modernista.

1.1. Relació entre el pastor i la Mila:

El pastor és el personatge positiu de l’obra. Té la funció d’acompanyar i ajudar la Mila en els topants d’un món que ella desconeix. Així, la muntanya esdevé el microcosmos simbòlic per al·ludir al món. La Mila és una noia òrfena que no ha sortit mai de casa els seus oncles fins que es casa amb en Maties. Després se sent defraudada per ell i busca alternatives. Una de les alternatives és el pastor fins que en l’excursió al Cimalt se’n desenganya. Creu que l’ha enganyada com els altres. (Es pensava que era més jove, una convenció pròpia de l’època que descarta les relacions amoroses entre personatges d’una certa edat). El pastor intenta que la dona s’acomodi al món que l’envolta, però la Mila, en canvi, haurà de decidir just el contrari: marxar, abandonar la muntanya per començar una vida nova, fora de l’estructura descrita. És, però, qui la protegeix de l’Ànima fins que aquest l’assassina. És en aquest punt (i com també veurem en el personatge de la Cecília d’Aigües encantades) que Víctor Català mostra la revolta i la personalitat independent que atribueix al seu personatge. La Mila es va convertir en un referent per a les escriptores del segle XX: de Mercè Rodoreda a Montserrat Roig, per exemple.

1.2. Relació del pastor amb l'Artista modernista.

Al final del capítol 12 es descriu la noció d’Artista modernista a través del pastor. La Mila li demana com és que sap tantes rondalles i històries, com és que domina el llenguatge. Aquesta característica és la pròpia de l’Artista, de l’escriptor que domina el llenguatge. A més a més, segueix l’esquema modernista de creure en la inspiració, encara seguint els cànons romàntics: és Déu mateix qui li facilita les històries, una manera d’al·ludir a la inspiració.

Encara més, en l’últim fragment del capítol, la veu narradora s’hi refereix com el «creador. «I en els ulls serens del creador hi resplendí la fermesa...»

Aquesta idea es basa en la teoria del superhome de Nietzsche: en què al capdamunt de l’escala es troba l’artista; a l’altra extrem: la multitud, la bèstia, representada a Solitud pel personatge de l’Ànima. Observeu que l’Ànima és descrit com una mena de mono que, amés a més, és incapaç d’articular paraula. Sols sons com «uuuhh!»

LA LLENGUA DEL PASTOR

"-Ho vull ben creure, ermitana! Penseu que era una bona atracció/ que atreia, el Sol de Murons! Sinó que les dobles de quatre no s’aconsegueixen pas en un girant d'uis / en un girar d’ull / d’una manera immediata, com els cargols en nit d'aigua, i el cosí, per a fer el seu sarronet va haver de menester (en a quest cas la negació és una afirmació) més d'una vintena d'anys. Així és que al tornar cap aquí, atrapà que la minyona, que ja estava a fregar la quarantena, no era pas de bon tros tan jove i de bon veure com ella l'havia deixada."

Darrera modificació: dijous, 2 d’abril 2020, 21:51