La poesia del segle XX. Les avantguardes

En les dues primeres dècades del segle predomina la poesia que ha evolucionat des del simbolisme per a convertir-se en poesia pura. És una poesia hermètica que fa del llenguatge un mitjà que proporciona sensacions i que acosta la poesia a la música.

Els autors d'aquesta poesia postsimbolista (o neosimbolista) també plantegen qüestions metafísiques i transcendentals, i ho fan amb rigor i un llenguatge complex i depurat. Hi ha grans poetes que han marcat la lírica posterior. Amb tot, són força diferents entre sí. Alguns grans poetes que poden ser considerats postsimbolistes, com també se'ls anomena, són T.S. Eliot (1888 - 1965), W.B. Yeats (1865 – 1939), Ezra Pound (1885 – 1972), que escriuen en anglès, Rainer Maria Rilke (1875 – 1926), que ho fa en alemany, Paul Valéry (1871-1945) en francès, G. Ungaretti (1888 - 1970) en italià, o Fernando Pessoa (1888 - 1935) en portuguès.

T. S. Eliot

L'obra de T. S. Eliot és una de les més immenses i hipnòtiques de la literatura universal. Fou autor de dos grans poemes del segle XX: The Waste Land (La terra gastada) i Els quatre quartets. Eliot encarna la figura del poeta conscient, culte i antirromàntic (ni aventurer, ni bohemi) del segle XX. Va néixer a St. Louis, Missouri, el 1888, al si d'una família benestant de Nova Anglaterra, regió dels Estats Units on es desenvolupà en aquella època la més gran literatura americana. Era el menor de molts germans i la seva família era molt religiosa; de fet, el seu avi havia fundat una esglèsia presbiteriana. Rebé una educació molt estricta i estudià filosofia i humanitats a la universitat. Després d'acabar la carrera a Harvard, se n'anà a Oxford on s'instruí en grec i filologia clàssica, i a Hamburg, ciutat on es trobava quan esclatà la Primera Guerra Mundial. Aquest fet l'obliga a anar-se'n a Londres. S'hi instal·là, tot renunciant a la seva vida acadèmica a Harvard, i intentà viure de la poesia. El seu matrimoni amb Vivienne Haigh-Wood, escriptora de qui Eliot s'enamorà profundament, fou desgraciat i li causà profundes ferides que van tardar molt a curar-se.

No va poder viure de la poesia, però va assolir un prestigi immediat entre la crítica. Ezra Pound i ell van revolucionar el panorama literari del moment a través de la revista Criterion. El seu primer llibre, publicat el 1917, és esplèndid i deutor del simbolisme. Es tracta del poema Prufrock: fou un poema trencador, ple d'imatges urbanes, amb una dicció molt diferent de la que estaven acostumats els poetes d'aquell moment. Les imatges que contenia, emperò, foren considerades intolerables tan formal com èticament. Amb The Waste Land (1922), desbancà Ezra Pound al capdavant de l'avantguarda anglosaxona. Aquest poema suposà un gran terratrèmol en la poesia anglesa d'aquella època i des de llavors ha estat molt influent, citat i editat. El poema s'articula al voltant d'una doble desolació: íntima i pública. Fou escrit durant la Primera Guerra Mundial, la més gran matança sistemàtica que havia conegut el món fins aquell moment, i una gran part del qual en un sanatori de Lausanne, a Suïssa. És, per tant, un poema sòrdid, ple de mort, un cant sobre la impossibilitat de cantar i d'elevar-se. Ens ofereix, per una banda, la imatge d'un Londres devastat pels estralls de la guerra, i per una altra banda, la del seu propi matrimoni també devastat. Es tracta d'un poema molt valent, impactant, que conté totes les grans preguntes de la poesia, terrible i meravellós al mateix temps, considerat per alguns crítics el primer gran poema del segle XX.

