Personatges, entorns i estils.

El personatge protagonista és aquell que es defineix a partir d'unes competències exclusives que li correspondran només a ell. Molts manuals de guió defensen més la idea que només hi pot haver un protagonista, no un protagonisme compartit. Fins i tot en pel·lícules corals algun hauria de destacar sobre els altres. En altres casos podem trobar certs dubtes de qui és protagonista (¿Thelma o Louise ...?), Però quan som els guionistes hauríem de donar més relleu a un. Des d'un punt de vista moral, el protagonista no ha de portar un sentit moral positiu de l'acció, pot ser "dolent" però també protagonista. No obstant això, en general el protagonista és també l'heroi de l'acció. Dèiem que el protagonista es defineix per unes competències exclusives, són les següents:

En el drama clàssic el protagonista realitza gestes nobles, és moralment bo i sap triar entre el bé i el mal. Sovint, el protagonista d'avui està en contra de la societat i dels estaments que la defensen, és un rebel, un fora de la llei, un vampir criticat als passadissos de l'institut, etc. Quan el personatge és dominat pels seus defectes en un anti-heroi. Exemples d'un i altre tipus coneixem molt, Luke Skywalker és l'heroi clàssic mentre que el més murri Han Sol té molt d'antiheroi. El cinema contemporani ha convertit a més en herois a personatges amb una moral molt dubtosa, generalment criminals, que amb tot, fascinen al públic: Vito Corleone, Travis en Taxi Driver, Tony Montana a Scarface, Patrick Bateman en American Psycho, Dexter, etc.

La majoria de les històries presenta un oponent, un enemic, un dolent, algú amb qui el protagonista va a trobar-vos per aconseguir el seu objectiu. De vegades el protagonista pot ser una persona, un grup, però també pot ser una catàstrofe natural (un incendi, un terratrèmol), una malaltia, un problema psicològic, la llei, un animal, un monstre ... En tot cas l'antagonista comparteix amb el protagonista objectiu: protagonista i antagonista s'enfronten per aconseguir un mateix objectiu, per ser el líder d'una societat, per imposar la seva llei, per fer-se amb l'anell del poder de Frodo, per sobreviure o morir, etc. L'antagonista s'oposa al protagonista en els esforços que aquest fa per aconseguir el seu objectiu. Si l'antagonista és una persona, s'ha d'intentar donar-li un mínim de seducció (física o d'intel·ligència, d'habilitat). Els grans antagonistes, aquells que recordem, tenen alguna cosa que els fa especials, no atractius físicament però sí que arribin a fascinar. Pensem amb Darth Vader, al Joker de Heath Ledger, Hannibal Lecter, Jack Torrance a El resplendor ... encara que no compartim els seus objectius i ens situem del costat del protagonista, cridaran la nostra atenció, raó per la qual caldrà tenir cura també la seva composició i no convertir-los en paròdies de "dolents". Hem de comprendre que l'antagonista té les seves raons per enfrontar-se al protagonista i que no són simplement bojos que gaudeixen fent el mal.

Sovint, els antagonistes queden millor definits que el propi protagonista. AAmadeus de Peter Shaffer, el personatge de Salieri sembla més humà que Mozart. A Terminator, el cyborg assassí que interpreta Swarzeneger és mes popular que els protagonistes i la saga de La guerra de les galàxies està unificada pel personatge d'Anakin Skywalker, que després seria Darth Vader. A l'hora de configurar l'antagonista pot ser útil pensar que si protagonista i antagonista comparteixen un mateix objectiu, possiblement no siguin tan diferents un de l'altre i tinguin molt en comú. És llavors quan es parla de l'antagonista com del "doble", com aquest "altre jo" més fosc del protagonista, com si fos la versió presa pel "revers tenebrós" del protagonista, les dues cares d'una mateixa moneda. Encara que l'antagonista té el mateix pes dramàtic que el protagonista, no ha de ser desenvolupat amb la mateixa profunditat que el protagonista.

A l'hora de crear un antagonista hem de preguntar-nos en primer lloc per què actuen de la manera en què ho fan. És possible explicar els seus motius a través de l'explicació del malvat com a víctima o com a agent que actua per a si mateix. En el primer cas el malvat reacciona, pot ser que intenti venjar un prejudici, per exemple; en el segon cas, el malvat actua, es defineix per l'acció.

Molts dolents obren el mal com a resultat de les influències negatives que hi ha hagut en les seves vides, són el resultat d'una vida difícil, una família desestructurada, mals ambients, la necessitat de superar obstacles que el porten a accions negatives des d'un punt de vista de moral. Pot ser que el personatge tingui factors inconscients que el porten a actuar de tal forma, complexos, etc. La majoria dels dolents justifica les seves accions, no és simplement el mal pel mal ... De vegades ni tan sols són conscients del que fan, es justifiquen i no es veuen mals a si mateixos. La major part dels dolents pateixen una mena de narcisisme, és a dir, són incapaços de percebre i de respectar la realitat de les altres persones, no reconeixen la humanitat dels altres. En definitiva, ens preguntarem tant per l'objectiu de l'antagonista com per la seva motivació.

