Notació musical
El llenguatge musical és el conjunt de signes sonors i escrits que permeten la comunicació a través de la música. El llenguatge musical és per a la música allò que la gramàtica i el vocabulari són per a una llengua. Si bé ja en el segle XVII hi ha exemples de com la forma musical a vegades s'organitza prenent com a base patrons manllevats de la retòrica, la metàfora de prendre la música com un llenguatge i d'analitzar-la basant-se en elements com la frase o els efectes de «pregunta - resposta» prenen força sobretot a partir del segle XVIII. Més tard, l'expressió llenguatge musical agafa especial volada a França (langage musical).
La metàfora de la música com a llenguatge inclou perfectament elements de la comunicació -inherent al llenguatge- com són la font, l'emissor, el receptor, el missatge, etc. però esdevé més problemàtica en fer-n'hi encaixar altres com la funció, el referent o el significat.
Entre els elements que intervenen en l'articulació d'un discurs musical que pugui ser entès pel receptor i que es consideren part del llenguatge musical s'hi inclouen el ritme, la mètrica, la melodia, la tonalitat, l'harmonia, el contrapunt i la forma musical, algunes d'elles de forma més central que altres. No s'hi acostumen a incloure, en canvi, elements com la instrumentació.
A voltes, el concepte de llenguatge musical, emprat en aquesta segona accepció, es veu dràsticament i alarmantment reduït a elements de notació musical, com si allò que fes de la música un llenguatge fossin són els elements gràfics
4. El pentagrama
El pentagrama és una pauta formada per cinc línies horitzontals, paral·leles equidistants entre si, sobre les quals s'escriuen els signes que serveixen per a escriure la música occidental. Les distàncies compreses entre les línies són els espais. Les línies i espais es compten de baix a dalt. La posició de les notes a les línies o els espais, indica l'altura relativa de cada un dels sons que componen la línia melòdica.
Les cinc línies i els quatre espais d'un pentagrama no són suficients per a abastar totes les notes possibles. Quan una línia de sons depassa aquests límits s'afegeixen petites línies per sobre i per sota de les del pentagrama anomenades línies addicionals inferiors i superiors, on es col·loquen les notes que no tenen cabuda dins del pentagrama.
Dintre del pentagrama i també per sobre i per sota s'escriuen els diferents signes musicals. Els principals són:
- Notes i silencis
- Claus
- Alteracions
A part de les notes, al pentagrama s'ubica la clau, que fixa l'altura del so i per tant, el nom dels sons a executar; l'armadura, que indica la tonalitat de l'obra o fragment, i el compàs, que indica el valor de la pulsació i la mètrica. Fora del pentagrama, per sobre o per sota s'hi afegeixen altres símbols i paraules per a indicar el caràcter de la música (afectuós, marcial...), la dinàmica (fort, fluix, creixent...) i l'articulació, entre d'altres.
A l'exemple de dalt, la clau usada és la de sol, que indica que la nota centrada a la segona línia (contant de baix a dalt) correspon al sol3 (quatre tecles a la dreta del do central del piano). No hi ha accidents, de manera que es tracta de la tonalitat de do major. La primera i l'última nota d'aquest exemple és el do3, que en la clau de sol s'escriu a la primera línia addicional inferior.