Terminologia musical

El Dixieland (o també anomenat Hot Jazz, Early Jazz o Jazz de Nova Orleans) és un estil de Jazz que donarà lloc a l'anomenat Jazz Tradicional.

Origen
Amb el nom de Dixieland denominem l'estil de jazz que s'inicia al sud-est dels EUA, conegut en vernacular com "Lo Sud" o també com "Dixie" o "Dixieland" (d'allí el nom), a la ciutat de Nova Orleans, considerada una de les bressoles del Jazz i que s'ubica a l'estat de Louisiana.

Després del període de la Guerra Civil (1861-1865), els afroamericans dels sud, incloent-hi els de Nova Orleans, van ser alliberats de l'esclavitud. En conseqüència, la població lliure esdevenia meitat negra i meitat blanca. El Dixieland neix de la barreja entre la música europea i la música africana.

Pels volts del 1900, els grups solien ser petits, amb entre cinc i vuit integrants:

    Els tres instruments que feien solo eren la trompeta (que feia la melodia), el clarinet (que feia de segona veu basada en la trompeta), i el trombó que feia el contrapunt.

    Els acords i el ritme els donaven generalment una guitarra, una tuba, el piano i la percussió. El saxo i el contrabaix s'hi van afegir durant els anys 20.

Les bandes de dixieland actuaven en bodes, funerals, esglésies, desfilades, etc. En general tocaven marxes (com la coneguda When de Saints Go Marching In), cançons de caràcter religiós i cançons populars.

A partir del 1910, les bandes de dixieland van anar estenent aquest estil cap a Nova York i Chicago, on acabà tocant-se d'una forma orquestrada i poc improvisada.
Etimologia
Hi ha certes discussions sobre com s'ha d'usar el terme Dixieland. Mentre que els de les bandes de la Costa Oest d'Estats Units i les que van ser influenciades per aquestes durant els anys 40, prefereixen ser anomenats com a Dixieland, els músics de Nova Orleans i els que van ser influenciats durant la dècada dels anys 20 prefereixen ser anomenats com a Jazz clàssic o Jazz tradicional i creuen que el nom Dixieland és un terme despectiu per indicar una música de segona categoria, tocada amb poca passió i sense entendre realment el sentit del jazz.

El Dixieland modern
Estil de Chicago
A Chicago es tendia a substituir, a les seccions de ritme i acords, el contrabaix per la tuba i la guitarra pel banjo. D'aquesta forma aquest estil restava importància a la secció base i n'hi donava més a la part de solos.

També el podem diferenciar dels seus orígens de Nova Orleans pel seu ritme més ràpid, que intenta assemblar-se a l'enrenou d'una ciutat. Aquestes bandes reprodueixen una gran varietat de temes de la dècada dels anys 30 (Cole Porter, George Gershwin, etc.).

A l'estil de Chicago també se l'anomena a vegades Nicksieland, terme sorgit d'un programa de televisió on mostraven l'estic clàssic del jazz.

Aires nous de la Costa Oest (West Coast revival)
Aquest estil comença a finals de 1930 gràcies a The Lu Watters Yerba Buena Jazz Band of San Francisco i ampliat pel trombonista Turk Murphy. Va ser una reacció a l'estil de Chicago que es decantava cap al swing. En aquestes bandes la secció base era interpretada pel banjo i la tuba com a l'estil de Chicago. Van començar a tocar l'estil de música de Louis Amstrong, Jelly Roll Morton, WC. Handy i Joe "King" Oliver.

Estil Tradicional de Nova Orleans
Utilitzant la mateixa base rítmica i harmònica (banjo i tuba) que els altres dos estils, aquest es renova als anys 40 a base de cançons populars i himnes que es tocaven a Nova Orleans des de principis dels anys 20 com per exemple "You tell me your dream".

Un duet o duo és una composició o un fragment d'una composició més llarga, per a dos intèrprets. En alguns contextos, perquè sigui considerat un duet cal que no hi hagi cap altre executant; en altres, hi pot haver un acompanyament confiat a un o més executants. Bàsicament es tracta de diferències entre la música vocal i la música instrumental.

A la música instrumental, un duo correspon al gènere de la música de cambra. Estadísticament, el més habitual és que el duo estigui integrat per dos instruments diferents, un que és totalment o majoritàriament melòdic, mentre que l'altre és harmònic o polifònic. Tradicionalment aquest tipus de composicions no han rebut el nom de duos (a vegades sí) sinó més aviat el nom del patró formal que utilitzen: sonata, etc.

En canvi, a la música vocal, el més habitual és que el duo formi part d'una obra de més gran envergadura. Així passa en el cas de l''òpera, l'oratori i altres formes de la música religiosa. Per la intensitat emocional i expressiva que es pot assolir en aquest format, el duo no sols té un paper important en aquest repertori sinó que alguns duos operístics han esdevingut alguns dels moments més estel·lars de les òperes més reconegudes.

