Narracions, de Salvador Espriu

En escriure aquest conte que tanca el volum, Espriu té molt present el muntatge de Ronda de mort a Sinera de Ricard Salvat: hi inclou recitats enmig del text. En destaca el de Saurimonda sobre el tarot. D'altra banda, Saurimonda és un personatge de Primera història d'Esther, l'obra de teatre d'Espriu. (Una nova mostra d'intertextualitat).

Cal saber que amb el títol de Tarot per alguna titella del teatre d'Alfaranja (1969) Espriu juga en diferents aspectes. D'entrada, amb el nom de la revista Tarot, que li encarrega el relat. En segon terme, el relaciona amb el Tarot: el joc de cartes d'art endevinatori que consta de  vint-i-dues cartes. "Tarot", a més a més, vol dir barret. Pel que fa al nom d'"Alfaranja", Espriu l'extreu del polígraf andalusí Abenaljatib (segle XV) que es referia així a Catalunya. Alfaranja s'afegeix a la geografia mítica espriuana: Lavínia, Konilòsia, Sinera i Sepharad.

El narrador i el tema

En aquest relat  l'autor s'identifica amb Salom, el titellaire. Ara el narrador, omniscient i en tercera persona, oblida que havia fet desaparèixer aquest alter ego el 18 de juliol de 1936. Salom interroga sobre la vida i els individus. L'única veritat palpable, constatable, és la mort. Espriu és agnòstic i mostra el no-res a l'altra banda de la vida. En el relat també es destaquen les dues preocupacions centrals de la vida de l'escriptor: el redreçament del país i el català, una llengua reduïda a segona categoria amb el franquisme. Aquests elements es mostren a través dels personatges habituals en l'obra d'Espriu: l'oncle Nicolau Mutsu-Hito i Pulcre Trompel·li, geperut i setciències que apareix a Tòpic.

A més a més, Salom recorda molts personatges sirenencs al llarg del relat; en destaca, sobretot, la Mort personificada en Pudentil·la Closa revestida dels atributs de les dones que antigament als pobles s'oferien per vestir els morts. Una escena central del relat és el moment que Saurimonda tira les cartes per esbrinar qui és en realitat Pudentil·la Closa. El resultat és fosc, forma d'al·ludir a la impossibilitat d'entendre el sentit de la mort. El significat últim del relat ve a dir que el naixement i la mort van estretament units, tant entrellaçats que ja en el moment de néixer duem la pròpia mort, perquè la mort neix de la vida. Diu: "Salom palpa la capsa-taüt, l'obre, en treu a ulls clucs un ninot. Potser s'ha tret ell mateix, s'han enguantat d'ell mateix, o almenys ho aparentava, però ara el batejarà, per fatigat pudor, amb un altre nom. Us convindria el de Pudentil·la Closa?". No cal inventar un nou putxinel·li, la mort la du Salom "closa" a dins, com tothom.