Josep Carner: El cor quiet

L'assenyament, l'última secció del llibre, comprèn onze poemes de registre variat que tenen una intenció clara: fixar la maduresa a què ha arribat el poeta.   Una primera maduresa que inclou haver-se casat i haver marxat de Catalunya per seguir els distints consolats on va estar destinat. El mateix títol del llibre, "el cor quiet" explicita aquest moment d'harmonia i de contentament amb les circumstàncies vital que viu, fet que també implica, una certa renúncia de somnis de joventut o altres projectes abandonats o perduts. Així es mostra reflectit en els poemes "Interval" i "Cançó de quarantena".

Però, per ser realista, Carner no pot dedicar tots els poemes a una visió positiva de la vida, també mira enrere en poemes com "Temença" i "Les fulles de l'Abril" per indicar els dubtes sobre el camí vital emprès; d'aquí que, com e la secció primera, Les nits, també s'interrogui i mostri els seus dubtes.

L'edat, doncs, és motiu de reflexió, com destaca a "Cançó de la quarantena" en què es presenta físicament ("mig dropa l'esquena, / m'aturo al portal / de la quarantena."), i remarca per comparació amb d'altres persones (estrofes 4 i 5) el seu tarannà discret, tranquil: "Jo no em moc, ni esbronco, / ni res no em fa al cas" (vv. 21-22) de l'estrofa 6. Per, a partir d'aquesta 6a. estrofa remarcar un contentament amb la vida basat en una mena d'"esma", de passar sense gaire desig de res, sense gaire voluntat (estrofes 7-11), com si deixés fluir la vida sense massa implicació. Exemples.

- "miro com s'esgota / el meu got de vi." (vv. 27-28)

- "però no vull tòrcer / cap a mon destí" (vv. 35-36)

-  "Rebo sens follia, / deixo sens extrems, / la parenceria / dels homes i els temps." (vv. 49-52)

Per concloure en les dues últimes estrofes que es troba una mica decebut de la vida: 

"Flairo, a mig viure, / un poc de virtut / i aprenc a somriure / quan só decebut."

I mentre els altres s'escarrassen en els seus objectius, ell es manté inactiu: "Jo, arronsant l'espatlla, / penso que faig prou."

Es tracta d'una mena de "bonhomia", un mot que es popularitza a partir dels anys vint, d'un viure tranquil i sense massa sobresalts emotius, però amb un benestar econòmic suficient que els permet viure. És l'ideal que s'imposa en les primeres dècades de segle XX, en què les persones s'adapten a la funció social que la societat els encomana i a la qual també contribueixen la seva feina. Després vindran els anys trenta, d'una gran efervescència artística i literària, però que desemboca amb la guerra fraticida, amb la Guerra Civil espanyola.

El 1925, però, tot el que durà a la Guerra Civil sols comença a anunciar-se amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-30) que imposa una certa censura a la premsa en català entre altres aspectes econòmics i militars. Carner, com ja hem comentat es troba a l'estranger encara que col·labora habitualment en el mitjans i en les editorials amb articles, traduccions, etc.

El seny carnerià

Josep Carner, com deia el poeta Carles Riba, intenta situar-se sempre en una posició d'assenyament, d'harmonia, de bonhomia davant la realitat. Es a dir: de confiança amb el món i els altres. I això, tot i les decepcions lògiques de la vida, els desànims, les situacions dures que va viure i que en el seu cas van ser prou greus amb l'exili, primer a Mèxic i després a Brussel·les, i sobre les quals va escriure el poema narratiu Nabí (1939). Carner sap veure els aspectes més positius de l'existència i malgrat les paradoxes manté una acceptació somrient i irònica i, també, una actitud espiritual que li permet gaudir del moment fugisser de la vida. Instal·lat a Brussel·les des de final de la II Guerra Mundial, va fer classes a la Universitat i ja sols tornarà a Catalunya en un viatge històric el 1970.