Josep Carner: El cor quiet

El cor inquiet - Secció 1: Les nits

En aquesta secció primera d'El cor quiet el poeta s'interroga sobre l'existència en un context de foscor i de nit real.  Al llarg dels 10 poemes que constitueixen la secció es descriu una progressió, entre "Nocturn", el poema que obre el llibre, i "El beat supervivent", un dels poemes emblemàtics del recull, que es decanta cap a la serenitat i la calma.
La interrogació es descriu en els paràmetres vitals i ètics: ¿què farà en la vida? I dins l'univers cristià. Déu apareix en el fons del pensament carnerià d'aquest llibre; un element que desenvolupa en llibres posteriors com Nabí, basat en un episodi bíblic. En aquesta primera secció del llibre, Carner hi descriu els dubtes en què es debat sobre el sentit de l'existència. El 1925, quan publica El cor quiet, Josep Carner té 41 anys, una vida literària i personal molt activa, intensa i ja llarga; havia acomplert moltes etapes, difícils d'imaginar en l'actualitat. Havia escrit llibres i iniciats revistes, escrivia habitualment en els diaris, havia col·laborat estretament amb la Mancomunitat de Catalunya i en la construcció d'una literatura que es vol moderna i europea: el Noucentisme. També s'havia casat i havia entrat en la carrera diplomàtica, d'aquí que visqui fora de Catalunya i descrigui una vegetació diferents a la mediterrània en les seccions "Arbres" i "estampes".  Cal no oblidar que Carner havia obtingut l'èxit des de molt jove i era considerat "el príncep dels poetes" per la seva capacitat de versificació i de captació de l'instant.

La poètica carneriana a El cor quiet: partir de l'observació del real

Un dels aspectes que heu de tenir en compte en llegir els poemes és el seu punt de partida. Carner no és un romàntic, ni un avantguardista; no sols fer els versos a partir d'una introspecció personal, sinó de la realitat. Una realitat objectiva que el poeta observa, una escena de la vida quotidiana, del camp, de la ciutat, d'on extreu alguna lliçó que comparteix amb el lector. N'extreu algun aspecte vital que ens comunica. Sovint, doncs, trobareu una petita història explicada darrere la qual es formula una lliçó personal o un element sobre l'existència mateixa. A diferència de la poesia que havia fet anteriorment (12 llibres de poemes) de base noucentista, a El cor quiet desapareix la preocupació cívica i col·lectiva. El poeta se centra en ell mateix i s'analitza com a individu.

El símbol de la nit: "Nocturn"
La nit és l'espai simbòlic de la reflexió. Moment de calma externa, tothom dorm, el poeta deambula tot sol, despert, i s'interroga sobre aspectes vitals que l'inquieten, enmig d'una naturalesa viva i poblada d'éssers animats. D'aquí que es pugui parlar del "cor inquiet" referint-nos a aquesta secció. Carner hi mostra la inquietud, el desassossec, el misteri humà. L'espai de la inquietud, en oposició al dia, a la llum del sol que sembla fer les coses més fàcils. El poeta presenta interrogacions ontològiques (¿quin és l'objectiu de l'home a la vida?) i vitals en els primers poemes: "Nocturn", "Cau a la mar l'estel més bell", "Perdut en mon jardí" per, a "El beat supervivent", entre d'altres que el precedeixen que mostren un moment de serenitat i calma a través de la fe.

El primer quartet del poema "Nocturn" que ja hem analitzat formalment, també  mostra aquest tipus d'interrogació existencial:

"Quines són les imatges                         
 que s'agiten al fons de vostres nits 
ocells planyívols, animals salvatges        
quan les pobleu de queixes i de crits?"

A partir d'aquesta introspecció, el poeta busca respostes. Quan analitzeu i comenteu els poemes d'aquesta primera secció cal tenir present aquesta postura d'interrogació, de confusió, de sentir-se perdut com diu en el poema titulat "Perdut en mon jardí". És molt habitual que el jo poètic se situï en un escenari concret i es mogui, passegi i descrigui allò que l'envolta. Així, en els primers quartets de "Perdut en mon jardí" (poema format per 11 quartets de versos decasíl·labs de rima consonant (ABBA, CDCD, ....) exposa com era a la seva habitació ("Atardat en ma cambra")  i decideix sortir a fora: "Obro la porta / cridat per més insinuants foscors (vv. 3-4). es passeja pel seu jardí tot sentint el soroll de la vegetació ("sento el glatit fantàstic de les coses", v.11), se sent estrany, les seves percepcions canvien i els nervis li juguen una mala passada: "¿És potser la follia qui em voreja?..."  (v. 21 i ss.), sembla, fins i tot, que retrocedeix en el temps i es converteix en un ésser primitiu (estrofes 7-8); Ve després la conclusió de les 3 últimes estrofes (estrofes 9-11) en què el poeta cau de genolls, li sembla que tota la nit li cau a sobre.... i en aquest punt d'ofuscació "l'ombra invisible de Jesús que passa", el salva i el torna a la tranquil·litat: "i se'm desvetlla l'ànima abaltida" (v. 42 i ss.).

Recordeu que Josep Carner és un virtuós de la forma: tots els poemes del llibre tenen una mètrica concreta que cal reconèixer. Analitzeu-ne els versos i la seva rima, sempre regular. Això us ajudarà també a dividir el poema en les seves parts i en entendre la història que hi explica!