El còmic

Com a mitjà de comunicació de masses, ha influït en les societats en les que incidia i, al mateix temps, ha reflectit la societats en què s'ha generat. El còmic té un llenguatge icònic-verbal i es posa en estreta relació amb el teatre, la novel·la, la pintura, la il·lustració -publicitària o no- o la fotografia.

Un dels trets fonamentals que cal destacar en el llenguatge del còmic és la convencionalitat. Aquest concepte fa referència a la interiorització d'unes regles que fan entendre a tothom el còmic de la mateixa manera, gràcies a un seguit de recursos gràfics establerts. Així doncs, amb el grafisme s'imita el so a través de les onomatopeies; amb la successió de vinyetes per tal de representar la temporalitat, la bafarada o globus indiquen els diàlegs dels personatges o amb altres recursos expressius.

Altres convencions menys esteses són la representació de la foscor amb els ulls blancs sobre un fons negre o la carència de llums.

Amb aquesta convencionalització no només s'aconsegueix estandarditzar la lectura del còmic sinó que s'apropa l'art de dibuixar còmics a tothom, però, d'una altra banda, l'autor perd la seva llibertat creativa. (Wikipedia)

Les característiques fonamentals del còmic com a llenguatge son:

• Imatge seqüencial. El còmic està compost de vinyetes que contenent dibuixos. Aquestes s’ordenen per explicar una acció, amb plantejament, nus i desenllaç (seqüència). 
• Espai i temps. El còmic, igual que el cinema, té capacitat per expressar el pas del temps (utilitzant seqüències) i l’espai (mitjançant el propi dibuix) 
• Guió. Les historietes combinen text i imatge, per això són obra, com a mínim, d’un guionista i d’un dibuixant. Té, per tant, una faceta narrativa i una altra de plàstica. 
• Plasticitat del text. Els diàlegs dels personatges i el narrador s’expressen de forma impresa a través d’elements plàstics com les bafarades o les grans lletres simulant sons. 
• Temàtica il·limitada. El principal recurs expressiu del còmic és el dibuix, la imatge que crea un autor i que no necessita un referent real, com el cinema; tot el que hi ha a la historieta es pot explicar. 
• Capacitat simbòlica. La necessitat de reduir missatges o idees abstractes a un dibuix concret ha porta el còmic a crear símbols capaços d’expressar icònicament conceptes; per exemple, la bombeta encesa sobre el cap d’un personatge.

D’aquesta manera cal dir que el llenguatge del còmic té una sèrie de característiques específiques que el diferencien de qualsevol altre tipus d’imatges. Es tracta d’un llenguatge que narra utilitzant la imatge i que descriu indrets, però que, a més a més, es complementa amb un text. 

A causa de l’espai que acostuma a ocupar en l’edició impresa o, fins is tot, com a vinyeta aïllada dins de la producció periodística, el tipus de narració és ràpida i accelerada; a més, s’ha de condensar una gran quantitat d’acció en una sola vinyeta, articulant la imatge, el text, les línies cinètiques i els recursos gràfics amb fletxes i bafarades de text de manera que tot això faciliti als lectors la màxima comprensió del significat. 

Pel que fa als textos compleixen una funció de vincle i relleu, és a dir, serveixen d’enllaç espaciotemporal amb la vinyeta següent o determinen el tema o el títol de referència de la seqüència. 

Pel que fa al llenguatge verbal, acostuma a ser de to col·loquial, amb vacil·lacions, frases interrompudes, exclamacions, substitucions de paraules per signes d’expressió, reproducció de sons; en resum, tot el que faci que el llenguatge dirigit a les masses, però de consum individual, sigui més proper i quotidià. 

Per altra banda, l’ús de recursos humorístics (comparacions, ironies, hipèrboles, burles, jocs de paraules i noms que facin riure) és una altra de les característiques essencials d’aquest llenguatge.