El So

El so es produeix per vibracions que es propaguen per mitjà de l’aire. La variació de pressió de les ones a l’aire, així com en el cas de les ones a l’aigua, produeix un moviment ondulatori en cadena. Aquesta variació de pressió, produïda pel moviment de les molècules de l’aire, arriba a l’oïda i es converteix en senyals elèctrics reconeguts per les terminacions nervioses.

L’oïda humana. Al contrari del que puguem pensar, l’oïda humana no està dotada per percebre tots els sons, sinó que està limitada a percebre sons que es troben entre els 20Hz i els 20.000 Hz. Els sons que superen aquests marges es denominen ultrasons. 

Música, soroll i silenci:

• El soroll evoca la realitat, tot i que no té significació profunda, només té dimensió informativa; per exemple, pel soroll podem saber si hi ha algú en una habitació. 

• El silenci adquireix valors com l’ansietat, el plaer, la tranquil·litat o l’enuig que només coneixem gràcies al context. 

• La música, com a fruit de la creació, agafa el significat que el seu autor li vulgui donar. Això explica que quan escoltem una melodia o una simfonia o una suite sentim coses molt diferents. No sabem el perquè, però ens produeix sensació de soledat, alegria, tristesa, por, etc. 

En definitiva, la música, unida a la imatge, dota els missatges d’una dimensió més profunda i reveladora. Quan mirem una pel·lícula el fons sonor ens introdueix en la narració i hi aporta misteri, romanticisme, sensualitat, etc.

Les tres qualitats del so:

1- INTENSITAT. És la qualitat del so per la qual l’oïda distingeix un so fort o un so dèbil. També s’anomena amplitud d’ona. Suposa la força o la quantitat d’energia amb la qual està dotada una ona i que es mesura amb decibels (dB). 

Anomenem so fort a allò que produeix un martell mecànic o el que es pot sentir en una discoteca, per exemple.

2- TO. És la qualitat per la qual l’oïda distingeix sons greus i sons aguts, tot i tenir la mateixa intensitat. El to equival a la freqüència del so, és a dir, al número de variacions per segon de l’ona sonora, i la seva traducció musical és les notes: do, re, mi, fa, sol, la, si.

3- Timbre. És la qualitat que permet que l’oïda diferenciï dos sons de la mateixa intensitat i to. Pel timbre podem distingir dues notes de la mateixa intensitat emeses per un piano i un violí. És l’element determinant per a la distinció instrumental en música i la distinció de la parla de les persones. Per exemple, el timbre ens permet saber si escoltem un home o una dona.

Webgrafia: Informació extreta d'aquesta web.

Per tant, quan parlem de so analògic volem dir que els senyals elèctrics que més tard varen ser transformades en so són tractats en circuits analògics i quan parlem de so digital ens referim que els senyals elèctrics són tractats en circuits digitals. 

Al convertir el so en senyal elèctric mitjançant un transductor (per exemple un micròfon) el senyal obtingut és un senyal analògic.

En sistemes digitals el senyal analògic obtingut havia de convertir-se en senyal digital mitjançant un conversor A/D.

Igualment, el senyal sonor capaç d'estimular un altaveu és un senyal analògic, per tant, en els sistemes digitals, abans d'enviar el senyal als altaveus, s'ha de passar per un conversador D/A. En un aparell digital el so està representat per una sèrie de números, s'anomenen mostres, que són els valors instantanis de l'ona cada cert període de temps.

La velocitat de mostreig és la freqüència amb la qual s'agafen les mostres. Evidentment, com més gran sigui la velocitat de mostreig més semblança hi haurà entre l'ona analògica i els senyals digitals.

La teoria del mostreig diu: per avaluar fidelment un senyal, la freqüència més aguda del seu espectre ha de ser major que la meitat de velocitat de mostreig (freqüència Nyquist). El senyal resultant, conegut com a "alias", és una altra ona sinusoïdal de freqüència menor igual a la diferència de velocitats de mostreig menys la freqüència original. Aquest fenomen es coneix com a nombre de "aliasing". Per evitar el aliasing s'ha de fer passar el senyal abans de ser convertit amb digital, per un filtre passabaixos per atenuar les freqüències més agudes. Igualment, la sortida del conversor digital analògic es fa passar per un filtre passabaix de les mateixes característiques que l'anterior per "suavitzar" l'ona escalonada, ja que conté molts més aguts que el senyal desitjat.