Terminologia musical

En una fuga o en un cànon, motiu melòdic que respon a la proposició anomenada antecedent o que la imita.

La consonància és la qualitat sonora d'un interval o d'un acord que produeix un efecte de repòs o d'afirmació a causa de la fusió dels sons que el constitueixen.

El terme consonància (del llatí com-, amb + sonare, sonar) s'aplica a una harmonia, acord, o interval considerat com estable, en contraposició a la dissonància (en llatí dis-, a part + sonare, sonar) - que es considera inestable (o temporal, transitori).

En la música tonal es consideren intervals consonants l'octava, la quinta i la quarta justes, i també les terceres i les sextes majors i menors. Els acords consonants són l'acord major i l'acord menor.

Es dóna el nom de contralt a les cantants que tenen el registre més greu de la veu femenina, que abasta del sol2 al fa4. Són les cantants que arriben a les notes més greus. Antigament també se les anomenava alt, però aquesta denominació ha caigut en desús. Supera la mezzosoprano dramàtica en la potència amb què ataca els greus, el seu punt fort, i el seu timbre és fosc i càlid. Les autèntiques veus de contralt són relativament escasses i per això moltes vegades les partitures per a contralt solen ser cantades per mezzosopranos, especialment per aquelles que poden cantar notes més greus. L'interval de la veu coincideix amb l'habitual dels contratenors, per això contratenors i contralts poden intercanviar els papers, especialment en la música renaixentista i barroca, i sovint les contralts interpreten partitures escrites per a castrati de veu greu.

Dintre de la veu de contralt trobem diferents matisos:

    Contralt dramàtica: A causa del seu timbre fosc, en el repertori de les contralts sovintegen papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que resulta bastant difícil que una contralt realitzi gaires ornaments. És habitual que les contralts interpretin papers que van ser escrits originàriament per a veu de castrati (per això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio en I Capuleti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de Richard Wagner).
    Contralto còmica o buffa: És el nom que es dóna a una contralt quan interpreta un paper còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcellina a Le nozze di Figaro de Mozart.

El terme també s'aplica als instruments musicals que es construeixen amb mides diverses que, per tant, sonen en tessitures diferents, tot i que amb un timbre homogeni. En aquest cas el contralt (anomenat, també alt) és l'instrument que té una tessitura equivalent a la de la cantant contralt, és a dir, la immediatament més greu que l'instrument soprano. Això es dóna sobretot en instruments propis de la música renaixentista i barroca, com la viola de gamba, la flauta de bec, etc. Però també ho trobem en instruments més moderns, com el clarinet o el saxòfon.

El contrapunt és una tècnica de composició musical en la qual se superposen diverses línies melòdiques. L'atenció de qui l'escolta és reclamada per la progressió simultània de les diferents veus i no per la successió d'instants harmònics. El seu caràcter "horitzontal" es contraposa al caràcter "vertical" de l'harmonia. Un tipus especial de contrapunt és aquell en el que les diferents veus s'imiten entre elles. En aquest cas es parla de contrapunt imitatiu. El cànon i la fuga són dos exemples clars de contrapunt imitatiu.

El contrapunt (del llatí punctus contra punctum, «nota contra nota») és una tècnica de composició musical que avalua la relació existent entre dues o més veus independents (polifonia) amb la finalitat d'obtenir cert equilibri harmònic. Gairebé la totalitat de la música composta en Occident és resultat d'algun procés contrapuntístic.

La pràctica del contrapunt va sorgir al segle XV aconseguint un alt grau de desenvolupament en el Renaixement i el període de la pràctica comuna, especialment en la música del Barroc i s'ha mantingut fins als nostres dies.

En el seu aspecte més general el contrapunt implica l'escriptura de línies musicals que sonen molt diferents i es mouen independentment unes de les altres però sonen harmonioses quan es toquen simultàniament.

En cada època, l'escriptura de música organitzada contrapuntísticament ha estat subjecta a regles, de vegades estrictes. Per definició, els acords es produeixen quan diverses notes sonen al mateix temps. No obstant això, els trets harmònics verticals es consideren secundaris i incidentals, quan el contrapunt és l'element textural predominant. El contrapunt se centra en la interacció melòdica i només en segon lloc en les harmonies produïdes per aquesta interacció.

És quan es presenta un tema o idea totalment nou. El contrast aporta varietat a la música.

En la música i parlant de forma musical, el contrast és la diferència entre les parts o diferents sons d'instruments.

El contrast pot ser de diverses tipologies: 

• rítmic,
• melòdic,
• harmònic
• de moviment

Procediments de contrast inclouen l'estratificació, la juxtaposició i la interpolació.

Procediments de connexió incloue ngradació,fusió i dissolució.

Un contratenor és un cantant adult de sexe masculí que canta amb el registre vocal més agut. El seu rang vocal equival al d'una contralt, mezzosoprano o (menys freqüentment) una soprano, generalment mitjançant l'ús de falset. Aquest terme s'utilitza exclusivament en el context de la tradició clàssica vocal, tot i que alguns artistes de la música popular també utilitzen la veu de falset.

La tessitura d'un contratenor és aproximadament el d'una contralt femenina i es mou entre el La2 i el Mi5, tot i que es pot ampliar al Sol2 i al Fa5.

El terme es va començar a utilitzar a Anglaterra a mitjans del segle XVII i era àmpliament utilitzat a finals d'aquest segle. Durant el període romàntic, la seva popularitat va disminuir i poques composicions van ser escrites pensant en aquest tipus de veu.

