Origen i evolució

Diverses manifestacions artístiques de l'Antiguitat i l'Edat Mitjana s'ajusten a la definició de còmic: Pintures murals egípcies o gregues, relleus romans, vitralls d'esglésies, manuscrits, còdices precolombins, Biblia pauperum, etc. 

L'orígen del còmic Entre els antecedents més clars del còmic s’acostuma a citar els jeroglífics, una forma d’escriptura de l’antiguitat que expressava amb dibuixos el significat de les paraules. En els murals egipcis els dibuixos i símbols s’ordenaven generalment en seqüències linials per explicar històries. Relleus romans i vitralls medievals.


Amb la invenció de la imprenta (1446) es produeixen ja “auques” explicaven tot tipus d’esdeveniments i de metàfores amb il·lustracions mostrant les imatges de manera seqüencial i els retaules religiosos:


Amb la invenció de la litografia (1789) s'inicia la reproducció massiva de dibuixos, entre elles les imatges d'Épinal. Les imatges d'Épinal eren estampes de temàtica popular i colors vius que es van produir en França durant el segle XIX. (esquerra). A finals del segle XIX la premsa experimenta una gran difusió i els diaris busquen noves formes periodístiques com les caricatures i dibuixos satírics que incloïen a les seves pàgines. (dreta)


Posteriorment es transformaran en les anomenades tires còmiques. Una tira còmica era una sèrie de dibuixos senzilla que entretenia els lectors amb narracions.


El primer còmic 

El còmic neix precisament al mateix moment que el cinematògraf (l’invent que aconsegueix reproduir imatges en moviment extretes de la realitat). Els primers còmics són obra del dibuixant Outcault, que publica des de l’any 1895 historietes del seu personatge The Yellow Kid al dominical del diari New York World.


L’èxit d’aquest fa que tots els diaris del món tinguin els seus propis dibuixants, i el poder de la nova forma d’expressió fa que fins i tot els sindicats controlin els temes i els formats l’any 1915. El gènere humorístic serà el més difós al segle XX, tot i que el còmic, com qualsevol altre mitjà gràfic, es deixa influenciar pels moviments artístics d’avantguarda. 

Els anys 30 als Estats Units 

Els anys 30 són anys plens de creativitat i l’estètica evoluciona de manera extraordinària. Són anys en els quals es comença a publicar llibres de còmics, amb una gran qualitat d’edició i amb històries més llargues i completes. Neixen herois de còmic que es converteixen en mites que es dibuixen amb una gran qualitat i que serveixen d’evasió per a qualsevol tipus de lector. Destaquen personatges de gènere policíac, com Dick Tracy; de ciència ficció, com Flash Gordon; o d’aventures, com Tarzan o Superman. 

Els anys 40 i 50 

La dècada dels anys 40 i 50 està marcada per dos factors rellevants: 

  1. Després de la II GM els països entren en una profunda crisi econòmica que dificulta la producció i difusió del còmic. 
  2. Els governs descobreixen en el còmic un instrument eficaç de propaganda política i exerceixen un control absolut sobre els continguts, els formats i els propis dibuixants. Als Estats Units els personatges acaben vestint l’uniforme de l’exèrcit o s’embarquen en aventures bèl·liques amb un alt grau de patriotisme. A Europa, malgrat la crisi econòmica, sobreviuen personatges com ara Tintin, i en sorgeixen altres com El Guerrero del antifaz, de l’espanyol Manuel Gago, o El Capitán Trueno, de Víctor Mora.

Els anys 60 

A partir dels anys seixanta, la televisió s’ha convertit en el mitjà de masses per excel·lència i acapara l’atenció de gran part de la població. El còmic passa a ser un producte de consum menor destinat fonamentalment a públic adult. Còmic Underground Es va desenvolupar al marge de les grans editorials americanes. Va suposar una autèntica revolució en el món del còmic, permetent historietes que no seguien els patrons tradicionals, amb dibuixos sovint escatològics i de contingut sexual. Prohibits al començament, perseguits en algunes ocasions, els còmics underground van ser després tolerats i fins i tot van utilitzar canals de difusió similars a la resta de còmics

Còmic Negre 

El còmic negre sovint recorre al gènere policíac i formes sàdiques. Molts personatges del còmic negre que s’han convertit en vertaders icones del món de la novel·la gràfica. 

Línia chunga 

La línia chunga són els còmics de tipus underground inspirats en mons del carrer i influenciat per manifestacions culturals paral·leles com el rock, les comunes, la droga o el antiimperialisme, atacant els principis de la societat establerta. Descriuen situacions absurdes protagonitzades per personatges marginals, amb llenguatge col·loquial que sense escatimar mencionen a la violència, el sexe i la droga amb un humor negre.

La línia clara 

La línia clara és un estil d'historieta gràfica. El nom prové del terme Klare Lijn. El dibuixant holandès Joost Swarte va ser el primer que va utilitzar el terme el 1977, amb motiu de l'exposició Tintín a Rotterdam. Les característiques generals del còmic línia clara són: 

  • Delimitació amb una traç negre depurat i regular dels personatges i decorats 
  • Els escenaris solen ser tractats de forma realista 
  • Els personatges està fet amb trets caricaturescos 
  • Arguments acostumen a ser del gènere d'aventures 

El còmic és un mitjà de comunicació que narra una història utilitzant imatges de manera seqüencial donant informació espaciotemporal. Les seves característiques són: 

  • Organització seqüencial; 
  • Utilització de codis pictocinètics (ús d’imatges i senyals gràfiques per representar el moviment); 
  • Utilització de codis audiopictòrics (representació gràfica de sons i onomatopeies).