Narracions, de Salvador Espriu

Tòpic

Aquest relat es basa en un fet real: en la mort d'un company d'infantesa d'Espriu, un noi d'Arenys, que vivia al mateix carrer que l'escriptor i que va morir mentre treballava, dessagnat, atrapat per una màquina.

Llegim "Una màquina va arreplegar, vaig contar una vegada, el meu amic Eleuteri"... (pàg. 60). Escrit en 1a. persona del singular indica la presència d'Espriu que esdevé un personatge intern del conte i mostra la seva tristesa. D'altra banda, Espriu utilitza una sèrie d'elements narratius que fan referència a la tragèdia grega. Són mots com "Un veí coreuta" o el "cor de veïns" que remeten al cor de les tragèdies clàssiques.

D'altra banda, la situació descrita mostra la doble moral del capitalista hipòcrita, en Nepomucè Garrigosa que es fa càrrec de les despeses de l'enterrament després de tenir els treballadors en unes condicions laborals denigrants, amb instal·lacions deficients en la seva fàbrica que propicien els accidents i les morts, que, seguint el correlat del pensament grec, qualifiquen de "destí fatal"; és a dir: ineludible. El "destí" ens porta a parlar del títol, perquè un "tòpic" és una paraula grega que significa "clixé", és a dir: un fet que ha succeït moltes vegades, repetir fins a la sacietat. Irònicament: la mort de l'obrer i l'amo explotador és un tòpic, un clixé, una història habitual i massa coneguda que cal oblidar.

Ricard Salvat va dur a escena aquest relat en el seu espectacle Ronda de mort a Sinera.

Conversió i mort de Quim Federal

També aquesta narració, escrita seguint l'estructura dialogada d'una farsa, va ser una de les peces més destacades i aplaudides de l'espectacle Ronda de mort a Sinera dirigida per Ricard Salvat. La història  de Quim Federal, un federal a ultrança, ateu i menjacapellans que viu aparellat amb la Rossenda se situa al segle XIX i segueix les pautes del grotesc, de l'esperpent de Ramon del Valle-Inclán.

La trama explica que en Federal està a punt de morir i la companya, la Rossenda vol casar-s'hi per així, essent vídua, sentir-se protegida per l'ordre eclesiàstic i tenir una posició social reconeguda. Mentre esperen el capellà, Mossèn Apagallums, el sagristà Ventura (exfederal que creu en la solidaritat obrera) organitza  una aparició del delegat de Déu, és a dir Jesucrist,  que en el conte s'anomena Patopí. Aquest paper d'aparegut l'ha de representar el sabater del pis de sota, ("ataconador" vol dir sabater), home creient i treballador. Davant l'aparició, en Federal es converteix, es confessa i revela que fa trenta anys que s'entén amb la dona de l'ataconador! En sentir-ho, el sabater s'indigna en Federal mor convertit però solter. Com a últim moviment de la farsa, la Rossenda accepta encantada viure amb l'ataconador.

La dificultat del conte, grotesc i divertit, estripat, és el llenguatge.

Hi apareixen moltes paraules caló, com:

Locucions: "No em tocaran les mateixes de demà", "fer el sardina", "l'instant del catacrec", "anar a can Pistraus", "esterrejar en pau", "tufejar", "envidriar-se", ...

I expressions espriuanes fetes a partir de la combinació d'aquestes paraules i expressions caló, com:

- "rondes la multiplicació del deu per sis": rondes els seixanta anys

- "estovar el matalàs": fer l'amor

- "mai he filustrat cap filagarsa d'Endebel": no he vist ni de lluny una prova de Déu

- "frena la barrila": deixa de fer broma

- "considerar el meu honor i el pòndol d'aquesta colomassa d'ortxieta en greu perill: considerar el prestigi i el govern de la casa d'aquesta animeta de colomassa en greu perill

- "mantinc ròssecs de conferències": mantinc relacions sexuals

- "s'esbadellava el plant de l'ataconador": s'obria com una flor el plor del sabater

- "no se t'escarxés la trontollada txitxé": no se't fes miques la sacsejada clepsa.

El país moribund

El 1935 Espriu tanca el recull Ariadna en el laberint grotesc amb aquesta descripció al·legòrica sobre la situació de desfeta que vivia Catalunya i Espanya el 1935. Novament ofereix una visió molt negativa del tarannà dels catalans, els seus escriptors i els seus dirigents polítics que en lloc de treballar pel país, sols fan discursos electoralistes: "Els meus fills no s'interessen per l'esperit. Materialistes com són, imiten tècniques estrangeres. I ara, justament, moribund i cansat, visc a la força una mascarada grotesca, els càlculs d'unes ments ambicioses i promptes a trair, una ganyota mesquina". (pàg. 78) O se'n riu de la sardana, de la suposada cultura i bellesa del país...

D'altra banda, El país moribund estableix diàleg amb Mort de dama (1931) novel·la de Llorenç Villalonga, en què l'escriptor mallorquí també practica el text grotesc i esperpèntic sobre la societat mallorquina. Espriu  recull en el seu relat el personatge de la poeta Aina Cohen.