Unitat 2: Iniciació a la història del disseny modern: El disseny a Catalunya
Unitat 2: Iniciació a la història del disseny modern: El disseny a Catalunya
El naixement del FAD
El 1903 es produeix a Barcelona un fet d’especial rellevància per a la història del disseny català: el 15 de març es crea el Foment de les Arts Decoratives (FAD), que, amb el temps, es convertirà en una de les institucions més actives i implicades en la promoció i el desenvolupament de les arts.
El FAD, que continua sent avui dia la institució més emblemàtica en el món del disseny a Catalunya, neix com a associació protectora i instructiva de l’art decoratiu. Els principis que van animar la fundació van ser els mateixos que els del moviment britànic Arts & Crafts i els de la Werkbund a Alemanya –una institució constituïda per artesans, artistes, arquitectes i industrials–: convertir les arts industrials no només en una eina econòmica, sinó també cultural.
Així doncs, el FAD s’encarregarà de protegir i de divulgar els denominats “oficis artístics” i ho farà mitjançant l’organització de cursos –els destinataris dels quals són els artesans i els artistes–, d’exposicions i de concursos, que tenen com a objectiu donar a conèixer l’obra dels millors professionals i, alhora, estimular la qualitat dels productes fabricats. A l’empara del FAD el disseny català obtindrà projecció internacional, amb la presència d’aquesta entitat al Saló de les Arts Decoratives celebrat a París de 1925, un esdeveniment que va marcar una fita en la història del disseny europeu.
A aquesta exposició de 1925 els nostres artistes es presenten amb una manifestació pública d’Art Déco, un estil molt decoratiu i efímer a casa nostra com a moviment artístic-intel·lectual. El resultat de la participació supera totes les expectatives possibles, ja que els expositors espanyols –amb un protagonisme especial dels catalans– obtenen un 50% de premis més que els francesos. L’èxit obtingut reflecteix una època que per a Catalunya va ser especialment propícia des del punt de vista econòmic i cultural.
Així, els dibuixos, els gravats al boix, la tipografia, els llibres…, les arts plàstiques en general, reuneixen esforços amb arquitectes, pintors, escultors, vidriers, jardiners, fabricants de mobles…, i creen unes característiques pròpies que donen a les obres un aspecte de catalanitat. Malgrat la dictadura de Primo de Rivera, Barcelona es mostra oberta a les noves idees artístiques i culturals que arriben de Gran Bretanya, de França, d’Alemanya, d’Àustria i d’Escandinàvia. La Galeria Dalmau, per exemple, acull mostres de l’art més avançat d’Europa. Barcelona s’ha convertit en lloc de pas o de residència d’alguns dels artistes d’avantguarda més destacats (Picabia, els Delaunay, etc.).
En aquest clima, i tornant a l’Exposició d’Arts Decoratives de 1925, és lògic que sorgeixin bones propostes en el terreny d’una disciplina com el disseny.
Quatre anys més tard, el 1929, Barcelona va acollir l’Exposició Internacional, un esdeveniment que va servir d’aparador per a les idees i realitzacions del Moviment Modern a través de les propostes d’una sèrie d’arquitectes de primera línia com Mies van der Rohe, l’autor del Pavelló d’Alemanya. És una obra clau per entendre l’arquitectura del segle XX; i en el seu moment va tenir una influència notable en els arquitectes, els artistes i els “dissenyadors” barcelonins més innovadors. Entre aquests podem mencionar, per exemple, un joveníssim grafista anomenat Ricard Giralt-Miracle.