Anys més tard, una nova veu poètica es despertà en Eliot i donà lloc a l'obra Els quatre quartets (1936 - 1942). El nom de l'obra és una referència als quartets musicals de Beethoven. La intenció d'Eliot va ser fer una cosa semblant en poesia, és a dir, una sèrie de variacions al voltant d'un mateix tema. Els quartets són extraordinaris formalment. Eliot es definia com a catòlic, monàrquic i conservador, motiu pel qual sol resultar al públic d'avui dia una mica "antipàtic". Els quartets són poemes doctrinals, però lluny de ser propagandístics, Eliot busca amb ells una espiritualitat ecumènica i abraçar l'experiència espiritual humana completa. Per això hi intenta perfilar una idea déu i del temps en què pugui participar tothom i fins i tot s'acosta a les religions orientals en alguns aspectes.

W. B. Yeats

Yeats fou, juntament amb James Joyce, l'escriptor més important de la literatura irlandesa del segle XX. Després d'una primera etapa literària lligada a Londres, on ja mostrà el seu gust per les mitologies celtes i índies, retornà a Irlanda i prengué part en el moviment de renaixença literària del seu país, consistent a fer reviure el passat cèltic i recuperar la llengua irlandesa, per bé que Yeats escrigué en anglès. El 1901 fundà, amb altres escriptors irlandesos, l'Abbey Theatre, que fou un dels emblemes d'aquesta renaixença. La seva poesia està molt arrelada estilísticament en el simbolisme i, quant a l'aspecte formal, optà per formes tradicionals, que dominava a la perfecció. Si bé al principi de la seva carrera literària va recórrer abundantment al material mític i folklòric irlandès, en la seva part final tractà temes contemporanis i s'observà una marcada evolució en l'estil. Se sol dividir la seva obra en tres etapes: la primera, d'estètica prerafaelita, conscientment artificiosa, conté poemes èpics, d'amor i esotèrics. L'etapa intermèdia es caracteritza per nous ritmes àgils i potents, d'un modernisme accentuat. L'última destaca per una nova inspiració molt imaginativa, relacionada amb el seu nou interès per l'espiritualisme. Hi ha crítics que han arribat a comparar l'evolució que experimentà la poesia de Yeats amb l'evolució de l'estil pictòric de Picasso. De la vida de Yeats se'n poden destacar alguns aspectes pel que fa tant a la seva vida privada com pública. Tingué una vida amorosa força atrafegada: abandonades les esperances de casar-se amb el seu gran amor de juventut, Maude Gonne, es casà a l'edat de 51 anys amb una jove Georgie Hyde-Lees i hi tingué dos fills. Pel que fa a la vida pública, fou un important defensor de la causa independentista irlandesa, així com el primer autor irlandès a guanyar el Premi Nobel de Literatura, tot i que les seves més grans obres, entre les quals, per exemple, The Tower (1928) o The Winding Stair and Other Poems (1933) van ser escrites després de rebre'l.

Ezra Pound

Igual que Eliot, Ezra Pound va traslladar-se dels Estats Units a Europa, on desenvolupà una obra de gran impacte en el món literari de principis de segle XX i que influenciaria molt les futures generacions. A part de la seva importància com a escriptor, fou també importantíssim el seu paper a l'hora de donar a conèixer altres autors, com ara el mateix T. S. Eliot o James Joyce, pel fet que treballà com a editor a l'estranger de diverses revistes literàries americanes. El 1912, ben al principi de la seva carrera, creà l'imatgisme, un moviment inspirat per la poesia clàssica xinesa i japonesa, que propugnava la claredat, la precisió, l'economia del llenguatge i l'ús de la parla col·loquial. La seva obra més important són els Cants, a la qual consagrà pràcticament tota la vida. Els setze primers van ser publicats el 1925 i la resta va anar apareixent al llarg dels següents anys fins el 1969. Abarquen una gran multiplicitat de temes, fins i tot d'econòmics, polítics o culturals, hi abunden les al·lusions a esdeveniments històrics i referències geogràfiques i hi ocorren canvis abruptes sense gairebé transicions. Estilísticament, s'hi barregen composicions èpiques, himnes, sàtires, elegies, assajos i memòries i, si bé la major part de l'obra és en anglès, arriba a incloure-hi cites i versos en 15 altres llengües i ideogrames xinesos. A nivell polític, Pound fou una figura molt controvertida pel fet que, durant la Segona Guerra Mundial, donà suport a Mussolini i el feixisme italià, la qual cosa, un cop acabada la guerra, li comportà 12 anys d'empresonament en un psiquiàtric.

