Notació musical
El llenguatge musical és el conjunt de signes sonors i escrits que permeten la comunicació a través de la música. El llenguatge musical és per a la música allò que la gramàtica i el vocabulari són per a una llengua. Si bé ja en el segle XVII hi ha exemples de com la forma musical a vegades s'organitza prenent com a base patrons manllevats de la retòrica, la metàfora de prendre la música com un llenguatge i d'analitzar-la basant-se en elements com la frase o els efectes de «pregunta - resposta» prenen força sobretot a partir del segle XVIII. Més tard, l'expressió llenguatge musical agafa especial volada a França (langage musical).
La metàfora de la música com a llenguatge inclou perfectament elements de la comunicació -inherent al llenguatge- com són la font, l'emissor, el receptor, el missatge, etc. però esdevé més problemàtica en fer-n'hi encaixar altres com la funció, el referent o el significat.
Entre els elements que intervenen en l'articulació d'un discurs musical que pugui ser entès pel receptor i que es consideren part del llenguatge musical s'hi inclouen el ritme, la mètrica, la melodia, la tonalitat, l'harmonia, el contrapunt i la forma musical, algunes d'elles de forma més central que altres. No s'hi acostumen a incloure, en canvi, elements com la instrumentació.
A voltes, el concepte de llenguatge musical, emprat en aquesta segona accepció, es veu dràsticament i alarmantment reduït a elements de notació musical, com si allò que fes de la música un llenguatge fossin són els elements gràfics
4. El pentagrama
4.2. Altura
Claus
Les claus indiquen una nota de referència amb relació a alguna línia i serveixen per adequar l'altura de la notació a l'instrument; és la clau la que defineix quina nota ocuparà cada línia o espai en el pentagrama.
Per exemple, les veus greus usen generalment la clau de Fa i les més agudes usen la clau de Sol. Se sol dir que la clau de Fa comença on acaba la clau de Sol.
L'altura de cada nota es representa per la seva posició en la pauta amb referència a la nota definida per la clau utilitzada, com es mostra a continuació:
Alteracions
Les principals alteracions de les notes són el sostingut (#), el bemoll (
), el doble sostingut (x) i el doble bemoll (
). Es representen sempre abans del símbol de la nota, l'altura de la
qual serà modificada, i després del nom de les notes, xifres i
tonalitats.
- El sostingut eleva la nota "mig to" amunt en l'escala.
- El doble sostingut eleva el so "un to" amunt.
- El bemoll fa descendir la nota "mig to" cap abaix.
- El doble bemoll fa descendir la nota "un to" cap abaix.
Per exemple, es pot dir que un "fa sostingut" (fa#) és la mateixa nota que un "sol bemoll" (sol
) encara que a causa de les característiques de cada instrument, el
timbre pot variar. Per exemple, en el cas de la guitarra, una nota do
tocada a la segona corda (si), en la primera posició, és equivalent a un
do tocat en la tercera corda (sol) en la cinquena posició, encara que
el timbre sigui diferent perquè cada corda és diferent.
