La novel·la artúrica i el "Tristany i Isolda" (1)

Entre el 1159 i el 1190 (segle XII), un clergue vinculat a les corts de la Xampanya (Champagne) i de la Borgonya, Chrétien de Troyes, recull aquestes antigues llegendes cèltiques (que ell anomena matière, és a dir, trama, argument) i hi incorpora el concepte d'amor cortès procedent de la literatura trobadoresca occitana. Així, crea les primeres novel·les cortesanes escrites en francès, en versos octosíl·labs apariats i amb una estructura coherent que ha de conduir el lector cap a una lectura moral (el que ell denomina sens o tesi). Són novel·les que tenen com a fil conductor un cavaller de la cort del rei Artús que emprèn un viatge en el curs del qual viu un seguit d'aventures que l'ajuden a perfeccionar-se com a cavaller. 

Tot i que sabem que havia traduït Ovidi i que havia escrit altres obres, de Chrétien de Troyes només se n'han conservat cinc novel·les: Erec i Enide, Cligès, Ivany o el cavaller del lleó, Lancelot o el cavaller de la carreta i Perceval o el conte del Graal, que restà inacabada. 

Un tema comú en moltes novel·les de cavalleries a partir de Chrétien de Troyes és el sant Greal, símbol medieval que introduí en la seva obra El conte del Graal. Tot i el reduït nombre d'obres que ens han pervingut de Chrétien, la seva influència fou enorme en la literatura cavalleresca posterior. És sens dubte l'escriptor més important de l'Edat Mitjana (amb permís de Dante), ja que és gràcies a ell que es van popularitzar per tot Europa els mites artúrics. Perquè Chrétien no es va limitar a reproduir les antigues llegendes cèltiques i bretones, sinó que, inspirat per l'Ovidi de les Metamorfosis, va dotar els seus personatges de profunditat psicològica, va saber reflectir la complexitat dels sentiments humans i fins i tot es va fer ressò de les injustícies socials que assolaven la seva època. Amb raó, doncs, se'l considera el fundador de la novel·la occidental. 

Una prova de la gran influència de Chrétien de Troyes la trobem, sense anar més lluny, al nostre Tristany i Isolda, on apareixen -en una trama secundària- el rei Artur i els seus cavallers de la Taula Rodona, mencionats amb naturalitat i amb la convicció que el lector ja els coneixia perfectament.