Rainer Maria Rilke

La primera etapa d'aquest poeta nascut a Bohèmia, encara a l'Imperi Austrohongarès, està representada per l'anomenat Llibre d'hores (1901-05), estructurat en tres parts. Un "llibre d'hores" és un llibre d'oració que fan servir els monjos cristians per a la lectio continua, és a dir, la pràctica de llegir les escriptures durant un període de temps determinat. Amb això, i també creant la ficció que qui escriu els poemes és un monjo ortodox, va voler donar un aroma religiós a l'obra. Durant aquesta etapa, va ser molt important la seva relació amb Lou Andreas-Salomé, escriptora i important figura de la cultura europea del moment, amb qui mantingué una relació d'amor intens, però impossible. Amb ella viatjà per Rússia, país que esdevingué molt important per a Rilke, en el qual veia un ideal camperol i espiritual que contrastava amb una Europa que considerava malmesa. Conegué Tolstoi, aprengué rus i s'enamorà de la naturalesa del país, que li féu viure una experiència estètica i espiritual determinant. En la seva obra, Rilke busca una espiritualitat alternativa al catolicisme, la qual cosa és força acorde amb les idees del seu temps, ja que fou una època en què es va repensar la religió i el concepte de déu. Era l'època, també, del filòsof Nietzsche, que sentencià que déu havia mort; filòsof que, per cert, influencià Rilke  El déu de Rilke no és un déu omnipotent, sinó depenent de l'home, tant com l'home d'ell.

Cap a l'any 1902, Rilke iniciarà una nova fase molt important, intermèdia, marcada sobretot per una obra: Les noves poesies. Dóna peu al període del "poema-cosa", en què busca espiritualitat en les coses dedicant per exemple poemes a una taula, a un got, a una pantera... En aquest moment, el poeta ha renunciat a tot misteri i té la creença que en les coses mateixes i més senzilles hi cap allò més transcendent. Fou en aquesta època en què treballà també com a secretari del famós escultor Rodin. L'any 1912 Rilke experimenta una visió que suposarà l'inici de la seva nova i darrera etapa. Rilke estava preocupat perquè estava passant per un període de poca creativitat. Un dia, passejant pel castell de Duino, a Trieste, va sentir com li dictaven un vers. A partir d'aquest vers, va escriure un llarg poema que seria la primera de les Elegies de Duino, que acabaria sent la seva obra més destacada. Continuà viatjant durant anys i quedà especialment impressionat per la seva visita a Espanya, sobretot pel paisatge de Toledo i la pintura d'El Greco. El període de viatges acabà cap al 1922, any en què es retirà a Suïssa, on va acabar d'escriure les deu elegies i on compongué també Els sonets d'Orfeu.

Paul Valéry

La poesia de Valéry és una poesia pura, que prescindeix de la llengua conversacional, la comprensió i l'anècdota. Pot semblar una poesia "que no s'entén" perquè apel·la a un altre tipus de comprensió. Valéry fou un gran comentador i crític de la poesia des d'un punt de vista teòric i, en consonància amb això, fou un poeta de tipus intel·lectual, a diferència d'altres poetes més immediats i de fàcil comprensió. Era molt conscient de la prosòdia, és a dir, tot allò que té a veure amb els elements fonètics, musicals, mètrics i rítmics de la poesia i que està per sobre del significat semàntic de les paraules. Tots aquests elements fan que la poesia sigui capaç de comunicar idees i emocions "abans de ser entesa" i la converteixen en una forma diferent de pensament. Un dels poemes més importants de Valéry és El cementiri marí, composició llarga que s'inicia amb una cita del poeta grec Píndar: "No anhelis, ànima meva, la vida immortal, sinó esgota el camí del possible". Aquesta cita estableix ja de bon principi el to del poema com si fos el diapasó d'un director d'orquestra. El poema aborda els problemes de la mort, el ser i el no-ser des d'una perspectiva diferent a la del cristianisme. Valéry morí consagrat com a poeta (el president francès De Gaulle va ordenar funerals d'estat a la seva mort), amb fills, i enamorat d'una dona que el va acabar abandonant.

