Documents conflictivitat social

ANY

SALARIS
NOMINALS

COST DE
LA VIDA

SALARIS
REALS

1914

100

100

100

1915

101

104

97

1917

111

124

89

1918

123

141

88

1919

135

169

80

"És a Barcelona on l'entronització de la reacció es manifesta amb tota la seva cruesa, amb barra, amb cinisme impúdic.
Què són els atemptats terroristes, sinó el resultat de l'actuació dissimulada de la bèstia reaccionaria?

El que meravella és la innocència d'alguns periòdics en atribuir el terrorisme a una lluita de bàndols entre la classe obrera.
Encara meravella més observar com aquests periòdics innocents s'enfilen al seu trípode i prodiguen consells paternals, cridant a la pau allà on no hi hagué guerra. Perquè el fet de pertànyer a un Sindicat no dóna el títol d'obrer.

Cal admetre que un nombre de treballadors autèntics formen part del Sindicat lliure; però és una veritat coneguda i indestructible que entre ells amb prou feines hi ha mitja dotzena de pistolers.

Els que assassinen gairebé a diari;els que són essència i puntal del Sindicat lliure; els que duen gavardina i cobren de les patronals (1), aquest no són obrers, fa temps que deixaren de ser-ho per dedicar-se a ser professionals del crim."

Joan Peiró i Belis.
(1) Associació de patrons per a la defensa dels seus interessos

vídeo
memòria llibertària

" A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per a batre els treballadors catalans.

Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé  també a Barcelona, son i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'auto-anomenen catalanistes com el que més temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa...

Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tant se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics... quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant (representada per la Lliga regionalista i el Foment del Treball Nacional), enfollits i cap a Madrid, per tal d'oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d'una vegada els hauríeu pogut veure vestint la casaca de ministre....
Per tant, és falsa la catalanitat dels que dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir, els interessos del capitalisme, a tot altre interès o ideologia..(...) perquè a Catalunya, com arreu, el capitalisme no té ideologia"

Salvador Seguí - El Noi del Sucre- : Escrits.

Madrid 1919
(Recull d'Isidre Molas. Ed.62.1975)

Biografia.

Dades despesa educació i guerra 1901-1930

Font :

El programa del manifest de Primo de Rivera coincideix amb síntesis amb el sentit general dels productors, pel qual havia entès que constituïa un deure donar suport als iniciadors d'aquest moviment, oferir-los la seva col·laboració decidida en aquests moments,

(...) Que sens perjudici de dur a terme gestions davant les entitats de Catalunya encaminades a fer que s'adhereixin al Manifest del capità general de la nostra regió, visitar immediatament el marquès d'estella per tal d'expressar-li que els productors catalans (empresaris) estan al seu costat en la campanya de regeneració política que acaba d'emprendre en profit de les riqueses nacionals.

Llibre d'actes del Foment del Treball Nacional (Barcelona)
(sessió 13-14 de setembre 1923)

https://www.ara.cat/opinio/Socialisme-anarquisme_0_1979202088.html

enllaç

Els anarquistes sentim les idees de l’única manera que poden i deuen sentir-se: honorant-les. En celebrar-se el memorable Congrés del Teatre de la Comèdia, de Madrid, el malaurat Salvador Seguí digué aquestes paraules: “Si, ara, la burgesia posés a les nostres mans la responsabilitat de la cosa pública, nosaltres ens veuríem forçats a refusar aquesta responsabilitat, perquè el poble està mancat de preparació per a una tasca fonamentalment transformadora de la societat actual.” Era una veritat aleshores, ho és encara, i els anarquistes no ens avergonyim de confessar-ho, ans al contrari, car l’ésser fidels a la veritat és sempre un motiu d’orgull. I no sols era el poble el qui no estava preparat, sinó que tampoc no ho estàvem nosaltres i no ho estàvem per mancança de predisposició a canviar d’idees i principis amb la facilitat amb què hom canvia de camisa. Si Seguí no hagués tingut en compte l’honradesa ideal i la conseqüència dels anarquistes, potser les seves paraules haurien estat aquestes: “Si les circumstàncies posessin a les nostres mans la responsabilitat de la cosa pública, nosaltres no la refusaríem de cap manera; i si el poble no està preparat per a establir el comunisme llibertari, nosaltres, “amb l’ajut dels qui vulguin aprofitar l’ocasió”, crearem un gran aparell estatal i una burocràcia exorbitant i absorbent... “car la caritat ben entesa comença per un mateix.” Tanmateix, no és aquest el principi moral del qual es valgueren i es valen els jacobins de Rússia? Qui pot negar que la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant uns anys, ha constituït la força organitzada més formidable d’Espanya? Qui pot negar que a Espanya ningú no podia fer res, en sentit revolucionari, sense comptar amb aquesta força organitzada?... Si els anarquistes ens judicàvem incapaços per a establir el comunisme llibertari, no era de sentit comú oferir aquesta força organitzada, per tal que el progrés polític d’Espanya no quedés estancat? I què té de particular que l’oferiment fos fet a les esquerres burgeses? A qui, doncs, podia fer-se l’oferiment? És potser l’endarreriment de comptes el que fa ignorar a Maurín que entre les esquerres, a les quals es feia l’oferiment, hi havia els socialistes?... I és això objecte del blasme o, quan menys, de la ironia de Maurín. [...]