A la segona meitat del segle XX, la veu de contratenor va experimentar un ressorgiment en popularitat, en part degut a pioners com Alfred Deller, per l'augment de popularitat de l'òpera barroca i la necessitat dels cantants masculins de substituir els papers de castrato en les òperes. Malgrat que aquesta veu ha estat considerada en gran manera com a específica de la música antiga, ha sorgit un creixent repertori modern.

Origen del terme
En les composicions polifòniques del segle XIV i inicis del XV, el contratenor era una veu afegida a les dues veus bàsiques de la textura contrapuntística: el discantus o superius i el tenor. Malgrat tenir aproximadament el mateix àmbit que el tenor, en general és de naturalesa menys melòdica que qualsevol d'aquestes dues parts. Amb la introducció al voltant del 1450 de l'escriptura a quatre veus de la mà de compositors com Ockeghem i Obrecht, el contratenor es dividieix en contratenor altus i contratenor bassus, que eren, respectivament, per sobre i per sota el tenor. Més tard, el terme es va tornar obsolet: a Itàlia, contratenor altus simplement es va convertir en alto, a França, Haute-contre, ia Anglaterra, contratenor.

Tot i que originalment aquestes paraules s'utilitzaven per designar una part vocal, en l'actualitat es fan servir per designar els cantants d'aquesta part, amb una tècnica vocal específica.

Un coral és una composició musical religiosa, destinada a ser cantada per un cor. Originalment s'anomenaven així els himnes de l'església luterana cantats per tota la congregació. En l'actualitat, aquest terme també inclou les harmonitzacions o arranjaments d'aquests himnes.

Històricament el terme es va utilitzar originalment per designar els cants monòdics que tenien lloc en la litúrgia de l'Església Occidental. Al segle XIV es distingia entre els cants corals o eclesiàstics i els cants figurals. A partir del segle XV es va començar a usar el terme coral per referir-se a l'himne eclesiàstic de l'Església Luterana, i ja al segle XVIII, es va anomenar corals als cants de l'Església Protestant en general. Des del segle XIX s'utilitza el terme per designar peces homofòniques, amb melodies principalment diatòniques i ritmes senzills.

Estructura del coral

La gran majoria de corals tenen melodies fàcils i cantables per a poder ser interpretades per tota la congregació. Estan estructurats en estrofes formades per versos que rimen entre ells. L'estrofa més freqüentment utilitzada segueix el patró AAB que es coneix com la forma Bar alemanya. Cada vers del coral, junt amb la seva melodia rep el nom de verset, el final del qual és indicat amb un calderó.
Primers corals

Va ser el mateix Martí Luter qui es va trobar amb la necessitat de crear un nou tipus de cant que s'adaptés a les característiques del culte reformat de tal manera que fos en la llengua del poble, o sigui en alemany, i cantable per tota la congregació. Aquestes són doncs les característiques que el coral havia de tenir per tal d'afavorir la participació de tota l'assemblea. Per això ell mateix va compondre algunes melodies corals i per a altres va utilitzar melodies populars de l'època, fins i tot algunes extretes del repertori gregorià però adaptades a les particularitats de la llengua alemanya. Un exemple famós es el coral Christ lag in Todesbanden, basat en la seqüència de pasqua Victimae Paschali Laudes. En un principi els corals eren monòdics però ja el 1524 Johann Walter va publicar un llibre de corals a 4 o 5 veus. Aquesta pràctica es va generalitzar i en poc temps la majoria de corals es cantaven en la versió polifònica.

Coral en l'època de Bach
El repertori del coral germànic es va completar en l'època de Bach. Ell mateix en va compondre una trentena, però va fer més de 400 harmonitzacions de melodies corals ja existents, per a incorporar-los a les seves composicions per la litúrgia, com ara les passions i el coral final de les cantates. Aquestes versions s'han convertit en el repertori bàsic de l'església luterana que s'ha mantingut fins als nostres dies.

Preludi coral
Les melodies dels corals també han entrat a la música instrumental, especialment en els preludis corals, escrits habitualment per a orgue i que s'interpreten just abans que l'assemblea entoni el coral. Un preludi coral inclou la melodia original acompanyada d'altres veus de manera contrapuntística. Dietrich Buxtehude, a qui Bach admirava com un mestre, va ser un dels primers compositors a compondre preludis corals. Molts dels preludis corals que va compondre J.S. Bach són els exemples més coneguts d'aquesta forma, que va ser continuada per Felix Mendelssohn, Johannes Brahms i Max Reger. A França el principal compositor d'aquesta forma fou César Franck i ja en el segle XX destaca l'organista i compositor Marcel Dupré.

Els corals han sigut la base de molts i diversos tractaments musicals, la majoria en la música barroca alemanya, però també en èpoques posteriors i en altres països. Un bon exemple d'aquesta expansió el podem trobar en els motets, les misses i fins i tot les simfonies d'Anton Bruckner.

veure sac de gèmecs

La Courante (també anomenada corrente o corranda) era una dansa de la cort sorgida probablement al segle XVI a la cort francesa. El seu ritme ternari està escrit amb preferència en compàs ¾ i ⅜ (per la courante italiana), però també en 3/2 i 6/4 (per la courante francesa), en aquest últim cas els diferents temps representen un ¾, es pot trobar un temps binari o ternari segons el moment de la dansa. Va estar de moda a l'aristocràcia europea, sobretot a Anglaterra i França.

Canvi gradual d'intensitat o dinàmica. De vegades abreujat com cresc, que significa "arribar gradualment a més fort".