La literatura del Barroc

A Anglaterra, on com dèiem en la unitat anterior el renaixement s'inicia més tard que a la resta de països, podem parlar de literatura elisabetiana i, més concretament, de teatre elisabetià, el qual s'estendria del 1580 al 1642. Té arrels populars, però també rep influència italiana i s'inspira en la història i les tradicions nacionals.

La figura clau del teatre elisabetià és William Shakespeare (Stratford-on-Avon, 1564 - 1616). Juntament amb Cervantes, escriptor castellà d'aquest període, és considerat un geni literari de tots els temps. Shakespeare representa la fusió entre la tradició popular i la literatura culta renaixentista d'arrels clàssiques. Les seves tragèdies més conegudes són Romeu i Julieta (1597), Hamlet (1601), Otel·lo (1604), El rei Lear (1604-05) o Macbeth (1606). També destacà en la comèdia amb obres com Somni d'una nit d'estiu (1595) o Molt soroll per a no res (1600). Shakespeare es considerava a si mateix un poeta que tan sols escrivia teatre per a guanyar-se la vida, però la veritat és que excel·lí com cap altre en l'art dramàtic. A part d'autor, fou també actor i empresari teatral. Els temes de les seves obres són molt variats: l'amor, l'odi, la gelosia, la bogeria, l'adulteri, la passió... D'aquesta manera, la seva obra s'erigeix com una gran mostra del comportament humà. En les seves obres hi queden retratades tant passions violentes com sentiments delicats, o personatges commovedors i d'altres de terribles i grotescs, i contenen reflexions morals de valor intemporal. Si bé molts dels elements de què se serveix no són originals ni innovadors (extreu temes de cròniques medievals o contes italians, es basa en autors clàssics com Plutarc i se serveix de la figura del clown característica del teatre elisabetià), el que sí que és original és el tractament que els dóna i el seu talent lingüístic.

Altres autors anglesos anglesos de teatre, coetanis de Shakespeare i també molt remarcables, foren Christopher Marlowe (Canterbury, 1564 – Londres, 1593), que escrigué la tragèdia Faust (1688) i Edward the Second, la primera tragèdia històrica del teatre anglès; i Ben Jonson (Westminister, 1572, - Londres, 1637) que assolí l'èxit amb obres com Every man in the humour (1598) o la comèdia Volpone (1606), inspirada en la commedia dell'arte italiana.

Quant al teatre francès, el segle XVII fou un període d'especial lluentor fins el punt que se'l va denominar, precisament, “Grand siècle” (Gran segle). El gran representant del teatre còmic del Barroc és Jean-Baptise Poquelin, més conegut com a Molière, nascut a París l'any 1622, i mort el 1673. Entre les seves obres principals destaquen:

• Obres morals: Tartuf o l'impostor (1664), Don Joan o el festí de pedra (1665), El misantrop (1666.
• Obres d'entreteniment: El metge per força (1666), L'avar (1668).

Altres autors que destacaren a part de Molière foren Pierre Corneille, considerat un dels millors poetes dramàtics de l'època, responsable d'obres com Horaci o El Cid, i Jean Racine, autor de tragèdies profanes que es desenvolupen en espais i temps mítics, respectant les unitats aristotèliques. En podem destacar obres com La Thébaide (1664), Alexandre le Grand (1665) i Phèdre (1677).

Pel que fa a la literatura castellana, no podem deixar de comentar dos autors molt representatius d'aquest gènere a Espanya durant el Barroc, període en què la literatura castellana excel·lí i, en conseqüència, rebé el nom de Siglo de oro. El primer d'aquests autors teatrals és Tirso de Molina (Madrid, 1579 – Almazán, 1648), pseudònim de fray Gabriel Téllez, un monjo pertanyent a l'orde de la Mercè que escrigué unes 400 peces teatrals. Destaca pels seus estudis psicològics dels personatges i alguns estudiosos afirmen que fou l'autor de la primera obra en què aparegué el personatge de Don Joan, El burlador de Sevilla o El convidado de piedra. El segon autor fonamental d'aquest període fou Pedro Calderón de la Barca, el teatre del qual s'erigeix com a punt àlgid de la literatura barroca castellana. En obres com La vida es sueño, El gran teatro del mundo o El alcalde de Zalamea es pot observar el geni literari d'aquest autor, la seva concepció de la vida com a peregrinació i somni i el món com a teatre d'aparences. Abarcà temes com l'honor, la relació de l'home amb el poder, la llibertat i la responsabilitat moral o el conflicte entre realitat i il·lusió. La seva fórmula dramàtica i el seu estil van ser imitats per molts autors espanyols posteriors.