El So

Entre les nombroses tècniques desenvolupades al llarg de la història han perdurat fonamentalment tres tipus: mecànic (fonògraf);  magnètic (cintes magnètiques) i l'òptic (pistes de so en pel·lícules cinematogràfiques).

1- MECÀNIC: Els fonògrafs, principals aparells de gravació i reproducció mecànica del so, transmetien de forma directa o indirecta a l’aire la vibració mecànica produïda per una agulla sobre els solcs traçats en un disc en rotació prèviament enregistrat.

L’invent del fonògraf s’atribueix a Thomas Alva Edison l’any 1877.
Va ser Emile Berliner qui va gravar per primera vegada en un disc pla, que al principi va ser de zinc i, posteriorment, va evolucionar fins als ja desfasats discs de vinil. El perfeccionament dels materials i de les estructures del fonògraf, incorporant el motor elèctric, va donar lloc a l’anomenat tocadiscs.
Com hem vist, la gravació i reproducció del so és un fenomen mecànic que depèn de la vibració d’una membrana. Aquesta membrana pot vibrar de manera més o menys dèbil, en funció de les característiques de l’ona sonora. A partir de l’aparició de l’audion, de Lee de Forest, l’any 1915, podem parlar d’amplificació del so, és a dir, intensificació del senyal d’àudio per mitjans electrònics.

2- MAGNÈTIC: El següent nivell d’evolució és la incorporació de material magnètic com a base de la gravació, amb l’aportació de l’inventor danès Poulsen l’any 1898.

Les primeres cintes magnètiques estaven fetes de tires de paper, a les quals se’ls aplicava un líquid dessecat amb partícules magnetitzades. Les cintes de gravació magnètica modernes tenen una base plàstica de polímer o acetat recoberta de pols magnètica fixada amb un material adherent. Tot i que les primeres bobines estaven obertes, aviat es va evolucionar cap a les anomenades casset, amb cobertura de plàstic per preservar la cinta magnetitzada.