Notació musical

Els sistemes de notació musical existeixen des de fa milers d'anys. S'han trobat proves arqueològiques d'escriptura musical a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia, cap al segle III aC.

Antiga Grècia

En la Grècia Antiga utilitzaven un sistema de símbols i lletres que els servien per representar les notes sobre el text d'una cançó. Alguns dels exemples més antics que hi ha són:

• L'epitafi de Seikilos, trobat en una tomba a Turquia.
• Els tres himnes de Mesomedes de Creta existents en manuscrit.
• Els himnes dèlfics, que estan datats cap al segle II.

Els grecs tenien almenys quatre sistemes derivats de les lletres de l'alfabet. El coneixement d'aquest tipus de notació es va perdre, com gran part de la cultura grega, després de la invasió romana.

Els neumes

El sistema modern té els seus orígens en els neumes o pneumes, que en llatí significa "corbat". Aquests símbols representaven les notes musicals en les peces vocals del cant gregorià ja cap al segle VIII.

Inicialment els neumes, traços que representaven intervals i signes d'expressió, estaven posats sobre les síl·labes del text i servien com a orientació als qui ja coneixien la música, per poder cantar la peça; els que no la coneixien no podien cantar-la, ja que aquests signes no donaven la informació precisa sobre l'altura i durada de les notes. La notació en la qual els neumes es situen sense cap ratlla de referència s'anomena in campo aperto o bé adiastemàtica.

Línies de referència

El pas següent, que va fer possible una lectura més precisa de la música, va ser col·locar els neumes a altures variables i proporcionals, tenint com a referència una línia horitzontal que habitualment era de color vermell i representava la nota fa.

La lenta suma d'altres línies -la segona fou la de do, normalment en groc, que permetia situar, si més no aproximadament, també les notes sol, la i si- va fer que el sistema evolucionés fins a arribar a una pauta de quatre línies. La utilització d'una clau o una altra (do i fa) i la seva col·locació en una o altra de les línies permetia representar en aquesta pauta altures diverses.

Posteriorment, amb l'aparició de la música a ritme fix -és a dir, que ja no era a ritme lliure, com el cant pla- va aparèixer la necessitat de representar les durades de les notes amb un sistema de proporcionalitats, bàsicament binari i ternari. Al llarg dels darrers segles de l'Edat Mitjana i el Renaixement es van succeir diversos sistemes -cada un evolució de l'anterior- que van desembocar en l'actual.

Guido d'Arezzo

Gran part del desenvolupament de la notació musical deriva del treball del monjo benedictí Guido d'Arezzo (c. 992- c. 1050). Entre les seves contribucions hi ha el desenvolupament de la notació absoluta de l'altura del so, en la qual cada nota ocupa una posició en la pauta de línies d'acord amb la nota desitjada. A més d'això, va desenvolupar la solmització o sistema de lectura musical que permetia cantar els noms de les notes.

Guido d'Arezzo va definir els noms pels quals coneixem actualment les notes: do (originalment ut), re, mi, fa, sol i la. Els noms estaven trets de les síl·labes inicials d'un himne a Sant Joan Baptista: Ut queant Laxis. El nom de la nota "si" es va afegir molt posteriorment.

En aquesta època el sistema tonal ja estava desenvolupat i el sistema de notació amb pautes de cinc línies o pentagrama es va convertir en el patró per a tota la música occidental, mantenint-se així fins al dia d'avui.

Evolució dels neumes

Inicialment, els neumes indicaven, de manera aproximada, el moviment ascendent o descendent de la melodia, un ornament o una particularitat de l'execució. Tenien diferents formes i es col·locaven a sobre dels textos litúrgics per recordar als cantors els moviments melòdics del cant. Aquesta forma d'anotació -denominada in campo aperto o notació adiastemàtica va ser substituïda, a mesura que s'hi van anar afegint les línies horitzontals de referència de l'altura dels sons que acabarien constituint l'actual pentagrama, pel sistema de notació diastemàtica. Posteriorment, l'escriptura d'alguns dels neumes es transformaria en l'escriptura de les notes musicals.

Aquesta va ser la forma pròpia i més específica d'anotar per escrit les melodies del cant gregorià i dels altres cants litúrgics medievals de l'església cristiana.

Aquests neumes prenien formes diferents -lleugerament o sensiblement diferents segons els casos- en funció de les diferents cal·ligrafies emprades en diverses zones d'Europa. Hi va haver una notació neumàtica específicament catalana.

Contràriament a l'època moderna, l'element de base pel cant gregorià (bé sigui per la seva anàlisi o la seva interpretació) no és la nota musical, sinó, el neuma. Els neumes descriuen petites fórmules melòdiques aplicades a una síl·laba. Cada tipus de neuma correspon a una figura melòdica i sobretot a un ritme propi.

Neumes que representen una sola nota

    Punctum ("punt")
    Virga
    Bivirga (repetició de dos neumes). Segons alguns autors el segon neuma representa una nota més llarga que el primer, d'altres, una repetició.
    Punctum inclinatum

Neumes que representen dues notes

    Podatus o Pes (dues notes ascendents)
    Clivis o Flexa (dues notes descendents)
    Epiphonus
    Cephalicus

Neumes que representen tres notes

    Scandicus (tres notes ascendents)
    Climacus (tres notes descendents)
    Torculus (moviment ascendent-moviment descendent)
    Porrectus (moviment descendent-moviment ascendent)