Terminologia musical

Agrupació musical d'entre de 5 a 8 músics amb diversos instruments, apropiats per a interpretar tota mena de música actual.

La comèdia musical és una producció musical representativa d'arguments senzills en què canvien molts i diversos components instrumentals i números de comèdia. La comèdia és una variant del teatre musical que s'enfoca principalment a la comèdia, tenint els seus orígens establerts principalment a la Commedia dell'arte del segle XVI.

El compàs és l'entitat mètrica musical, composta per diverses unitats de temps. Aquesta divisió es representa gràficament des del segle XVI per unes línies verticals, anomenades línies divisòries o barres de compàs que es col·loquen perpendicularment a les línies del pentagrama.

La primera pulsació de cada compàs serà sempre més accentuada que la resta, llevat que es determini (i s'expressi gràficament) el contrari. En virtut d'això, els compassos formen en una composició, grups rítmics i mètrics d'igual durada i d'accentuació regular. Així, un fragment musical estarà compost pel conjunt de compassos que el conformen, els quals tindran la mateixa durada fins que es canviï el tipus de compàs; així mateix,

Tipus de compassos

Segons la quantitat de parts o pulsacions de què consten, es classifiquen en compassos binaris, si tenen dues pulsacions, ternaris, si en tenen tres, o quaternaris, si en tenen quatre. També existeixen altres tipus de compassos amb nombre superiors de pulsacions que sovint s'entenen com a derivades de les tres que s'entenen com a bàsiques.

Cada pulsació pot ser divisible en dues parts o en tres. Es consideren compassos simples els primers, mentre que els altres es consideren compassos compostos. En aquest darrer cas, la figura que representa la unitat de pulsació sempre és una figura seguida de puntet.

Xifratge

El símbol que expressa el compàs sempre adopta forma de fracció. En el cas dels compassos simples el numerador expressa el nombre de pulsacions que té cada compàs, mentre que en el cas dels compassos compostos expressa el total de parts ternàries de pulsació que conté el compàs. El nombre de pulsacions d'un compàs compost és el resultat de dividir el numerador per tres.

El denominador, en el cas dels compassos simples expressa la figura que serveix com a unitat de pulsació: 2 = blanca; 4 = negra, 8 = corxera, són les més habituals. En el cas dels compassos compostos el denominador expressa la figura que serveix com a unitat de part ternària de pulsació, de manera que la unitat de pulsació és la que equivaldria a tres d'aquestes figures.

En un compàs d'amalgama se sumen dos o més compassos diferents. Aquest recurs va ser molt habitual en la música acadèmica contemporània des de la cèlebre Consagració de la Primavera d'Ígor Stravinski, la qual és una gegantesca amalgama de mètriques, inusuals fins a aquell moment.
Música popular
En la música popular les amalgames són molt menys freqüents, tot i que també se'n coneixen exemples. Bones mostres en són All you need is love o Happiness is a warm gun  dels Beatles, Times Like These de Foo Fighters, o Solsbury Hill de Peter Gabriel, on s'usa l'amalgama 4/4 + 3/4, en aquesta última en tota la cançó. Una altra possibilitat és posar primer el compàs de 3: 3/4 + 4/4, d'aquesta forma es genera una diferència en el lloc on se sustenten els temps forts.

Un altre compàs d'amalgama molt comú és el 2/4 + 3/4, o 3/4 + 2/4, que s'usa en la música folklòrica d'Europa Oriental (també Peter Gabriel té algunes cançons en aquest compàs de 5/4).

Execució musical
La suma de 3/4 i 4/4 dóna un compàs de 7/4, però els musicòlegs prefereixen parlar de compassos d'amalgama i no directament de compàs de 7/4, ja que al músic executant se li fa més fàcil tenir present on "cauen" els temps forts (1-2-3-1-2-3-4, 1-2-3-1-2-3-4, cosa que no es pot dilucidar amb el mer nombre de 7.

Forma musical en què es compon una obra per a un instrument solista, o en alguns casos també amb orquestra inclosa, que usualment és de tres moviments seguint un patró de ràpid - lent - ràpid.

