Material d'estudi

Els fets d’octubre van ser la reacció violenta de l’esquerra socialista i de l’esquerra nacionalista catalana al nomenament de tres ministres del partit majoritari de la dreta conservadora, la CEDA, i un del partit agrari. José Maria Gil-Robles, el líder de la CEDA, aliat amb el govern del republicà Alejandro Lerroux, va exigir, per mantenir el suport al govern que donava a les Corts el seu partit, que Lerroux els incorporés al govern de l’estat, una pretensió legítima dins un sistema parlamentari. El nomenament d’aquests ministres va provocar una vaga general convocada pels PSOE, molt intensa, però que va fracassar. La Generalitat de Catalunya, presidida per Lluis Companys, es va afegir a la revolta proclamant la República Catalana dins la República Federal Espanyola. Tot plegat suposava un cop d’estat anticonstitucional i per això el govern de Madrid va donar ordre a l’exèrcit de reprimir l’aixecament.

Quin era el problema? Que la CEDA, que havia participat a les eleccions republicanes tingués tres ministres feia tanta por, que impulsava als republicans del PSOE i de ERC a trencar amb la mateixa constitució republicana?

 Dit així pot semblar una reacció exagerada, i realment constituïa un fet molt greu, però s’ha de tenir ben present el context per entendre com era que aquests grups es sentien sota una amenaça important a la llibertat política republicana.

 - Gil-Robles no era un militar, ni un líder revolucionari feixista; era un catedràtic de Salamanca, catòlic i conservador. Però encara que ell no ho digués personalment, molts dirigents de la CEDA no amagaven les seves simpaties per la dictadura de Primo de Rivera o el feixisme italià, i fins i tot les joventuts de la CEDA rebien el seu líder amb la salutació romana i cridant «Jefe, jefe, jefe>> com feien els feixistes i els nazis.

 - En 1932, un altre catedràtic catòlic de Portugal, el doctor Salazar, havia posat fi a la democràcia, creant l’Estado Novo, feixista, un cop era al govern, sense haver d’encapçalar cap revolta.

 - Aquell mateix any, un altre catòlic conservador, Dollfuss, havia instaurat, també des del govern, una dictadura a Àustria, i havia esclafat, armes a la mà, el poderós moviment socialista de Viena, quan havia intentat mantenir la república democràtica.

- Tot això, sense esmentar que, amb aparences democràtiques, Hitler va arribar al poder l’any abans i, en pocs mesos havia posat fi a totes les llibertats alemanyes i havia empresonat els dirigents dels partits d’oposició.

Amb aquests precedents, no resulta estrany que els socialistes espanyols i altres forces polítiques tinguessin por d’una repetició a Espanya d’aquests fets, i cridessin a defensar la democràcia de l’amenaça feixista. El fet, de tota manera, es que es va produir una situació revolucionària que trencava la constitució i que això seria utilitzat més endavant per la dreta com a justificació de la seva manca de respecte a la constitució republicana.

Per quina raó la Generalitat es va involucrar en aquests fets? També per por al feixisme?

La veritat es que mai s’han aclarit del tot les raons que van impulsar al president Companys a afegir-se a la vaga general dels socialistes i a trencar la Constitució espanyola proclamant la República Catalana, però es poden suposar.

D’una banda hi havia la por al feixisme, i l’enfrontament continuat amb l’executiu de Lerroux per la suspensió de lleis aprovades al Parlament de Catalunya, però també hi havia raons internes. Des de la mort de Francesc Macià, el president Companys controlava amb moltes dificultats ERC. El sector clarament separatista, els seguidors d’Estat Català, l’acusaven de no ser independentista. Certament, Companys sempre havia estat vinculat als sectors més esquerrans i més preocupats per la qüestió social, dins del catalanisme. Segurament, per poder tenir el control de tots els sectors del partit, va optar per proclamar la República Catalana i anar a la presó, abans que haver de col·laborar amb la política antiautonomista de la CEDA. També és veritat que el govern podia haver simplement dimitit, però va preferir encapçalar la resistència. Companys era ben conscient de què aquella proclamació no tenia cap futur, però sabia que, un cop havia anat una mica més enllà que el mateix Macià, ningú el podria acusar mai de no ser prou sobiranista. La revolta del Govern no va arrossegar la població. Només una part dels sectors més militants d’Esquerra van sortir al carrer i la resta de forces polítiques, o no tenien prou força –com ara els socialistes- o no van voler col·laborar –els anarquistes-.

Amb tot, el preu pagat per aquesta decisió va ser molt alt. Hi va haver morts, 3.400 detinguts, la suspensió l’Estatut d’Autonomia i va intervenir l’Ajuntament de Barcelona, i la condemna a 30 anys de presó dels membres del govern per atemptar contra la Constitució.

Un fet que cal remarcar es que Companys va desconèixer la constitució republicana de 1931 en proclamar la República Catalana, però ho va fer com estat d’una república federal espanyola, i va convidar al govern d’aquesta (inexistent república federal) a tenir la seva seu a Barcelona. No es tracta, per tant, d’un intent polític pròpiament separatista, sinó de provocar un canvi de règim a tota Espanya, tal com demanaven també els socialistes.

I fora de Catalunya?

La convocatòria va ser seguida de manera molt desigual. Els anarquistes no van recolzar la crida revolucionària i bona part dels treballadors i la pagesia van restar al marge. Amb tot, els enfrontaments van ser intensos. La vaga general va durar una setmana a Madrid, el País Basc, part d’Aragon, Murcia, i localitats disperses d’Aragó, el País Valencia, Andalusia i altres parts.

La situació més crítica per al govern es va donar a Astúries, on els sindicats de diferents ideologies van constituir una Unió de Germans Proletaris que va proclamar una república revolucionaria. Fins i tot van aconseguir el domini de bona part dels principals centres urbans i les conques mineres. Va ser necessari portar forces militars professionals del Marroc per iniciar una reducció sistemàtica de l’aixecament. Aquí el preu va ser molt més alt: 1.335 morts (dels quals 1.051 eren revolucionaris), més de 3.000 ferits i una persecució policial ferotge, que va incloure tortures i afusellaments sense judici, com a resposta a les violències, reals, però molt més petites en nombre, comeses pels revolucionaris.

A tot el territori espanyol es van detenir més de 30.000 persones.

Com es que els anarquistes no van recolzar aquesta convocatòria de vaga general? Per un cop que els socialistes es tornaven revolucionaris, no els havien de seguir? No tenien por del feixisme?

Si, però cal no oblidar-se que, quan els socialistes havien col·laborat al govern de la República durant els anys immediatament anteriors (1931 a 1933), havien reprimit amb duresa els intents d’aixecament revolucionari anarquista. També el govern d’Esquerra Republicana els havia perseguit amb sanya i s’havia arribat a torturar als detinguts anarquistes. Als ulls de la CNT i la FAI uns i altres no es diferenciaven gaire del govern de Lerroux i la CEDA.

Per saber-ne més:

1. Àudio: Els fets d'Octubre  8 mn 

2. Vídeo: Els fets d'Octubre  11 mn