Giuseppe Ungaretti

Va crèixer a Alexandria, d'allí es traslladà a París i finalment s'instal·là a Itàlia. S'enrolà a la Primera Guerra Mundial i, com veureu, precisament, el poema breu d'Ungaretti seleccionat a l'Antologia de la poesia universal és un poema de guerra. Els seus dos llibres de poesia relacionada amb la guerra són Nàufrags i Sepulcre secret. El 1933 publica Sentiment del temps. De 1936 a 1942 visqué a Saô Paulo, al Brasil, treballant com a professor de literatura. Allí hi va morir el seu fill i, després de tornar a Itàlia i convertir-se al catolicisme, escrigué El dolor, un llibre molt personal. A Vida d'un home hi recopilà diverses idees i impressions dels seus viatges i, finalment, morí el 1972. Ungaretti pertany a un món poètic italià molt característic, pròxim al de poetes espanyols de la generació del 27, com ara Jorge Guillén. Es desmarca del decadentisme i el futurisme, avantguardes italianes que es van acostar al feixisme, i s'acosta a la poesia de Salvatore Quasimodo, un altre gran poeta italià d'aquest període. En la seva poesia s'hi pot trobar un estrany lirisme que evoca a vegades els horrors de la guerra, i d'altres vegades els moments de plenitud i felicitat que visqué durant la contesa, en moments de descans i calma, enmig de la naturalesa. També reivindica les històries que hi ha darrere de les víctimes de guerra.

Fernando Pessoa

Va néixer a Lisboa l'any 1888 dins una família culta i liberal de classe mitjana acomodada. Va quedar orfe de pare als cinc anys. Va passar bona part de la infància a Durban, Sudàfrica, país on havia estat enviat el seu padrastre, que havia d'exercir com a cònsol portuguès. La formació de Pessoa va ser a partir d'aquell moment en anglès i dins la cultura anglesa, fins al punt que els seus primers poemes van ser en aquesta llengua. 

El 1905 torna a Portugal, ja per quedar-s'hi. Abandona els estudis universitaris i es dedica a la traducció comercial per sobreviure. Comença a participar en el món literari lisboeta, singularment com a crític i teòric a la revista Orpheu, que el va introduir a l'art i la literatura d'avantguarda. Entre el 1918 i el 1921 va publicar quatre reculls de poemes en anglès, sense èxit. En portuguès, tot i que van anar apareixent poemes seus en revistes literàries, el seu únic llibre publicat en vida fou Messagem (Missatge, 1934), una mena d'exaltació mística del nacionalisme portuguès. Va morir l'any següent, alcoholitzat, pràcticament desconegut de tothom. 

Avui, en canvi, se'l té per una de les figures més paradigmàtiques de la poesia del segle XX, sobretot per la seva proteica capacitat d'encarnar diferents personalitats –que ell anomenarà heterònims–, o més aviat d'interpretar les diverses personalitats latents dins una mateixa consciència humana. Així, si Fernando Pessoa era aquell místic exaltat que anunciava el retorn del rei Sebastià per guiar Portugal de nou a la grandesa, l'heterònim Alberto Caeiro és un racionalista que mai no es fa preguntes metafísiques davant la realitat; al seu torn, Ricardo Reis medita estoicament sobre la mortalitat, mentre que Álvaro de Campos és un poeta seduït per l'estètica futurista. 

Per la seva banda, l'heterònim Bernardo Soares és l'autor de la seva obra en prosa més impressionant: el Livro do Desassossego (Llibre del Desassossec), un extens i impressionant volum que conté més de 500 fragments de dietaris, aforismes i divagacions sobre qüestions quotidianes i filosòfiques generals que Pessoa redactà entre els anys 1913 i 1935, data de la seva mort. El llibre restà, doncs, inacabat, ja que molts dels manuscrits que es van trobar a casa del poeta estaven dispersos i resultaven fins i tot contradictoris. El Llibre del Desassossec es presenta com si fos l'autobiografia de Bernardo Soares, però constitueix en realitat l'autèntic testament literari de Pessoa i és un reflex de la seva peculiar visió del món.