La literatura del Barroc

El Quixot, la primera novel·la moderna

La gran novel·la en prosa del segle XVII és una obra de la qual ben segur heu sentit a parlar molt sovint. Com dèiem a l'apartat dedicat al teatre, l'altre autor fonamental tant d'aquest període com de tota la història de la literatura en general, a part de Shakespeare, és l'escriptor espanyol Miguel de Cervantes (Alcalá de Henares, 1547 – Madrid, 1616).

Cervantes viatjà per tota la península ibèrica i per altres països, com ara Itàlia, on hi arribà arran de la seva carrera militar i on entrà en contacte amb l'ambient renaixentista que influenciaria la seva obra. Va participar a la batalla de Lepant, on va perdre la mobilitat de la mà esquerra, la qual cosa fou l'origen del seu malnom, “el manc de Lepant”. Tornant de Nàpols a Espanya, la galera en què viatjava fou capturada per turcs i fou portat a Alger, on visqué captiu durant cinc anys. Quan finalment fou alliberat i tornà a Espanya, inicià la seva carrera literària amb la novel·la La Galatea (1585), però no tingué èxit i hagué de treballar com a recaptador d'impostos a Sevilla. El 1597 fou empresonat durant uns mesos acusat d'haver-se apropiat de part de la recaptació després de la fallida del banc on la dipositava. Durant aquesta estada a la presó és quan concep la seva gran obra, Don Quijote de la Mancha.

Publicada el 1605 la seva primera part i el 1615 la segona, el Quixot és considerada l'obra cimera de la literatura castellana i una de les més grans de la literatura universal. És una novel·la escrita amb la intenció de parodiar les novel·les cavalleresques, el gènere novel·lístic més popular de l'Edat Mitjana. Tracta de les aventures i desventures d'un “hidalgo” manxec, Don Quixot, i del seu escuder, Sancho Panza. Els dos personatges representen arquetips del comportament humà. El cavaller és l'idealista que lluita per eradicar les injustícies del món i l'escuder és l'home realista, el qual, a la seva manera, també intenta millorar el món. Es tracta d'una obra mestra de la literatura d'humor de tots els temps, és considerada la primera novel·la moderna i tindrà una enorme influència en tota la narrativa europea posterior.

Fotograma de la pel·lícula Honor de cavalleria (2006) del director català Albert Serra, on apareixen els personatges del Quixot i Sancho Panza. Aquesta pel·lícula, en comptes de narrar les aventures que apareixen al llibre de Cervantes, imagina i retrata les estones mortes que viuen els dos personatges entre una aventura i una altra.

La poesia del Barroc

Pel que fa a la poesia, durant aquest període cal comentar les figures dels poetes castellans Quevedo i Góngora, i les dels anglesos John Donne i John Milton, a part dels propis Shakespeare, Marlowe i Ben Jonson, tractats ja com autors teatrals, que també escrigueren poesia.

Francisco de Quevedo (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1646) fou el màxim representant del corrent poètic del conceptisme, propi de la poesia castellana del XVII, el qual es fonamentava en el joc conceptual de la metàfora. Quevedo demostrà un absolut domini del llenguatge no només en poesia sinó també en la resta de gèneres (en prosa, escrigué la important novel·la picaresca Vida del buscón llamado don Pablos i l'obra satírica Epístola satírica y censuradora dirigida al comte duc d'Olivares). En poesia destacaren els seus sonets de temàtica amorosa, tot i que tractà pràcticament tots els subgèneres de la poesia, com la satírico-burlesca, la moral, l'heroica, la religiosa, la fúnebre...

Luis de Góngora (Còrdova, 1561 – 1627), en canvi, fou el gran representant barroc del corrent poètic del culteranisme, és a dir, culte a la forma, que també fou conegut, precisament, com a gongorisme. Mitjançant la imitació de la poesia llatina, la introducció de molts cultismes i l'ús d'una sintaxi molt complexa, basada en l'hipèrbaton i la simetria, elaborà una poesia hermètica que aspirava a obtenir un públic molt selecte. La seva primera etapa poètica està caracteritzada per composicions breus, mentre que en la seva segona etapa destaquen dos grans poemes: Soledades i la Fábula de Polifemo y Galatea.

En poesia anglesa, cal  tornar a parlar de la figura de Shakespeare, ja que a part de les seves nombroses obres teatrals, fou autor de diversos sonets, algun dels quals llegireu i estudiareu a l'Antologia de la poesia universal. El 1609, quan es publiquen els sonets de Shakespeare, aquests ja són un tipus de composició una mica passada de moda, però l'originalitat de Shakespeare és que en els seus sonets s'hi pot rastrejar una espècie d'argument degut a les diverses ressonàncies que els interconnecten (una mena d'operació que ja és molt més pròpia del Barroc que no pas del Renaixement). En molts hi expressa vivències personals i es poden llegir com un llibre que té trama i personatges i que segueix una seqüència determinada. Els protagonistes dels seus sonets són, doncs, en primer lloc el poeta que els escriu (jo poètic), que podem identificar amb el propi Shakespeare, un jove descrit com a “ros i bell” i un poeta rival. Als últims sonets hi apareix també una dona morena i sensual a qui el poeta es refereix com a dark lady de la qual el poeta, enamorat, se n'acaba sentint esclau malgrat els sofriments que ella li fa passar.

El poeta John Donne (Londres, 1572 – 1631), al seu torn, ja pot ser considerat com el poeta anglès barroc pròpiament dit. De família molt catòlica, visqué en una època en què ser catòlic a Anglaterra comportava molts problemes i dificultats, especialment arran de l'atemptat frustrat del dissident catòlic Guy Fawkes el 1604, poc després de la proclamació del rei Jaume VI d'Escòcia com a primer rei de la unió de les corones d'Anglaterra i Escòcia. Es convertí a l'anglicanisme ja que fer carrera com a catòlic era molt difícil, i es dedicà a una literatura de tipus espiritual i religiós que li valgué el qualificatiu de poeta metafísic, però també escrigué poesia amorosa i epigrames. De fet, esdevingué també un predicador brillant, autor de sermons d'enorme èxit, fins el punt que els seus sermons podien fer la competència a les obres teatrals. Fou un mestre en l'ús de metàfores de gran profunditat, paradoxes, jocs de paraules i analogies.

L'altre gran poeta anglès d'aquest període és John Milton (Londres, 1608 – 1674). Milton es dedicà a la poesia després que la Restauració anglesa del 1660 posés fi a la seva carrera i ideals polítics, ja que havia estat partidari de Cromwell i la Mancomunitat d'Anglaterra. És conegut, sobretot, pel seu poema èpic El paradís perdut, convertit ja en tot un clàssic de la literatura anglesa. En més de 10.000 versos dividits en dotze llibres, a la manera de Virgili o Dante, ens narra el tema bíblic de la caiguda d'Adam i Eva i s'erigeix com una exploració sobre el mal i el patiment humà.