Són aquells que tenen un paper de certa rellevància en la història. Existeixen per necessitats de l'acció i els seus papers han de ser complementaris dels protagonistes. Depenent de la seva major o menor importància, cal que estiguin més o menys definits i no haurien de distreure l'atenció de l'espectador respecte a l'acció principal o pel que fa del protagonista, però tots coneixem casos de personatges secundaris que acaben per 'menjar-se' al protagonista, molt especialment en les sèries de televisió de llarga durada. A Los Simpsons, per exemple, la sèrie es va crear prenent com a personatge protagonista a Bart Simpson, però, el carisma d'un altre personatge va acabar per robar-li el protagonisme: Hommer. Podríem dir el mateix dels spin-off, Frasier va arribar a tenir la seva pròpia sèrie. Aquesta presa del poder pot ser perillosa perquè vindria a significar que la pel·lícula o la sèrie 'se'ns ha anat de les mans' i ha deixat de ser controlada pels creadors d'aquelles. Aquest fet pot donar-se en el cas que el personatge secundari no tingui clar el seu lloc, quina és la seva funció en la història, per què està i quina és la seva relació respecte al protagonista. Des del moment en què el model clàssic de guió es basa en la causalitat dels fets (una cosa passa perquè té un desencadenant) i tot el que passa o es presenta té una funció, serveix per a alguna cosa, hem de preguntar-nos també quina és la funció d'aquest personatge. Ens hem de preguntar: ¿quin personatge resulta necessari, a més del protagonista, per narrar aquesta història ?, quins altres personatges necessita el protagonista al seu voltant? Aclarint aquestes qüestions es podran afegir personatges a la història i se sabrà quines estan de més o tenen una funció en el relat.

A l'hora de crear personatges secundaris pot ser-nos d'utilitat una classificació de tipus de personatges secundaris segons la funció que adopten a l'obra i avaluar si és o no necessari. Podem així parlar dels següents tipus de personatges secundaris:

• El personatge d'interès romàntic: En gairebé totes les històries hi ha un altre personatge principal (no arriba a ser protagonista del tot però sí que té un pes important en la trama) que es diu 'd'interès romàntic' i dóna lloc a una història d'amor que es desenvolupa a la sots-trama relacionada amb la trama principal, que en moltes ocasions guanya protagonisme sobre la trama principal. 
  
• Personatge confident: És un tipus de personatge molt utilitzat a qui el protagonista manifesta els seus pensaments i en la seva relació amb ell revela aspectes del seu caràcter. Les escenes amb el confident permeten expressar mitjançant seqüències dramàtiques pensaments i sentiments del protagonista que, d'una altra manera, quedarien sense revelar o apareixerien en monòlegs o com a veu en off del narrador. En les escenes amb el confident tenim també accés a informació del passat del protagonista, coneixem quins són els seus objectius i les motivacions dels mateixos. 
  
• Personatge catalitzador: Són personatges provocadors de nous successos que impulsen l'acció i mouen a actuar al protagonista. Solen ser els que provoquen els punts d'inflexió en l'estructura de la trama. -Personatges de massa o pes: Aquells que creen l'ambientació, contextualitzar al protagonista o li donen relleu. 
  
• Personatge de contrast: És un personatge diferent a altres personatges pertanyents a un col·lectiu sobre el qual pesen uns trets caracteritzadors comuns. Imaginem una pel·lícula en la qual els habitants d'un país o els seguidors d'una religió són caracteritzats d'una mateixa forma. Per crear profunditat i no generalitzar (perquè no tots els membres d'una mateixa comunitat són iguals), s'introdueix un personatge diferent, amb altres trets. D'aquesta manera no podem dir, per exemple, que tots els russos són dolents en les pel·lícules d'espionatge de la guerra freda, o que tots els indis són uns psicòpates assassins en els westerns, o que tots els alemanys que van viure la Segona Guerra Mundial comparteixen la ideologia de Hitler.
• Altres tipus de personatges poden ser el personatge divertit (que dóna el contrapunt còmic a la trama, com les mascotes que acompanyen les princeses Disney), els personatges d'equilibri (compensen personatges molt extrems i mantenen la identificació d'espectadors que no comparteixen les idees d'altres personatges), etc. En definitiva, tots els personatges actuen de una manera o altra com a ajudants o oponents del/de la protagonista i tots han de complir una funció en la trama, contribuint al desenvolupament de la història narrada.