Sobre un solar irregular, Domènech i Montaner va bastir una capsa de vidre. Així, l’arquitecte aconseguia aixecar una estructura que concentrava les càrregues en punts molts concrets, fet que permetia prescindir de la funció portant dels murs, tot emprant unes solucions que ens traslladen cap al Gòtic, però amb la utilització, com no podia ser d’una altra manera en el tombant dels segles XIX i XX, del ferro com a element constructiu. En conseqüència, les columnes decorades amb elements que evoquen la naturalesa (capitells florals, palmeres,) són els elements de suport del Palau.
En la intersecció de les dues façanes trobem un grup escultòric, obra de Miquel Blay, que simbolitza la música catalana, una al·legoria representada mitjançant una figura femenina protegida pel patró Sant Jordi.
Ja a l’interior, l’element central de l’edifici, lògicament, és la sala de concerts, en la qual la capsa de l’escenari, el pati de butaques i les llotges s’integren en un tot orgànic, sense les separacions típiques que caracteritzen aquests tipus de construccions. L’arc de la boca de l’escenari desapareix i queda només suggerit pels dos conjunts escultòrics, obra de Pau Gargallo, que representen la música popular (mitjançant un bust d’Anselm Clavé) i la música culta (mitjançant un bust de Beethoven i la cavalcada de les valquíries de Wagner).
Al fons de l’escenari, unes figures femenines destaquen sobre el trencadís que cobreix el mur. Les figures, les muses de la música, que emergeixen de la paret i toquen diversos instruments, són bustos esculpits completats per cossos de mosaic i units per garlandes. Els autors són Eusebi Arnau i Lluís Bru.
Un altre element notable és el gran vitrall del sostre, una mena de gran làmpada invertida, que filtra la llum natural. Obra d’Antoni Rigalt, predominen els colors groc i blau, una clara evocació del sol i el mar Mediterrani.
D’aquesta manera, el Palau de la Música Catalana esdevé un veritable manifest del Modernisme català, una manifestació arquitectònica pròpia i diferenciada que combinava arquitectura, escultura i arts decoratives en un tot integral; alhora que simbolitza l’orgull nacionalista agermanat amb la cultura universal. Els principals artistes del moment es van abocar en la construcció d’una obra que simbolitza com cap altre l’empenta de la societat civil catalana del primer terç del segle XX.