En aquest cas, el duo acostuma a ser acompanyat de l'orquestra o si més no, d'un conjunt instrumental. Però també hi ha formes musicals de dimensions més reduïdes com algunes cantates del Barroc o duos en la tradició del Lied romàntic que no formen part de cap obra més gran. En aquest cas, l'acompanyament va a càrrec d'un grup reduït d'instruments o del piano, respectivament.

L'ensalada és una composició musical polifònica, d'estil madrigalesc formada d'elements heterogenis. És de caràcter festiu i humorístic, lligat en general amb la temàtica nadalenca, en el text literari de la qual -i d'aquí el seu nom- s'hi barrejaven diversos idiomes, i que en el transcurs del seu discurs musical tot d'un plegat canviava d'estil, de manera que donava així un marcat caràcter de joc al desenvolupament de l'obra.

És una mena de quòdlibet, un tipus d'obra de miscel·lània de la fi de l'edat mitjana conreada a Alemanya. Va ser molt popular a la península Ibèrica durant el Renaixement, especialment el segle XVI. L'ensalada va ser concebuda per a diversió dels cortesans i va assolir gran fama a les festes reials.

En música el terme episodi pot tenir diversos significats:

• Part de la fuga que serveix de transició.
• En una composició part lliure que separa els temes.
• El terme pot referir-se també a una secció d'una obra.

Dansa medieval, originària de la Provença, molt en voga des del segle XII. A més de dansa medieval  també és una forma musical d'estil instrumental i vocal, que va ser popular durant els segles XIII i XIV.
 Podia ser amb text o sense text, tot i que s'han conservat molts textos d'estampies.  La variant sense text és una de les primeres mostres que es conserven de música instrumental pura en la història de la música d'Europa occidental  Es tracta de l'única dansa de l'Edat Mitjana de la que es conserven tant la descripció com un repertori definit.

La forma estròfica és una forma musical o estructura musical consistent en la repetició d'una música que considerem l'estrofa. En tant que aquesta forma és especialment pròpia de la música vocal i en especial de les cançons, en aquest cas ens referim s'anomenen cançons estròfiques, en les quals textos diferents però amb unes característiques i un patró rítmics i mètrics suficientment semblants s'apliquen a una mateixa música.

La forma estròfica pot presentar-se com una mera successió d'estrofes o bé una alternança d'estrofes (en les quals es manté una mateixa música per a textos canviants) i una tornada que manté una unitat tant de música com de text. En algunes formes en concret com per exemple la nadala del Renaixement, l'últim vers de l'estrofa del text coincideix amb l'inici de la tornada de la música en el que s'anomena vers d'enllaç. Un altre tipus d'irregularitat o desajust és la que es dóna amb certa freqüència en la cançó popular moderna en la qual a una estrofa del text se li adjudica la música de la tornada de manera que s'elimina la tornada de text.

La forma estròfica aplicada a la música vocal permet una forma de combinació d'unitat i variació que sembla que convé habitualment a la música europea: en aquesta unitat de música que es repeteix estrofa rere estrofa i varietat de text que va variant. D'altra banda, constitueix un procés compositiu econòmic en la mesura en què poca música permet musicar un text molt més llarg. Probablement per alguna d'aquestes raons o per totes dues, es troba pràcticament a tota la història de la música vocal europea, des de les balades medievals, passant per la nadala ja esmentada, el lied del romanticisme, fins a la cançó popular moderna dels segles XX i XXI.

En determinats moments, estils i contextos ha representat les formes menys elaborades de producció, alhora que altres formes contemporànies optaven per estructures i patrons formals menys repetitius. En altres casos la mateixa forma estròfica de la música vocal ha introduït canvis estrofa rere estrofa: canvis menors que no esborressin la unitat formal però que evitessin qualsevol risc de monotonia i/o que -d'alguna manera- acompanyessin o il·lustressin algun element del significat del text propi d'una estrofa en concret (per exemple un canvi en la figuració de l'acompanyament musical, una modulació, etc.). En altres casos, encara, formes estròfiques han estat el punt d'origen des del qual s'han desenvolupat altres formes i gèneres.

La disposició interna de les parts del discurs musical, és a dir, tots els paràmetres que conformen una obra musical (forma, ritme, melodia, textura, dinàmica, instrumentació...,) serien, d’acord amb aquesta concepció, elements estructurals.

Breu composició feta per practicar una destresa tècnica particular en l'execució d'un instrument solista.

La música experimental és un gènere musical que busca expandir les nocions existents de la música. La seva tasca consisteix a treballar amb idees i formes encara no desenvolupades suficientment en l'àmbit musical i experimentar activament amb elles a la recerca de nous estímuls que puguin reorganitzar els seus propis conceptes artístics.

Música experimental és un terme introduït per John Cage el 1955. Segons Cage, un fet experimental és aquell que produeix resultats no previsibles. En un sentit més ampli també es refereix a la música que cerca desafiar les nocions preestablertes de què és la música. Aquest terme també va ser utilitzat originalment per designar a la música electroacústica en els inicis d'aquesta.

Nom que es dóna, en les formes molt extenses (sonata, simfonia...,) a la primera part on apareixen els temes  o material temàtic.