Narracions, de Salvador Espriu

La veritat esmicolada

Salvador Espriu va escriure narrativa, teatre, poesia i assaig. Però no fa diferències entre els gèneres. Sigui des del vers, la prosa o el teatre la seva escriptura persegueix sempre el coneixement humà. Busca la veritat a través del mirall que retorna l'altre.

Des de la cultura grega (o, si es vol, des de la fase del mirall lacaniana), l’existència de cadascú es desplaça a la mirada d’un altre. És en aquest mirall que reflecteix i s’oposa que es va construint la imatge del si-mateix. Però a mitjan segle XX el mirall s’havia trencat: Catalunya, Espanya, Europa, estaven malaltes, fragmentades, i el sentiment de l’exili s’instal·lava en el cor de la gent: el poeta és el malalt que n’explora els símptomes en ell mateix. Destruït el present, Espriu trobava en les cultures antigues les respostes a la crisi existencial de l’home modern. Després de les grans guerres del segle XX de què va ser testimoni, va cercar la unió dels contraris a través de la poesia, la filosofia i la mística en un intent desesperat d’assolir la pau en la llibertat de l’esperit i de salvar el que per a ell ja era una cultura del tot perduda: la fi del gran cicle d’Occident fragmentat en una caòtica dispersió del jo històric i cultural; i enmig del caos, la petita pàtria que duia en el cor.

La imatge del mirall. Cercar la veritat

Com més endavant aprofundeix Mercè Rodoreda a Mirall trencat, Espriu fa seu el lema de Stendhal de manera que cada narració, poema, peça teatral, és un fragment del mirall esmicolat que era la cultura europea. En aquest sentit, la seva visió és comparable a Stefan Zweig (El món d'ahir. Memòries d'un europeu).

Dir la veritat, qui podria? Espriu ho sap. Quan a Setmana Santa (1970) per tres vegades pregunta: «què és la veritat?», respon: «La solitud de l’home / i el seu secret esglai».Podem conèixer la nostra veritat quan ens arriba reflectida en el mirall dels altres, aquesta identificació sobre una base simètrica (jo/tu) d’un reconeixement recíproc es lliga amb la qüestió moderna de l’altre en el mirall com a condició de reconeixement del si-mateix: «Cal mirar-vos / dins de trossots de vidre»,

Espriu decideix que cal recompondre els trossos d’una veritat multifraccionada i dispersa. En la vella Hispània, cerca en àrabs, sefardites i cristians arrels comunes que facilitin l’entesa entre cultures; en el litoral de la Mediterrània connecta amb llatins, grecs, jueus, egipcis i sumeris. D’Europa beu de les fonts literàries, místiques i filosòfiques del nord i del sud; i d’Àsia experimenta les virtuts del taoisme i del budisme zen a través del haikú i la tanka. Al capdavall confirma la teoria dels arquetipus universals i tradueix aquesta ybris de poeta en versos molt senzills, lluny de preceptives buides de sentit, escrits amb una clara sintaxi i una profunda intel·ligència. Deia de si mateix: «Jo sóc un fadrí drapaire de l’estúpida i dolorosa hora de la trencadissa i encara ajudo a collir-ne les miques i els bocins». Podem assegurar, doncs, que Salvador Espriu és la versió postmoderna d’un clàssic a l’antiga.