Material d'estudi

L'anomenada Espanya "nacional" es sostenia sobre quatre elements que van servir de fonament al poder de Franco:

1. L'exèrcit. L'aixecament militar i la prioritat contínua que es donava a l'esforç de guerra, convertien als militars en la columna vertebral de la nova situació, i la dinàmica victoriosa de la guerra, on els rebels afegien amb regularitat nous territoris a la seva zona, permetia presentar al seu cap com a un "Generalíssim" victoriós. Això era el que facilitava i justificava davant la població l'important paper que tenia l'exèrcit en l'administració civil. 

Sense la condició de cap de l'exèrcit de Franco i el seu carisma militar no es podria entendre el grau d'autoritat que va aconseguir sobre els polítics que li donaven suport i que eren, inicialment, figures més populars i amb més partidaris que ell. 

2. L'església catòlica. Els bisbes varen recolzar l'aixecament de 1936 des del mateix inici de la guerra. Destaca particularment la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol (1937) signada per la gran majoria de bisbes. A la carta es denunciava la persecució religiosa de la zona republicana i un recolzament total i justificatiu de la causa "nacional" a la que donaven la consideració de "Croada" en defensa de la fe, una guerra santa. Els seus efectes varen ser immediats.

El sentiment catòlic es converteix d'aquesta manera en element de cohesió al voltant de Franco. Les classes mitjanes veuen a la guerra una confrontació entre el bé i el mal, destinada a restablir els principis catòlics tradicionals

3. La Falange. Aquest partit polític feixista, molt reduit en nombre de membres abans de la guerra, va conèixer una espectacular expansió durant la mateixa, perquè molts membres, sobre tot joves, dels partits monàrquics s'hi van afegir, i d'altres que no havien participat abans a la política. Fins i tot alguns republicans, atrapats per la situació en la zona "nacional" van veure en el carnet de la Falange una manera d'amagar les seves simpaties anteriors. 

Però va ser sobre tot l'actitud favorable de Franco el que va multiplicar la força i importància del partit. Franco no era falangista per ideologia, però aquesta era la formació més propera als feixismes d'Itàlia i Alemanya, que li permetien guanyar la guerra. A més, la resta de partits del seu bàndol tenien els seus propis candidats per a ser cap de l'estat (els monàrquics carlins o alfonsins) o bé eren massa depenents de l'església catòlica. En canvi, el líder i fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera, va ser afusellat a l'inici de la guerra, i això va permetre a Franco manipular a la seva conveniència als nous caps de la formació. Quan el successor de José Antonio, Manuel Hedilla, va oferir resistència, va ser condemnat a 30 anys de presó. La unificació de les milícies i forces polítiques de la zona franquista (abril de 1937) va ser feta sobre tot en benefici de la Falange.