Narracions, de Salvador Espriu

Resum i personatges

Un petit grup de persones assisteix a l’enterrament de Letizia. Un és el narrador en primera persona, company sentimental de la morta; una altra, Carola Marelli, una cosina que ningú no sabia que existia; la resta són amics: dues parelles joves (Hildebrand i Fanny, Valesi i Lluïseta), una dona més madura (Mònica) i un home d’edat no definida (Ronchi). Tot seguit de la cerimònia, no oficiada per cap sacerdot, tots vuit deixen el cementiri repartits en dos carruatges de cavalls.

Circulen per barris marginals de la ciutat. El mal estat del paviment i la pluja que s’ha desfermat provoquen la caiguda d’un dels animals. Superat aquest petit accident, arriben al domicili on Letizia vivia amb el narrador, la seva filla Famagusta —filla d’ella, però no d’ell, sinó d’una altra relació— i una criada, Sapofrena. A més de Famagusta i Sapofrena, al pis els esperen quatre dames que han vingut a donar el condol: Burgundòfora, Xantipa, Fàtima i Cristal·lina. Es queden a sopar, tant elles com els amics que han anat al cementiri. Quan s’acaba la vetllada marxen tots excepte Carola. Des del primer moment ha sorprès a tothom la semblança extraordinària entre ella i la difunta, una semblança que encara es fa més colpidora a la llum de la lluna, quan s’han quedat sols Carola i el narrador, el qual —en efecte— acabarà passant la nit amb la que ja no sap si és la cosina de Letizia o la mateixa Letizia «rediviva».

L'estructura i el tema

Conte llarg o nouvelle —denominacions utilitzades totes dues tant per la crítica com pel mateix Espriu— Letizia està formada per vint-i-nou paràgrafs separats i escrita amb un estil preferentment narratiu i paratàctic (frases curtes sense connectors, amb puntuació o una conjunció copulativa entre l’una i l’altra). L’acció transcorre en un espai de temps molt curt (de les quatre de la tarda, hora de l’enterrament, a la nit del mateix dia), i es limita a la seqüència de situacions necessària per elaborar una variació d’un dels plantejaments temàtics predilectes de l’autor: la sàtira de les reaccions i actituds d’un cor ampli de personatges davant la mort d’un parent o conegut. L’afany de protagonisme i el paper de rata sàvia que exerceix en tot moment Mònica, la carrincloneria i la frivolitat de les dues parelles joves, les preocupacions de cadascú, que en comptes de quedar en segon terme ja van relegant a l’oblit la difunta, els convencionalismes i les hipocresies, les petites manifestacions espontànies dels diversos pecats capitals, fan de blanc per a la punxa esmolada de la ploma de l’escriptor, decidit a bastir un retaule de figures grotesques, les misèries de les quals destaquen encara més en contrast amb el context tràgic en el qual es fan paleses.

L'església de "Santa Maria Liberal" es pot identificar amb Santa Maria del Mar, església de pescadors del raval de Barcelona.

El clima enigmàtic del relat. El subtítol: Un conte de Poe sense Poe ni por

Edgar Allan Poe va estar de moda als anys trenta, com també hi va haver un boom de la novel·la psicològica, que la hipersensibilitat i les obsessions dels protagonistes de l’escriptor nord-americà no havien fet sinó que preparar. Podríem dir que «nervis» és la paraula clau que aplega tots aquests personatges i, en conseqüència, també el narrador de Letizia, martiritzat per la imatge del cos de l'estimada morta, per la possible aparició d’algun gat diabòlic i per la semblança entre Carola i Letizia. El seu estat d’alteració va augmentant fins al punt de llançar —a imitació d’El gat negre de Poe— el gat de Sapofrena per la finestra i de posseir Carola, en qui —com Morel·la o Ligeia de l'escriptor nord-americà— sembla haver renascut l’amant traspassada. Tot plegat en una atmosfera, des del cementiri fins al pis passant pels carrers de raval, tan llòbrega i fosca, tan plujosa i lunar com la dels contes de Poe anomenats "relats gòtics", com molts altres de l'època romàntica (segle XIX). I també com en els contes citats de Poe, Letizia exposa un cas de palingenèsia, és a dir: l'acció de renéixer.

La paròdica a què Espriu sotmet els seus personatges, però, rebaixa el suspens i el clima de terror de Poe. Tot i així, el misteri i l'enigma es mantenen. Carola és qualificada d’«esperit fort», i a això, o als nervis, s’atribueix la rialla pertorbadora que se li escapa en diverses ocasions al llarg de la trama. Sigui que entenguem —doncs— que fa esforços de contenció tan forçats com les demostracions sentimentaloides de Mònica, sigui que considerem la seva rialla una reacció histèrica, el personatge queda enquadrat en la galeria d’estereotips objecte de burla, però no per això deixa de produir una sensació inquietant. A la llum del registre satíric hauríem d’interpretar que, de la mateixa manera que el gat no és diabòlic, ella no és Letízia, i que el narrador no fa sinó aprofitar l’ocasió per ficar-se al llit amb una nova amistançada, però el final és molt més ambigu i permet de mantenir el dubte sobre la identitat del personatge, plantejant-nos interrogacions sobre la identitat de cadascú de nosaltres.

D'altra banda, com comenta Toni Sala (Introducció a Narracions, d'Educaula) el to emfàtic del relat es pot entendre com una paròdia de les traduccions que Carles Riba va fer als any 30 dels contes d'Edgar A. Poe.

Fragment adaptat de l'article de Miquel Edo, Letízia (1937), Visat.