Notació musical
El llenguatge musical és el conjunt de signes sonors i escrits que permeten la comunicació a través de la música. El llenguatge musical és per a la música allò que la gramàtica i el vocabulari són per a una llengua. Si bé ja en el segle XVII hi ha exemples de com la forma musical a vegades s'organitza prenent com a base patrons manllevats de la retòrica, la metàfora de prendre la música com un llenguatge i d'analitzar-la basant-se en elements com la frase o els efectes de «pregunta - resposta» prenen força sobretot a partir del segle XVIII. Més tard, l'expressió llenguatge musical agafa especial volada a França (langage musical).
La metàfora de la música com a llenguatge inclou perfectament elements de la comunicació -inherent al llenguatge- com són la font, l'emissor, el receptor, el missatge, etc. però esdevé més problemàtica en fer-n'hi encaixar altres com la funció, el referent o el significat.
Entre els elements que intervenen en l'articulació d'un discurs musical que pugui ser entès pel receptor i que es consideren part del llenguatge musical s'hi inclouen el ritme, la mètrica, la melodia, la tonalitat, l'harmonia, el contrapunt i la forma musical, algunes d'elles de forma més central que altres. No s'hi acostumen a incloure, en canvi, elements com la instrumentació.
A voltes, el concepte de llenguatge musical, emprat en aquesta segona accepció, es veu dràsticament i alarmantment reduït a elements de notació musical, com si allò que fes de la música un llenguatge fossin són els elements gràfics
4. El pentagrama
4.1. Durada
Figures rítmiques
Els valors o figures rítmiques són símbols que representen la durada de les notes musicals. En el següent gràfic es mostren les figures musicals per ordre decreixent de durada: rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa, garrapatea i semigarrapatea.
Antigament existia també la breu, que durava el doble de la semibreu (rodona), la llarga que era el doble de la breu, i la màxima el doble de la llarga; aquestes figures ja no s'usen en la notació actual.
Cada figura té la meitat de la durada de l'anterior. Si volem representar una nota d'un temps i mig s'usa un punt i així, per exemple, el temps d'una negra amb punt és el d'una negra més una corxera de durada.
La durada real d'una nota, mesurada en segons, depèn de la fórmula que indica el compàs i el tempo. Això significa que les figures rítmiques indiquen relacions de durades entre elles i que la durada exacta és definida per la figura i pel tempo indicat a la partitura o escollit per l'intèrpret.
La pausa representa durades de silenci, això és, el temps en què no es produeix cap so. Existeixen tantes grafies de pauses com figures rítmiques existents i cada pausa dura el mateix temps relatiu que la seva nota corresponent.
Mètrica
La mètrica organitza la durada de la música i ens indica quantes unitats de temps han d'existir en cada compàs. En la partitura els compassos estan delimitats per línies verticals o barres de compàs que van des de la primera fins a la cinquena línia, i determinen l'estructura rítmica de la música.
El compàs està directament associat a determinats estils de música i, així, un vals té sempre el ritme ternari (3/4) i en el rock o el jazz s'usa habitualment el compàs quaternari (4/4).
En la fracció en què es concreta un compàs, el denominador indica en quantes parts s'ha de dividir una determinada durada musical per obtenir una unitat de temps; en la notació actual la rodona és el valor més gran i per això totes les durades tenen com a referència aquesta figura rítmica. El numerador defineix quantes unitats de temps té el compàs.
En el següent exemple s'observa un compàs de 4/4, és a dir, que la unitat de temps té una durada d'1/4 de rodona i el compàs té 4 unitats de temps. En aquest cas, una rodona ocuparia tot el compàs.