Un concertant (també anomenat concertato) és la part d'una òpera en la qual tots o la majoria dels personatges canten juntament amb el cor, entrellaçant les seves línies vocals en forma contrapuntística.

Des del segle XVIII els concertants de l'òpera italiana se situen preferentment com finals d'actes intermedis, i més rarament com a conclusió d'una escena o al final de l'obra.

Durant l'època romàntica, se solen articular en les parts habituals dels nombres operístics: temps d'atac, cantabile (de vegades a cappella), temps intermedi i Stretta (equivalent a la cabaletta). Posteriorment aquesta forma tancada evoluciona a concertants més amplis i millor integrats en el contínuum musical de l'obra.

El concerto grosso (en plural concerti grossi) és una forma musical que apareix al barroc, basada en l'alternança d'un petit grup solista (concertino) i un conjunt instrumental més ampli (ripieno o tutti)

La seva característica principal es basa en un contrast en què els instruments rivalitzen per executar cadascun una part important que pot ser considerada com a principal. D'aquesta manera es produeix una oposició entre els dos grups en què es divideix l'orquestra: per una banda trobem el petit grup de solistes (soli, concertino, principale) en el qual els instruments no presenten doblament i, per altra banda, tenim el conjunt orquestral (tutti, concerto grosso, ripieno) que sempre presenta un grup més nodrit que l'esmentat anteriorment. Aquest tipus de rivalitat es pot veure dut a terme a les antigues canzones i a les primeres sonates i simfonies.

En canvi, els compositors francesos es decantaven més cap a l'oposició d'un conjunt orquestral amb un petit trio de vent. Aquesta disposició trobarà continuïtat en l'scherzo de la simfonia clàssica. El contrast entre aquests dos grups pot tenir paral·lelisme amb el xoc de llums i ombres que es produïa a la pintura barroca. Pel que fa a la música, és un derivat dels cori spezzati (cors contraposats) de la basílica de Sant Marc de Venècia, que desenvoluparà a bastament Giovanni Gabrieli.

El concerto grosso és ordenat segons el pla de la sonata preclàssica i s'interpretava a la missa com a preludi abans de començar-la.

Sovint els concerti grossi porten el nom reflectit del local on s'interpreten: concerto da chiesa, que és el concert d'església, i el concerto da camera, que és el de cambra.

Els primers exemples coneguts són els d'Alessandro Stradella (1682). Així i tot va ser Arcangelo Corelli (1653-1713) qui el 1680 va idear aquesta estructura en què els tutti, en funció del cor, produeixen una alternança amb el concertino solista. D'aquesta manera va realitzar un desenvolupament sistemàtic del concerto grosso, tot i que és molt probable que tingués en Stradella un antecedent de notable visió.

La gran contribució de Corelli en aquest gènere va ser en el perfeccionament formal i la gran importància artística que va fer que anés adquirint. A més a més, en la seva producció es poden visualitzar mostres d'un descriptivisme musical que resulta extraordinari, noble i d'una gran riquesa pel que fa a les perspectives històriques. Un exemple ben clar seria el Concert per a la Nit de Nadal.

Ja abans del 1700, els seus concerti grossi foren àmpliament divulgats i constituïren el model clàssic en el qual es van basar de manera més important els deixebles de Corelli, com ara Pietro Locatelli, Giuseppe Torelli, Felice dall'Abaco, Antonio Vivaldi i Giuseppe Tartini.

Al llarg del segle XVIII el concerto grosso anirà perdent popularitat, primer davant del concerto a solo i, ja en el classicisme, davant de la simfonia, però recobrarà un cert interès al segle XX de la mà de compositors com Ígor Stravinski, Béla Bartók i Bohuslav Martinů.

Tipus de concert on els instruments de teclat (piano, orgue, clavicèmbal, entre d'altres) són els solistes. És un dels concerts més importants de la música acadèmica, especialment a partir de la segona meitat del segle XVIII, on és àmpliament conreat entre els grans compositors fins als nostres dies.

Es parla de final conclusiu quan la sensació auditiva és de final o repòs.

En música medieval, conductus és un tipus de composició vocal d'una a quatre veus en vers llatí, usat en la seva forma inicial, monòdic, en la litúrgia cristiana. Es componia per celebrar actes històrics religiosos o profans.