Narracions, de Salvador Espriu

Els dos relats més autobiogràfics

Situat als anys 50 del segle XX, el relat mostra l'ambient franquista que feia que la gent anés rutinàriament a missa cada diumenge. S'hi descriu la missa i el retorn a casa d'Esmaragde Càndid Aràbia. Un personatge que és portaveu de les conviccions agnòstiques d'Espriu davant el sermó moralitzant i en castellà que ha de sentir. El nom del personatge al·ludeix al protagonista de l'obra Càndid de Voltaire, autor racionalista francès del segle XVIII, a qui Espriu admirava.

El títol Sota la fredor parada d'aquells ulls (1959) es refereix al Déu hostil i fred, de mirada severa i immòbil, de l'Antic Testament que no mostra cap simpatia pels fidels.

El narrador és omniscient (3a. persona) focalitzat, a voltes, en la figura d'Esmeragde Càndid, moment que utilitza la tècnica del discurs indirecte lliure. En altres parts del relat l'autor se'n distancia a través de la ironia i, fins i tot, del sarcasme. Així, per exemple, es diu que "Càndid era home de fitxer", és a dir: endreçat i meticulós, com era el mateix Espriu que en morir va deixar més de tres mil fitxes on consignava anotacions sobre els llibres llegits. També s'hi esmenta la situació d'haver de buscar un notari per dur el despatx del seu pare després de la seva mort, o el tema de l'estalvi en llum afluixant bombetes, fet que remet a les restriccions elèctriques que es van patir després de la Guerra Civil. El conte explica altres estratègies d'estalvi del matrimoni de la botiga on treballa Càndid, sempre en el to grotesc propi d'Espriu.

També mostra la intertextualitat que hem destacat en altres contes: la repetició de personatges. És el cas de la senyora Tecleta Marigó, sogra del senyor Genisans, que és amiga de les tres sorores.

Homenatge a Caterina Albert: Els set pecats capitals

Aquest conte s'emmarca en el volum titulat Els set pecats capitals que la generació d'Espriu i d'altres escriptors de la postguerra van publicar en homenatge a Caterina Albert l'any 1960. Espriu va triar el pecat de l'avarícia com a punt de partida del seu relat. D'aquesta manera explicita la hipocresia típica i tòpica del catolicisme franquista burgès.

La llengua: rosalbacavà

Als anys 50 la missa encara se celebrava en llatí, tret del sermó que es feia en castellà. Algú espera, però, que es triï el "rosalbacavà". Aquest terme al·ludeix al conjunt de formes de la llengua catalana en sumar les primeres síl·labes de cada forma dialectal:  rossellonès,  alguerès, baleàric, català i valencià. És el nom que proposa el titellaire i mostra la voluntat de redreçament de la llengua catalana, relegada a la llengua familiar durant el franquisme.

Potser contat de nou amb parsimònia (1981)

Aquest conte havia de ser el pròleg a la traducció que Carles Riba havia fet de La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke (1965). Potser és discutible, doncs, que consti en un llibre de ficció. L'objectiu d'Espriu és desmitificar la història romàntica del corneta Rilke, un avantpassat del poeta Rilke (1875-1926), sens dubte, una de les veus poètiques de més influència en la literatura europea del segle XX.

Espriu hi explica, amb la minuciositat d'un historiador, el conflicte entre l'imperi austríac i l'imperi otomà al llarg de la segona meitat del segle XVII. La guerra pren dimensions d'epopeia. Els turcs ataquen l'Imperi austríac, però aquests resisteixen fins que cau la fortalesa de Neuhausel. L'imperi trontolla, però els turc, preveient una derrota a causa de la neu, es retiren als quarters d'hivern. En aquesta dilació els austríacs es refan i finalment guanyen a Sanct-Gotthard i estableixen una treva de vint anys.

Però en el seu relat els qui combaten són el corneta (és qui porta la bandera) austríac Rainer Maria Rilke i, en el bàndol turc, el poeta Nazim Hikmet (1902-1963). Espriu declararà vencedor el turc. Val a dir que Hikmet es va haver d'exiliar a Praga i havia participat a les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. Va ser amic de Teresa Pàmies. Es tracta d'un text erudit que reprodueix fragments d'obres de Hikmet i d'altres de Rilke. A tall d'exemple:

Versos de Hikmet: "Ser, enmig dels núvols, un ocell que ningú no pot caçar". (pàg. 139, ed. Educaula).

Rainer Maria Rilke: "In Wahrheit singen ist ein anderer Hauch. / Ein Hauch um nicht, Ein Wehn im Gott. Ein Wind": "Cantar en la veritat és alenar altrament. /  I per a res. Ser un hàlit en el déu. Ser un vent.", d'Els sonets a Orfeu. (pàg. 144, ed. Educaula).