Terminologia musical

És un terme musical que significa literalment "efecte del color" i és l'ús de les notes intermèdies de l'escala, o semitons que, en la música diatònica, estan fixos en la seva posició: mi-fa,si-do. El cromatisme afecta l'estructura melòdica i dóna lloc a les anomenades "notes alterades"(bemoll, sostingut), que tenen importància com a efectes expressius.

Cromàtic és un adjectiu que s'aplica en contextos diversos i amb significats no sempre directament relacionables. Sovint és oposat a diatònic.

Aplicat a una melodia o a una escala fa referència al fet que hi coincideixen dos o més semitons juxtaposats, consecutius i en el mateix sentit, sigui ascendent o descendent. Així, podem parlar d'una melodia cromàtica, o d'un passatge cromàtic en una melodia, o d'una escala cromàtica.

Aplicat a un tetracord, és un dels tipus que es coneixien en la teoria musical de la Grècia clàssica.

Aplicat a un instrument es refereix a la seva possibilitat d'interpretar totes les notes de l'escala cromàtica. Segons els casos, això afecta la totalitat de la tessitura d'un instrument o bé a una part.

També pot ser un tipus de semitò.

Harmonia que inclou notes cromàtiques i modulacions.

diminuendo o decrescendo, de vegades abreujat com a dim i decresc respectivament, que significa "arribar a poc a poc a més suau"

Polifonia de dues veus.

Terme grec que significa dissonància, per oposició a simfonia, consonància.

Al principi de l'Edat mitjana era sinònim d'organum (contrapunt primitiu o paral·lelisme). La mateixa melodia era cantada per tots però algunes persones la interpretaven una octava, una quinta o una quarta per sota del que estava escrit.

Sistema que empra intervals diatònics amb exclusió dels cromàtics i és basat en la successió de notes formades pels set primers sons de l'escala de quintes.

Un semitò diatònic és un interval de semitò que hi ha entre dues notes de diferent nom.

En els dos tetracords de l'escala diatònica major hi ha dos semitons diatònics, situats sempre entre les notes tercera i quarta (com Mi- Fa i Si - Do en l'escala de Do Major).

A més del cas esmentat que el semitò diatònic es forma entre notes naturals que estan a una distància de semitò, també es forma en reduir mitjançant una alteració la distància de to que separa dues notes, convertint-la en una distància d'un semitò. Per exemple, entre les notes Do - Re existeix un to, però en reduir aquesta distància mitjançant una alteració (un sostingut per elevar el Do, o bemoll per baixar el Re), es forma un semitò diatònic entre la nota alterada i la natural (per exemple, Do - Reb o Do #- Re).

En canvi, el semitò cromàtic es forma entre la nota natural abans i després de l'alteració (per exemple, Do -Do # o Reb - Re)

Com s'ha vist, quan entre dues notes hi ha una distància de to, aquest es compon de dos semitons dels quals un és diatònic i l'altre és cromàtic. Per aquest motiu es diu que el semitò diatònic és l'interval complementari del semitò cromàtic, respecte de l'interval de to.

En música, la dinàmica es refereix a les gradacions de la intensitat del so musical. Hi ha almenys vuit indicacions de dinàmica (gradacions de la intensitat de la música), començant des d'un so molt fluix o intens, fins a un so molt fort.

No obstant això, l'execució dels matisos són totalment subjectius i, per tant, depenen en bona part de la condició emocional del músic i de l'estil o període històric corresponent a l'obra, a més de la forma de consideració personal davant aquesta dinàmica. No hi ha cap forma racional de mesurar la dinàmica del so.

Per diferenciar el grau d'intensitat sonora es fan servir símbols (p, mp, f, etc.), els quals són col·locats sota el pentagrama de forma abreujada (amb lletra cursiva i negreta), i precisament sota la nota on comença aquesta dinàmica.

El discantus o discant és un tipus de polifonia que es va practicar a partir del segle XI i en el qual les veus ja no es mouen per moviments paral·lels, com en l'organum primitiu, sinó per moviments contraris; és a dir, si una veu baixa, l'altra puja, i a l'inrevés.

La dissonància és la sensació poc agradable o directament desagradable que, segons l'harmonia i el contrapunt tradicionals, produeix la simultaneïtat de determinats sons que es troben a una determinada distància. En virtut d'això, hi ha uns intervals harmònics que tradicionalment s'han considerat dissonants. Aquests són les segones menors i majors i les sèptimes menors i majors. A més, i en funció del rol que tenen en el seu context, també s'han considerat dissonants els intervals augmentats i els disminuïts.

La manera de resoldre les dissonàncies havia estat motiu de freqüents i llargues polèmiques, sobretot al llarg dels segles XVII i XVIII en les quals s'havien vist involucrats, sovint, tant teòrics com compositors. En sintonia amb l'evolució que ha pres la història de la música europea, els autors que s'adscrivien a estils més moderns sovint preconitzaven resolucions més lliures d'aquestes dissonàncies, mentre que els autors més ancorats en el passat —i sovint els teòrics no autors, fent-los costat— pretenien que només les resolucions més estrictes eren permeses. Igualment va ser elements d'intenses discussions sobre la resolució de les dissonàncies si calia atenir-se a allò que marcava la teoria o a allò que l'oïda considerava adequat.

La teoria musical al llarg del segle XX, ja des del moment en què es formulen els principis de l'atonalitat transforma totalment el sentit de la dissonància i de la consonància i aquests dos conceptes deixen de tenir el sentit que havien tingut en contextos tonals.

En una  obra musical, sensació de relaxació i de pèrdua d'energia produïda durant un determinat passatge.

Forma musical que va ser molt popular durant el segle XX, composta per un reduït nombre d'instruments. De manera similar a la suite, i igual que aquesta, estava formada per moviments de dansa, encara que més curts i simples, i més lliures en el seu conjunt.