Terminologia musical

El cantus firmus (en llatí, "cant fixe") és una melodia prèvia que serveix de base d'una composició polifònica, i que a vegades s'escriu a part. Tot i que és una melodia no original  fa de columna vertebral d’una composició contrapuntística, generalment formada a partir de notes llargues. Sovint és a la veu del tenor.

Terme italià que significa literalment cançó. En l'època trobadoresca, se li coneixia així al poema líric de 4 o 5 estrofes, de 8 versos cadascuna. A la Itàlia dels segles XV i XVI es troba un gènere monòdic, semblant a la frottola i al strambotto, precursor de la villanella i del madrigal, anomenat canzona. Posteriorment es converteix en cançó polifònica derivada de la cançó franco-flamenca de Josquin des Prés, Clément Janequin, Thomas Crecquillon i altres, amb el nom de canzona francese.

Un castrat (castrati en italià) és un cantant masculí emasculat des de la infància per tal de conservar la veu aguda en què li permetria continuar interpretant les parts de soprano i de contralt. Es creu que la incorporació dels cantants eunucs a la litúrgia catòlica s'esdevingué al segle XII en el context de la geografia ibèrica a causa de la convivència amb la cultura mossàrab. Els primers documents que fan referència de la presència dels cantants castrats diuen que provenen de la península Ibèrica i daten els primers anys del segle XVI. La institució eclesiàstica aconsellava la pràctica de la castració d'aquells escolans cantants que tenien destacades aptituds musicals i les famílies sacrificaven els atributs dels seus fills a canvi de  la seva estabilitat laboral. A la nòmina dels cantors de la capella papal de 1602-03, al costat dels cèlebres cantors castrats Rossini i Grisardo, s'hi trobaven consignats diversos cantors hispànics sota l'epígraf de spagnuolo eunuco.

La cavatina (diminutiu del mot italià cavata, extracció) és l'ària amb què es presenten en escena els personatges, i, per tant, també els cantants, en les òperes italianes. En voga sobretot al segle XIX, es coneix també com a ària de sortida.

L'estructura en dos temps de la cavatina del segle XIX, en què s'ha volgut reconèixer un tractament formal característic, és, en realitat, la forma típica de l'ària en l'òpera italiana de la primera meitat de segle. En tot cas, el que requereix una cavatina és una escriptura vocal exigent, que permeti al cantant mostrar les seves habilitats al públic al qual es presenta.

En l'òpera francesa del segle XIX s'utilitza també, de manera excepcional, el terme "cavatine"

Dansa en tres temps d'origen hispanoamericà que, a través d'Espanya, es va difondre per Europa. Durant el segle XVII, la Chacona desenvolupa un tema melòdic al qual s'aplicava variacions en el baix (basso ostinato). Monteverdi i Frescobaldi van utilitzar ritmes més lents del tipus sarabanda, molt del gust de Couperin i Lully, que la utilitzaven en les seves obres escèniques.

Terme francès, que en català es refereix a qualsevol cançó amb lletra en francès i, més específicament, a peces vocals de tema amorós, i també a les de crítica social i política, en particular les pertanyents a l'estil dels cabarets. En aquest context es diu chansonnier a l'intèrpret de cançons de caràcter humorístic o satíric. En una manera més especialitzada, chanson és una peça musical polifònica de la Baixa Edat Mitjana i Renaixement. Les chansons antigues van tendir a presentar una forma fixa com balada, va rondeaux o virolai, encara que posteriorment molts compositors van usar la poesia popular en varietat de formes musicals.

Grup de cançons dissenyades per ser executades seqüencialment com una sola entitat. Usualment totes les cançons són del mateix compositor i utilitzen versos del mateix poeta. Un cicle de cançons manté la seva unitat en referir-se al mateix tema o en explicar una història.

Cant propi de la Litúrgia hispànica que es cantava després del Psallendum en algunes solemnitats, formant un tot amb ell. Constava d'una primera secció que concloïa amb l'aclamació Deo gratias i un versicle. Després es repetia la tornada del Psallendum.

La cobla és una agrupació musical autòctona de Catalunya en la qual predominen els instruments de vent, que executen la música de diferents balls i danses tradicionals, en especial de la sardana.

La cobla de tres quartans

El binomi flabiol-tambor, es dóna a tot Europa des de molt antic. Al segle XIV hom troba cobles de joglars formades per tres o quatre músics. La cobla catalana, a semblança del conjunt instrumental de vent que acompanyava la dansa alta europea del segle XV, té un instrument del registre tenor que ocupa la part central.

Els seus orígens es remunten a una formació antiga que rebia el nom de tres quartans (o també cobla de ministrers o ministrils), i s'anomenava així perquè el formaven tres músics que tocaven quatre instruments: el sac de gemecs, la tarota i el flabiol i tamborí. Aquesta formació musical medieval va anar evolucionant i ampliant, sobretot a mitjans del segle XIX.

La cobla moderna

Pep Ventura (1818-1875) transformà i estabilitzà la cobla en les seves característiques essencials, incorporà el contrabaix, donà a la tenora el seu paper predominant, i va donar lloc a la cobla moderna, tal com la coneixem nosaltres avui dia.

La coda és un passatge final d'un moviment o temps d'una composició musical que té com a funció principal dotar aquest moviment d'un final escaient. És habitual que algun element de l'inici d'aquesta coda permeti a l'oient entendre clarament –sempre que aquest tingui un cert domini i comprensió dels elements idiomàtics de l'estil– que s'està entrant en aquesta secció amb la qual es clou el moviment. Algunes de les tècniques que s'usen per a això són un canvi de tempo, un retorn a temes escoltats anteriorment, o encadenaments de processos cadencials.
Símbol de la Coda

Habitualment la coda guarda una proporció de magnituds respectives amb la totalitat del moviment al qual fa de cloenda; això no priva que, a vegades, s'hagi experimentat, precisament, modificant aquesta relació de durades.

En la música popular, la coda és aquell fragment que hi ha al final d'una cançó i que mostra explícitament que es tracta precisament d'un final. Això s'assoleix repetint un fragment que no es repeteix a cap altra banda de la cançó, o bé incorporant una part musical nova, no executada tampoc a cap altra banda de la cançó.

A les partitures, el símbol de coda, que en el ram dels músics catalans s'anomena "l'ou", s'utilitza com a marcador de navegació de manera similar al signe Dal segno, sobretot a les sortides de les repeticions. Es troba principalment a la música moderna, i no pas en obres d'autors clàssics com ara Haydn o Mozart.