Material d'estudi

En el moment en què es produeix el cop d’estat també a França ha arribat al poder un govern d’esquerres, del Front Popular, dirigit pel socialista León Blum. A França la lluita entre les esquerres (una part de les quals eren també partits revolucionaris) i les dretes (una part de les quals també s’acostaven al fexisme) era gairebé tan aferrisada com a Espanya, amb la crucial diferència de què no hi va haver intents de cop d’estat de l’exèrcit, majoritàriament republicà.

Aquest govern del Front Popular havia de sentir una natural simpatía envers el Front Popular espanyol. I la veritat es que Leon Blum, personalment, era partidari d’un suport decidit a la República, però no va poder implementar aquesta política per diferents raons.

Dins el govern de França, els socialistes havien d’actuar en coal·lició amb els republicans radicals. Malgrat el seu nom, aquests radicals feia temps que s’havien tornat molt conservadors (recordeu que a Espanya havia passat quelcom semblant amb en Lerroux, el republicà radical, però cada cop més a la dreta, del que ja hem parlat al I i II blocs de l’assignatura). Els radicals francesos es van oposar sempre que van poder a donar un suport incondicional al Front Popular espanyol, per por a la revolució d’esquerres.

Leon Blum, cap del govern de França, i Anthony Eden, ministre de la Gran Bretanya, s'entrevisten en 1936. Font: Wikipèdia.

Però el bloqueig principal va venir de l’exterior. El govern britànic de Chamberlain, molt conservador, no sentia cap simpatia des del principi per la República espanyola. La seva preocupació principal era que Alemanya no trobés cap raó per iniciar una nova guerra europea. Els anglesos havien perdut gairebé tota una generació de joves a la primer guerra mundial, i es sentien culpables de no haver sigut prou generosos amb l'Alemanya derrotada a la pau de Versalles de 1919. Per això, ara, la seva màxima obsessió era no haver de passar de nou per un conflicte on no se sentien prou forts per mantenir-se com a primera potència. Els anglesos també consideraven fora de tota discussió que els participessin en una crisi europea al costat dels soviètics (que encara no havien intervingut) i menys en defensa d'una república d'esquerres.

Sense el suport britànic, una guerra amb Alemanya era un risc massa gran per a França, que no disposava ni de tant població, ni d'una indústria tan desenvolupada como l'alemanya. Els mateixos polítics de França ja tenien por d' enfrontar-se alhora a una crisi amb Alemanya i a la pressió de la dreta i ultradretes franceses.

Per tot això, Blum va haver d'improvisar una política diferent, mirant d'apaivagar les creixents tensions internacionals. Va impulsar, juntament amb els anglesos la creació d'un Comité Internacional encarregat de supervisar una política que ofegués la guerra a Espanya sota la idea de no proporcionar ajut a cap dels dos bàndols combatents, la qual cosa ja era greu, perquè situava al govern legítim de la república pràcticament al mateix nivell que el grup de militars sublevats.

En canvi, les dues potències feixistes van ajudar, de manera decidida i decisiva, als colpistes des del primer moment. Hitler, no només va enviar el que l'havia demanat Franco, sinó que va duplicar les quantitats sol·licitades. Mussolini ja havia aportat diners i altres mitjans a la conspiració prèvia al cop, i el seu compromís amb la victòria franquista va ser total, perquè aspirava a dirigir la política exterior espanyola un cop acabat el conflicte. Fins i tot hi va haver una competència entre els dos dictadors feixistes, per impedir que Franco caigués sota la dependència de l'altre.

A la Unión Soviètica, Stalin s'inclinava al principi més aviat per la neutralitat, però altres membres del partit comunista volien un ajut als revolucionaris espanyols, però parcial i amb compensacions polítiques i econòmiques. A l'agost, Rússia ja s'havia decidit per donar suport a la República, però estaven més preocupats per una aliança amb França que amb Espanya.

Per tot això, finalment, Berlin, Roma, Lisboa i Moscou van donar el vist-i-plau a la creació del Comitè de No-Intervenció. Els estat feixistes (Alemanya, Itàlia i Portugal) volien aparentar que es mantenien neutrals quan no era veritat, i els soviètics no volien distanciar-se dels francesos. Los Estats Units, que tenien partidaris dels dos bàndols dins del govern, van acceptar la idea de la no-intervenció, però no van voler involucrar-se en els problemes europeus i no van formar part del Comité. La major part d'estats europeus es van afegir a la posició francesa i van bloquejar els enviaments d'armes i altres elements estratègis a Espanya

L'únic estat important que va donar des del principi un suport incondicional a la República va ser Mèxic, però era massa lluny i el que podia oferir era poc, tret d'armes lleugeres i facilitats per al transport.

El Comité de No-intervenció va funcionar des de l'estiu de 1936,però, efectivament, va ser una farsa. No hi havia previsió de sancions per aquells que incomplissin els acords, ni cap idea de qui havia d'imposar el respecte de tots al pacte signat. Alemanya i Itàlia trencaven obertament el que havien promés i, en canvi, es permetien vigilar mab les seves flotes les costes republicanes en nom del Comitè, impedint els subministraments a la República. En canvi, Anglaterra i França si que respectaven els pactes,i negaven el pas fins i tot a les armes que la República havia adquirit legalment en altres estats.

Itàlia va aportar uns 70.000 homes, perfectament equipats i enquadrats, i molt de material, a més d'armes, municions, avions, instructors, mapes, sistemes de comunicació, suport als agents franquistes a l'estranger i control marítim de les costes republicanes. Alemanya va portar menys homes però amb un equipament tecnológicament avançat, com va ser el de la famosa Legió Condor, amb un centenar d'avions, amb els seus pilots, comandaments i suport mecànic. Només aquesta unitat va portar 5.000 alemanys a la guerra espanyola i potser hi van arribar fins a 15.000 alemanys en total. Sobre tot, van ser decisius els crèdits que van permetre a Franco fer-se amb carbó, petroli, armes i altres equipaments vitals i que Espanya va estar pagant fins molt desprès de la Segona Guerra Mundial.

El bàndol republicà va gaudir d'un suport material i humà inferior i, sobre tot, pagat de manera immediata i efectiva amb les reserves d'or i divises del Banc d'Espanya.

L'ajuda més decidida va arribar dels voluntaris antifeixistes vinguts de tot el món que es van organitzar a les milícies dels diferents partits, sobre tot a les anomenades Brigades Internacionals que controlava el Partit Comunista. Però aquests voluntaris, molts d'ells amb poca formació militar, arribaven sense armes ni recursos econòmics, que els havia de proporcionar el govern de la República. En total, les BBII van aplegar uns 60.000 homes al llarg de tota la guerra.

No es coneix en detall quin va ser el nombre de persones arribades de la Unió Soviètica, com a tècnics militars o consellers polítics, però poden ser entre 2000 i 6000 persones, amb uns 760 tancs, més de 1.500 peces d'artillería i uns 1000 avions.