Narracions, de Salvador Espriu

El perfil d'un intel·lectual: Salom, l'alter ego d'Espriu

Salvador Espriu va fer el seu autoretrat a través del seu alter ego literari, Salom. Al final del llibre en prosa, Les roques i el mar, escriu:

«Va treballar, però no va omplir cap bossa. No va gastar mai gaire salut. Procurava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes. Va cultivar la poesia. Asseguren que va ser un mal poeta o que ni va arribar a poeta. Jo, en aquest punt, no opino, perquè no llegeixo versos, ni aquells de la pàgina en blanc, amb algunes ratlles i unes quantes lletres en un bocí de racó, pels quals, si els encetava, sospito que se’m desvetllaria una rara estima. En resum, ens hem referit a algú que exhibia, tant si venia a tomb com si no hi venia, i mai no hi ve, el luxe d’un cert desdeny per les ideologies closes».  

Rosa M. Delor, estudiosa de l'obra espriuana, insisteix: "Poca cosa més podríem afegir-hi, potser que va dedicar cinquanta-quatre anys a fer del català una llengua literària de prestigi, malgrat els meritíssims esforços del franquisme per enterrar-la sense soroll; que va predicar la convivència dialogada entre les dues Espanyes i que va ser un aferrissat defensor de la llibertat de l’individu. Acabo: va estimar apassionadament la seva terra, Catalunya, i va intentar (sense gaire èxit) que els altres (que, com és natural, també estimen la seva) fessin un esforç per entendre aquest seu amor, a l’espera de trobar-nos algun dia, ell lliure i nosaltres lliures, «en l’etern, immutable espai infinit».

*   *   *   *

En la fotografia de la dreta, teniu la coberta de la biografia que Maria Aurèlia Capmany va escriure d'Espriu. Capmany va establir una relació fructífera amb el poeta; va ser el seu mestre literari als anys 50, li va dur els primers manuscrits de les seves novel·les i amb ell comentava i discutia aspectes d'estil, de llengua, de literatura.