Material d'estudi

En aquest lliurament hem de conèixer les causes, el context i els fets històrics fonamentals de la guerra civil. Pel què fa a aquesta darrera part, durant els tres anys de la mateixa, hi van passar moltes coses. Hi ha fets polítics i hi han fets militars. Pels que no hem estudiat abans la guerra civil, o no tenim un coneixement previ d’aquests aspectes militars, hi ha alguna manera simple d’entendre com va anar la part bèl·lica del conflicte, que sigui fàcil de recordar i ens ajudi a situar també els fets polítics?

Entrant en matèria, ens podem adonar que la guerra civil va seguir unes etapes bastant clares, que podem relacionar en el temps amb els principals fets polítics:

1936

Quan comença la guerra, el principal interès dels militars rebels és unir les disperses zones que han quedat sota el seu control, ocupar Madrid i tenir la iniciativa estratègica. Com s’aconsegueix això? Seguint la tàctica colonial ja provada d’enviar columnes armades per ocupar les vies de comunicació. Desprès es procedia a ocupar el territori del voltant. Per exemple:

-        Des de Sevilla es van enviar tropes per enllaçar amb les guarnicions de Córdoba o Granada que havien quedat aïllades. Des de Pamplona es van enviar tropes per assegurar el contacte amb les forces de Logronyo i Saragossa, etc.

-        Desprès es van fer ofensives per unir el nord i el sud del territori, per Extremadura, i es va ocupar Guipúscoa (Irún, Sant Sebastià), al País Basc, separant la franja cantàbrica que havia restat fidel a la República de la frontera francesa. Aquestes columnes anaven eliminant tots els partidaris de la República en pobles i ciutats segons arribaven.

Situació militar de la guerra civil desprès del cop d'estat. Juliol de 1936.

En aquest moment, tant els militars sollevats com el govern republicà s’adonen que han d’enfortir-se políticament. Els uns pensen que tenen el triomf a l’abast de la mà i cal saber qui ha de governar Espanya quan prenguin la capital, i els segons són conscients de què cal resistir a tot preu i enfrontar-se a l’exèrcit professional d’una manera molt més organitzada que als primers mesos de guerra. Per això, al setembre, es forma el govern d’unitat de Largo Caballero amb totes les forces antifeixistes, i es dissol a Catalunya el Comitè de Milicies. Tant a Madrid com a Barcelona es formen governs de concentració que inclouen des dels republicans d’esquerra fins els anarquistes. Poc més tard, a l'octubre, la Junta de Defensa formada pels generals que han fet el cop d’estat lliura a Franco el comandament únic de la revolta.

-        Un cop fet això va començar l’ofensiva general sobre Madrid, tant des del nord, atacant per la Serra del Guadarrama, com des del sud. Els dos intents van fracassar davant la resistència de l’exercit republicà i el poble madrileny que li va donar suport.

Pel què fa al bàndol republicà, aquest primer any de guerra s’havien pres també mesures ofensives molt semblants, com les columnes anarquistes catalanes que van sortir cap a l’Aragó per recuperar aquest territori i fer més fàcil l’enllaç amb Madrid, o el desembarcament a Mallorca, una idea estratègica per impedir que els rebels controlessin el Mediterrani. Totes dues iniciatives van fracassar per manca de tropes entrenades i de mitjans bèl·lics per operacions de tant abast.  

1937

A l’inici de l’any els franquistes insisteixen en la seva idea central de prendre Madrid i posar fi ràpidament al conflicte. Són les batalles del Jarama (pel sud) i Guadalajara (pel nord). Quan perden totes dues batalles i comproven que les defenses de Madrid s’han consolidat perfectament, decideixen canviar d’estratègia i reduir el territori republicà poc a poc, en una guerra llarga, que Franco veu amb bons ulls.

