Josep Carner: El cor quiet

Aquesta segona secció d'El cor quiet dedicada a 7 arbres va ser un primer tast del volum titulat Arbres que Josep Carner publicà molts anys més tard.  Els arbres, doncs, van ser objecte d'interès constant per part del poeta. Cal recordar que els “arbres” tenen una llarga tradició cultural i literària. Des de l'arbre del bé i del mal del paradís en el Gènesi a l'Arbre de la ciència de Ramon Llull. 

La seva forma ha fet que esdevingui un símbol constant. D'una banda, se'n parla en relació a l'arrelament a la terra (les arrels), de l'altre per l'enlairament al cel (les branques) i com a punt de comparació amb els sentiments, característiques o actituds vitals; la saba es relaciona amb la sang humana. Sovint, com fa Carner, se'l compara a una persona: se'l personifica, de manera que les seves qualitats s'atribueixen a un ésser humà. A més de Ramon Llull, alguns poetes significatius de la tradició literària catalana van fer de l'arbre un símbol. Es tracta, sobretot, dels poetes mallorquins Josep Lluís Pons i Gallarza al segle XIX, ("L'olivera mallorquina") i de Miquel Costa i Llobera ("El pi de Formentor") i Joan Alcover ("Desolació"), a principis del segle XX, dos poetes, aquests dos últims importants en la formació literària de Josep Carner.

Com es pot llegir en diversos poemes de la secció, Carner associa les qualitats de seny i de saviesa a l'arbre. Així, llegim que  "L'eucaliptus de Quarto dei Mille" "és un savi / i no un eixelebrat" (v. 21) o si analitzem "Els nostres pins", el poema que obre la secció, hi trobem, en les 6 estrofes (quartets octosíl·labs) de  la primera part, una exposició dels diferents escenaris o indrets on es troben els pins: a la carena, a les ermites, en un pendís, prop d'una casa etc.. El pi és un arbre molt habitual en el paisatge mediterrani de la costa catalana, molt conegut. D'aquí que Carner hi presenti una encadenament de personificacions, per, en la segona part formada per dos quintets octosíl·labs, fer-ne una descripció que el converteix en un personatge important, un "califa". En la descripció es juga a relacionar la forma fina, com d'agulles, de les fulles dels pins, amb els pèls d'una barba vermellosa d'un "califa" i el fet que sigui de fulles perennes (que constantment cauen les fulles) en deixar a terra una catifa:

"Amic suau, d'aspres cabells!

Com savi antic dónes consells,

i, sumptuós com un califa,

et fas tot l'any una catifa

de tos mateixos pèls vermells."

Quintet octosíl·lab que alterna la rima masculina en les A i femenina en les B: A, A, B, B, A

La secció "Arbres", doncs, no pren l'arbre com a tema, sinó com a  pretext per parlar de la maduració personal i de creixement vital. Esdevenen un símbol de l'espectacle que ofereix la natura i que Carner porta al terreny personal. Els poemes de la secció neixen de la contemplació real que Carner en fa en els diversos indrets on viu o que visita: Catalunya, França, Amèrica o el barri de Sarrià a Barcelona. En copsa qualitats i característiques que transforma en imatges humanes.  Del seu conjunt també se'n desprèn la varietat i els matisos; hi ha arbres que Carner ha conegut a Barcelona, com els pins i els ametllers, però d'altres són més exòtics o lligats a un paisatge allunyat de Catalunya, que va conèixer en viure en diverses ciutats del món per raó de les seves destinacions dins el cos diplomàtic. Així: "l'Eucaliptus de Quarto dei mille" que se situa en un barri residencial de Gènova. Itàlia, que va ser el primer destí consular de Carner, o "Els cocoters de Macuto", a Veneçuela. Els arbres continuaran a ser al centre del seu imaginari. I seran molt importants en els anys del llarg exili, a Amèrica i, més tard, a Brussel·les.

Un exemple d'anàlisi: Els cocoters de Macuto

En l'enllaç següent trobareu una anàlisi del poema feta per una alumna. És una bona anàlisi, però la mètrica és errònia!! Hi diu que la rima és assonant. Observeu que la rima és lliure en els versos senars (1, 3, 5, 7, 9, 11, ...)  i consonàntica en els parells (2, 4, 6, 8, 10, 12, ...) . Així, trobem que rimen: "encar - mar" (estrofa 1); "claror - horitzó"(estrofa 2. La "erra" de claror és muda) o "ningú - cadascú" (estrofa 3). Insisteixo amb aquest aspecte perquè Carner sempre rima: no trobareu poemes de rima lliure en tot el llibre i aquest és un aspecte que cal dominar en llegir El cor quiet!

Al final de l'edició recomanada d'El cor quiet trobareu una altra anàlisi del poema a càrrec d'Artur Martorell (pp. 237-238). En destaca la descripció de l'alçada dels cocoters que indica, novament la distància entre la terra i els núvols on viuen. Són tan alts que sols els podran aconseguir les "dees" (v. 19). També cal observar que en l'estrofa final Carner es refereix a la seva mort: "Quan jo sigui entre la boira / m'assolellaran el cor" (vv. 23-24. És a dir: el record descrit al llarg del poema li farà companyia.