Anterior
Següent

13. INFINITIU

13.3. Usos nominals de l'infinitiu

En aquest capítol estudiarem els usos nominals de l'infinitiu, és a dir, quan l'infinitiu és usat com un nom sense més: no duu cap complement propi i, per tant, no constitueix una oració d'infinitiu. 


1. Concordança. A efectes sintàctics, l'infinitiu equival a un substantiu neutre singular en cas nominatiu/acusatiu. Això implica que si ha de dur un adjectiu que concerti en ell, aquells adjectiu s'haurà de ser un neutre singular en cas nominatiu/acusatiu.

Errare   humanum    est
inf pres act      Nom sg (neutre)     3 sg pres
    (Subj)                    (Atr)                  (V)

Traducció: "Equivocar-se és humà (= propi dels humans)".

L'adjectiu humanum és nominatiu singular neutre perquè concerta amb errare (com tot atribut concerta amb el seu subjecte).


2. Funcions sintàctiques.  l'infinitiu farà les funcions pròpies del nom quan va en nominatiu (subjecte o atribut) o en acusatiu sense preposició (complement directe):

  • Subjecte [1]: 

Discere   utile   est

         inf pres act      Nom sg    3 sg pres

              (Subj)           (Atr)           (V)


Traducció: "Aprendre és útil".



  • Complement directe:

Omnes  uiuere  uolumus

 Nom pl          inf pres act    1 pl pres ind

  (Subj)                  (CD)              (V)


Traducció: "Tots volem viure".



  • Atribut:

Viuere   militare    est

inf pres act      inf pres act       3 sg pres

   (Subj)               (Atr)                 (V)

Traducció: "Viure és fer de soldat".



Fixa't que en tots els casos s'ha traduït l'infinitiu llatí per un infinitiu català.



NOTA:

[1] Normalment del verb copulatiu o d'expressions impersonals com ara opportet ('convé'), licet (és permès o lícit'), interest ('interessa'), turpe est ('és vergonyós'), etc.

Anterior
Següent