Tots els dos bàndols són conscients, doncs,  de què la guerra no es decidirà en pocs mesos, i que cal enfortir l’autoritat i la disciplina dins del propi territori per ser capaços de menar una lluita de llarga durada. No és tampoc casualitat que la batalla de Guadalajara acabi al març i que, a l’abril, Franco decreti la unificació de tots els partits i milícies que donaven suport a la insurrecció i imposi aquesta decisió per la força. Molt poc desprès, al maig, tant a Madrid com a Barcelona, els partidaris de guanyar la guerra i deixar la revolució per més endavant (els republicans, nacionalistes catalans, socialistes i comunistes) s’imposen als anarquistes i comunistes revolucionaris i centralitzen de nou el poder a les mans del govern republicà de Juan Negrín. A Catalunya, això es va fer de manera violent. És el que es coneix com “els fets de maig”.

Un cop aconseguida la unitat política, Franco es centrarà primer en la destrucció del què quedava de territori republicà aïllat al nord de la Península (Biscaia, Cantàbria i Astúries) que anirà atacant en aquest ordre sistemàticament. L’exèrcit republicà, per veure d’aturar aquesta ofensiva llença alguns atacs locals que volen distreure les tropes franquistes en punts febles del front. Són les batalles de Brunete (a Madrid), de Belchite (a Saragossa) i de Terol. Totes elles obtenen un èxit limitat, però no aconsegueixen que Franco retiri tropes del nord i es perd tota la Franja cantàbrica.

Situació militar de la guerra civil a l'octubre de 1937

1938

Franco disposa ara d’un gruix important de tropes, uns 200.000 homes per atacar a qualsevol punt del front republicà. Escollirà el front de Terol, on els republicans s’han desgastat en la lluita durant l’hivern passat, amb unes temperatures extremes, sense haver enfonsat les tropes franquistes. Quan millora la climatologia, Franco llença un atac massiu entre Terol i Castelló, que trenca completament el front republicà i arriba al Mediterrani, separant les forces republicanes del centre de la Península de les de Catalunya. També van entrar a Catalunya i van ocupar la ciutat de Lleida. El seu següent objectiu és València, que fa molts esforços per prendre, però aquí fracassa a les portes de la ciutat, per la desesperada resistència dels republicans.

Situació militar al juliol de 1938

Aquesta resistència permet al que quedava d’exèrcit a Catalunya refer-se i, quan ja ningú s’ho esperava, prendre la ofensiva i atacar pel nord, travessant l’Ebre. Es tractava, un cop més, de sorprendre Franco i aturar l’atac contra el nou objectiu, que aquest cop era València. Ara si que els republicans ho van aconseguir i València es va salvar. Però l’atac a l’Ebre havia estat molt limitat i l’avenç poc profund. Franco hauria pogut perfectament deixar aquestes tropes encallades al sud del riu i atacar Catalunya pel front del Segre. Molt en la seva línia, va preferir allargar la lluita i destruir el que quedava d’exèrcit republicà allà mateix, al lloc on havien atacat, per no reconèixer cap derrota, i per garantir que no hauria de lluitar pràcticament a Catalunya un cop arribat el moment de l’ofensiva final. Per això la batalla de l’Ebre es va allargar durant mesos.

1939

La resta ja va ser només el final. Poc abans de la fi de l’any 1938 Franco ataca Catalunya i l’exèrcit republicà i els governs espanyol i català es retiren disciplinadament cap a la frontera sense resistència realment efectiva perquè ja no hi havia ni tropes experimentades, ni aliments suficients ni recursos militars per poder enfrontar el poderós exèrcit franquista.

Situació militar al març de 1939

Perduda Catalunya, el govern republicà volia resistir encara uns mesos més a la zona central per veure si es podia enllaçar amb un conflicte bèl·lic europeu entre les democràcies occidentals i els feixismes (que va arribar al setembre d’aquell mateix any) o si, com a mínim, es podia organitzar la sortida cap a l’exili de tots els que havien de fugir de Franco, però això no va ser possible pel cop d’estat del coronel Casado y l’enfonsament del front a Madrid. Una setmana més tard, a l’abril, acabava una guerra que va durar gairebé tres anys.