Notació musical
El llenguatge musical és el conjunt de signes sonors i escrits que permeten la comunicació a través de la música. El llenguatge musical és per a la música allò que la gramàtica i el vocabulari són per a una llengua. Si bé ja en el segle XVII hi ha exemples de com la forma musical a vegades s'organitza prenent com a base patrons manllevats de la retòrica, la metàfora de prendre la música com un llenguatge i d'analitzar-la basant-se en elements com la frase o els efectes de «pregunta - resposta» prenen força sobretot a partir del segle XVIII. Més tard, l'expressió llenguatge musical agafa especial volada a França (langage musical).
La metàfora de la música com a llenguatge inclou perfectament elements de la comunicació -inherent al llenguatge- com són la font, l'emissor, el receptor, el missatge, etc. però esdevé més problemàtica en fer-n'hi encaixar altres com la funció, el referent o el significat.
Entre els elements que intervenen en l'articulació d'un discurs musical que pugui ser entès pel receptor i que es consideren part del llenguatge musical s'hi inclouen el ritme, la mètrica, la melodia, la tonalitat, l'harmonia, el contrapunt i la forma musical, algunes d'elles de forma més central que altres. No s'hi acostumen a incloure, en canvi, elements com la instrumentació.
A voltes, el concepte de llenguatge musical, emprat en aquesta segona accepció, es veu dràsticament i alarmantment reduït a elements de notació musical, com si allò que fes de la música un llenguatge fossin són els elements gràfics
4. El pentagrama
4.3. Expressió
Certs símbols i textos indiquen al músic la forma d'executar la partitura, incloent les variacions de volum (dinàmica) i temps (cinètica), així com la manera correcta d'articular les notes i separar-les en frases (articulació i accentuació).
Dinàmica musical
La intensitat de les notes pot variar al llarg d'una música. Això s'anomena dinàmica. La intensitat s'indica en forma de sigles que indiquen expressions en italià sota el pentagrama:
- pp o pianissimo. La intensitat és molt fluixa.
- p o piano. El so és fluix.
- mp o mezzo piano. La intensitat és moderada, no tan fluixa com en el piano.
- mf o mezzo forte. La intensitat és moderadament forta.
- f o forte. La intensitat és forta.
- ff o fortissimo. La intensitat és molt forta.
Cinètica musical
La cinètica musical (del grec kine, "moviment") defineix la velocitat d'execució d'una composició. Aquesta velocitat s'anomena tempo i indica la durada de la unitat de temps. El tempo s'indica a l'inici de la música o d'un moviment amb termes en italià referits a la velocitat (andante, allegro). Sovint s'afegeixen altres paraules (con fuoco, moderato) que donen detalls sobre el caràcter, el sentiment o altres expressions que orienten sobre com ha de ser interpretada la peça. L'agògica designa les lleugeres modificacions de ritme o de tempo en la interpretació d'un fragment musical.
Els principals termes de tempo són:
- Grave - És el tempo més lent de tots
- Largo - Molt lent, però no tant com en el Grave
- Larghetto - Una mica menys lent que el Largo
- Adagio - Moderadament lent
- Andante - Moderat, ni ràpid ni lent
- Andantino - Semblant a l'andante, però una mica més accelerat
- Allegretto - Moderadament ràpid
- Allegro - Tempo veloç i lleuger
- Vivace - Una mica més accelerat que l'allegro
- Presto - Tempo molt ràpid
- Prestissimo - És el tempo més ràpid de tots
Alguns exemples de combinacions de tempo i més detalls expressius:
- Allegro moderato - Moderadament ràpid.
- Presto con fuoco - Extremadament ràpid i amb expressió intensa.
- Andante cantabile - Velocitat moderada i entonant les notes com en una cançó.
- Adagio melancolico - Lent i malenconiós
Altres indicacions informen de variacions en el tempo:
- Rallentando. Indica que l'execució ha de ser gradualment més lenta.
- Accelerando. Indica que l'execució ha de ser cada vegada més ràpida.
- A tempo o Tempo primo. Torna al tempo original.
- Tempo rubato. Indica que el músic pot executar amb petites variacions del tempo segons el seu propi criteri.