Compendi de morfologia i sintaxi llatina

Quan traduïm una oració d'infinitiu per una oració completiva introduïda per la conjunció que, cal anar en compte amb el temps verbal de la completiva. Aquest variarà depenent del temps en què estigui l'infinitiu llatí que traduïm:

• L'infinitiu present expressa una acció contemporània a la del verb principal.
• L'infinitiu perfet expressa una acció anterior a la del verb principal.
• L'infinitiu futur expressa una acció posterior a la del verb principal (a més, amb un matís d'immediatesa, denota que l'acció està a punt de fer-se).

Les correlacions dels temps, doncs, seran molt nombroses. De tota manera, si es té present la relació de simultània, anterioritat o posterioritat del verb subordinat en relació al verb principal, difícilment ens equivocarem: la nostra competència com a parlants del català ens farà triar la forma idònia.

Il·lustrem l'explicació amb exemples. Fixa't en aquesta oració:

Pompeius    dicit      Caesarem    uenire
       Nom sg           3 sg pres ind                 Ac sg                 inf pres act
        (Subj)                     (V)                           (Subj)                        (V)
                                                              ----------------------------------------------
                                                             or. sub. subst, d'inf. no concertat (CD)

(Traducció: «Pompeu diu que Cèsar ve»)

Es tracta d'una oració composta constituïda per una oració principal (que té un subjecte i un verb personal) i una oració d'infinitiu no concertat (formada per un infinitiu i el seu subjecte en acusatiu).

A partir d'aquesta simple estructura, fem diverses variacions en el temps tant del verb principal com de l'infinitiu.

I. Verb principal en present (dicit):
(1) a. Pompeius dicit Caesarem uenire (= infinitiu present).
     b. Pompeius dicit Caesarem uenisse (=infinitiu perfet).
     c. Pompeius dicit Caesarem uenturum esse (= infinitiu futur).

Les respectives traduccions són:
(1) a. Pompeu diu que Cèsar ve (en present, acció simultània al present diu).
     b. Pompeu diu que Cèsar va venir (en passat, acció anterior al present diu).
     c. Pompeu diu que Cèsar vindrà / està venint (acció posterior al present diu).

II. En canvi, si el verb està en passat (dixit = va dir), els temps de la subordinada hauran de variar, per mantenir la pertinent relació de simultaneïtat, anterioritat o posterioritat.

(2) a. Pompeius dixit Caesarem uenire (= infinitiu present).
     b. Pompeius dixit Caesarem uenisse (=infinitiu perfet).
     c. Pompeius dixit Caesarem uenturum esse (= infinitiu futur).

Les respectives traduccions són:
(2) a. Pompeu va dir que Cèsar venia (en imperfet, acció simultània al passat va dir).
     b. Pompeu va dir que Cèsar havia vingut (en plusquamperfet, acció anterior al passat va dir).
     c. Pompeu va dir que Cèsar vindria / anava a venir (acció posterior al passat va dir).