Material d'estudi

La tercera dimensió de resistència antifranquista dels anys 60 fou la resistència cultura catalana. Es tractava de grups diversos que engegaren iniciatives culturals perpromoure el català i la cultura catlaana en un moment de repressió. Així, sorgiren moviemnts com ara la Nova Cançó, editorials com Edicions 62 i revistes com Serra d'Or.

Aquesta presa de consciència catalanista tenia molt a veure amb la mateixa evolució del règim. Malgrat la forta ofensiva per a limitar a l'àmbit estrictament privat l'ús de la llengua catalana, ja als anys 40 es van poder celebrar alguns actes públics on es feia servir el català, com ara els festilvals folklòrics de Cantonigrós, o es va autoritzar la continuació d'iniciatives editorials en ctalà de tipus estrictament cultural i que provenien del temps de la República. Però tot això va restar molt minoritari, sovint sota l'ampara de l'església, fins a finals dels anys 50.

Des de 1960, la relativa obertura del règim a la modernitat va permetre reconstituir agrupacions dedicades a la promoció de la cultura catalana, com ara Òmniu Cultura (que apareix en 1961). L'església catòlica va continuar essent una ampara que difonia l'ús del català en àmbits diversos, com a la revista infantil i juvenil Cavall Fort.

Mica en mica, el desenvolupament industrial i el canvi social, units a la pèrdua d'influència de la Falange i els sectors més intransigents, van obrir espais per a l'aparició d'iniciatives privades que publicaven un nombre cada vegada més gran de llibres. El català apareix de nou a la música i el mateix any 1961 es forma un grup de joves cantants i autors conegut com Els Setze Jutges, que va marcar tota una època.

El contingut reivindicatiu de moltes d'aquestes iniciatives va provocar la intervenció de la censura i una nova onada de vigilància i repressió.

Miquel Porter Moix, el primer dels Setze jutges.

Un dels problemes que es plantejava durant els anys 60 va ser l'arribada d'un gran nombre de migrants d'altres territoris. Això suposava un interrogant sobre el futur específic de la cultura catalana, sense institucions pròpies, sense la possibilitat d'ensenyament del català a les escoles i sense suport públic. 

Desprès d'un període inicial de desconcert, i d'un seguit de veus que, inicialment, s'alçaven per rebutjar la inmigració, als inicis dels anys 60 totes les forces polítiques de lòposició establiren un consens entorn de la immigració. Aquells que venien a treballar i a viure a Catalunya devien ser considerats catalans. Aquesta premissa la van impulsar tant des de l'òrbita dels comunistes del PSUC com des del catalanisme catòlic, passant pels socialistes. Els pocs grups que van promoure la segregació dels immigrants o la seva no integració van tenir un ressò limitat. En tot aquest procés de creació d'una unitat civil a Catalunya també hi tingué un paper cabdal el sindicat, aleshores il·legal, Comissions Obreres. A nivell social, es van produir també nombrosos matrimonis mixtes.